custòdia compartida

Va per la trentena. No estic segur si és la segona o la tercera vegada que se separa de la parella, de la parella de sempre. És, per tant, la segona o la tercera vegada que torna a casa de la mare, que podríem dir que viu sola si no fos que ara la filla ara el fill ocupen les seues antigues habitacions quan es barallen amb les parelles respectives. La mare està contenta d'acollir la filla, però al mateix temps una mica preocupada. La noia, a la casa materna, hi viu com si es tractés d'un hotel: no cuina (la mare ho fa millor), no neteja el pis (la mare ho fa millor), no es renta la roba (la mare -o la seua rentadora- hi té més traça)... En fi, s'ha de comprendre, la noia fa unes quantes setmanes que està trista.

La noia, comparteix amb la seua parella una criatura que a penes passa de l'any. La té una setmana sí una setmana no. Quan toca, la va a buscar a casa de l'altre i, després, ell la recull a casa de la mare d'ella. La noia es desviu per la criatura, és potser la seua única alegria. Al matí, s'aixeca mot abans de l'hora d'anar a treballar i passegen totes dues. Si ve a l'hora de dinar, que no sempre pot, prepara el menjar de la seua criatura perquè no s'acaba de refiar que la seua mare ho faci prou bé. Quan plega de la feina, el primer que fa és sortir amb la criatura a fer una volta, i crec que també després de sopar. Mentrestant, la noia educa la criatura en uns rituals estrictes, però plens d'amor. Els diumenges, la noia i la criatura van amb altra gent amb situacions similars a la muntanya. La noia i la criatura es diverteixen i se socialitzen, són felices.

He coincidit dos -potser tres?- vegades amb les dos a l'ascensor i m'adono que no he estat del tot educat; a part de fer algunes de les preguntes de rigor i mostrar-me moderadament interessat per com els va -la criatura és deliciosament juganera, si t'agraden les criatures-, encara no he preguntat a la noia el nom de la seua gosseta compartida.

exteriors

Pel carrer (de) Pelai avança lentament una marxa encapçalada per un home que aixeca el cap i llança foc al cel. No sé si arriben a dos-cents, però la gent s’atura a contemplar-los, els fan fotos, riuen, s’ho passen bé. Els dos-cents només demanen que els deixin actuar al carrer. És curiós, tots volem una casa i ells reivindiquen el carrer. Consentirà l’Ajuntament que ocupin el carrer sense pagar cap cànon?

Al Portal de l’Àngel, baixant a mà dreta, hi ha una filera d’homes i dones impassibles, d’esquena al McDonald’s, que reivindiquen la fi de les “corridas”. Imatges de sang, impactants.

Més avall, un altre grup defensa tots els animals (els animals d’un cert pes, s’entén) sotmesos als homes: porcs, gallines, peixos... Van passant un audiovisual i tenen fulls on pots firmar. La campanya incideix especialment en els zoològics, amb enquestes incloses que constaten que els visitants a penes es miren el nom dels animals.

A la plaça de la Catedral ja s’ha instal·lat la fira de santa Llúcia. Aquest any ha aparegut Millet caganer. És possible que es quedi un percentatge de les vendes?

La marxa del carre Pelai ja ha arribat a la Via Laietana. Un equilibrista s’avança amb un monocicle. Cau, riu, s’aixeca. Riem: no passa res.

Em distrec repassant mentalment possibles novel·les per al Dimarts de sang. Vaig a parar a una novel·la que situa l’acció a l’Àfrica de la qual se’n va fer una pel·lícula. Penso que cada dia, a la sobretaula i alguns dies en altres moments, puc veure a la televisió documentals sobre els animals africans en perill d’extinció o no –els animals són bells-, però rarament puc veure programes que parlin sobre els humans africans i la seva supervivència. Deixo aquí un vídeo que parla dels africans a través d’una magnífica cançó que va seguint les imatges, o viceversa. Com que ja sabeu de quina pel·lícula es tracta, suposo que no pujaré un fragment del llibre i que en triaré un altre del mateix autor.



P.S. Torno a la realitat de la prosa. A Dimarts de sang tenim més seguidors que participants en el joc, i encara menys encertants. Per si algú encara té ganes d’endevinar el llibre d’aquesta setmana, deixo aquí una pista i n’escric una altra, definitiva, al bloc.

de pedres i d'animals

De sobte, després de Calabuig, apareix sobre el marge esquerre un campanar prodigiós, al costat d'un petit temple arraulit, un campanar elegant i esvelt d'una presència superba. Sant Miquel de Fluvià té vuit segles d'existència. Per al meu gust és la vertical més suggestiva en aquesta part del país. Malgrat la seva gran antiguitat i les transformacions que la seva presència ha vist produir-se en el curs dels segles, aquestes pedres es mantenen vives, tenen el bategar d'un esperit. És una obra sòlida i àgil, primitiva i dura, però d'una elegància magnífica. Tot aquest paratge està lligat amb el Terraprim de l'Empordà, rodalia d'extenses pinedes solitàries que fan, amb el vent, una remor greu i severa, com un gran orgue de modulacions perdudes en la llunyania. Aquest paisatge solitari i remot, ple de records del bandolerisme de tants segles, i del vuit-centè, concretament, contribuiex a donar a aquestes terres una personalitat que a mi em fascina.

Josep Pla. “De l'Empordanet a Perpinyà”, dins Viatge a la Catalunya vella.

Sorprèn realment trobar aquest campanar de l'antic monestir benedictí del segle XI enmig de les planures empordaneses. Fundat potser pel mateix abat Oliba i ara convertit en església, aquesta torre germana de la de Cuixà, anterior a Jaume I, no té amb qui parlar i contempla impassible el pas del temps i l'atac de les pluges i del vent que han anat gratant les pedres mil·lenàries.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

Qui si que parla són les gallines que han pujat a la paret i contemplen com si fos un déu el paó condescendent que les contempla des de l'alçada de la seva superioritat. I a mi em reconforta veure que a Sant Miquel de Fluvià, encara no han legislat en contra dels patis amb bèsties situats al bell mig de la població i ens és possible veure una convivència de pedres, persones i animals que en molts altres llocs ha estat prohibida amb arguments raonables i raonats, però no necessàriament desitjables i contraris al mestissatge que durant tants segles va conviure en aquestes terres.