un somni: Barça! Barça!

Després es van dirigir al al centre d'estada temporal de la ciutat, mentre corejaven càntics de victòria: Barça! Barça!

Del diari

He llegit i escoltat aquests dies les opinions de molta gent sobre els recents fets de Ceuta, la ciutat de les 15 morts -o potser les aigües eren marroquines, com si la geografia canvies els fets. Res del que he sentit o escoltat m'ha semblat que anés més enllà del discurs circumstancial -culpables inclosos-, sense conseqüències, impotències, paraules al vent, fins i tot quan el parlament era enormement emotiu, aparentment sincer, segurament sincer. Jo tampoc no sabria dir res que anés gaire més enllà del dolor de les morts sense sentit, de les fronteres que no vull i que a vegades reivindico, de la constatació d'una selva al món occidental sovint molt més complexa i d'una crueltat més subtil, no més tangible, que l'africana.

Més tard, a Melilla, van aconseguir arribar a bon port gairebé 250 sensepapers. Supervivents de l'aventura cap a El Dorado, diu que corejaven el nom del Barça. Espanya, Europa, Occident és un camp guanyador. El Barça, que per a molts de nosaltres és un senyal d'identitat en temps obscurs, un vell referent immutable de regles molt senzilles de més d'un segle, era per als camerunesos -sense papers, esclar- un símbol que els feia pensar que el seu somni començava a tenir sentit. Els qui van travessar fronteres ja es veien guanyadors.

Guanyadors de què? Com poden pensar que és un somni arribar a un món en què els qui hi vivim tenia tan sovint malsons? És que no saben que els somnis rarament es realitzen? És que no saben que el Barça és sovint el substitut dels altres somnis nostres, que ens pensem que guanyem quan ell guanya? I tot i així, potser tenen raó i ja han començat a guanyar, perquè grans o petits, el que importa és que els somnis tirin endavant. Després, el temps dirà qui guanya o perd i què volen dir aquests dos mots.

Permeteu-me una mica de poesia dels somnis, i que consti que no em paguen res per fer promoció:

We are the dream that other people dream.
The land where other people land
When late at night
They think on flight
And, flying, here arrive
Where we fools dumbly thrive ourselves.

Refuse to see
We be what all the world would like to be.
Because we hive within this scheme
The obvious dream is blind to us.
We do not mind the miracle we are,
So stop our mouths with curses.
While all the world rehearses
Coming here to stay.
We busily make plans to go away.

How dumb! newcomers cry, arrived from Chad.
You're mad! Iraqis shout,
We'd sell our souls if we could be you.
How come you cannot see the way we see you?
You tread a freedom forest as you please.
But, damn! you miss the forest for the trees.
Ten thousand wanderers a week
Engulf your shore,
You wonder what their shouting's for,
And why so glad?

Run warm those souls: America is bad?
Sit down, stare in their faces, see!
You be the hoped-for thing a hopeless world would be.
In tides of immigrants that this year flow
You still remain the beckoning hearth they'd know.
In midnight beds with blueprint, plan and scheme
You are the dream that other people dream.

Ray Bradbury: “America”

música per a qualsevol dia de la setmana

Han tornat els i les polseres i toca mirar-les. M'entretinc amb una aplicació de mòbil que es diu Shazam i en uns segons de captar qualsevol música es capaç de dir de quina cançó es tracta, qui la canta i alguns altres detalls, segons els casos, també on es pot comprar. Així sé que sona “Ales En Sang” (majúscules correctes?) cantada per Èric Vinaixa i, més tard, “Santa Nit”, de Damià Olivella. No sé si Shazam em diu la veritat perquè, malgrat que deuen ser cançons conegudíssimes, jo no estic gaire al dia.

Més tard, a través de Winamp, connecto amb emissores de ràdio africanes: Senegal, Madagascar, Ghana... Sempre hi trobo una música que em relaxa, en aquests llocs. L'aplicació reconeix poquíssimes cançons, pràcticament cap d'autòctona. Potser si apareguessin en alguna sèrie europea o americana...

En aquest moment, si m'encarreguessin el guió d'una sèrie, miraria d'encabir-hi, per exemple, aquesta cançó quan la història transcorregués un dilluns, o també un diumenge, o..., què importa el dia i el lloc?

les morts que no són notícia

... allí [Guatemala] com a altres llocs de l'estil d'aquest, si no són de tres xifres, els morts no interessen ni se'n parla. No són noticia per la premsa.


Francesc Puigcarbó: fragment de comentari a Dos Erres, una efemèride quasi oblidada.

Si no m'equivoco, que tot pot ser perquè he passat uns dies força desconnectat, han concedit el darrer Nobel de la Pau a la Unió Europea per la seua contribució a la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa. Quan es dóna un premi que afecta tanta gent un mai no sap qui el rep realment ni de qui e´s el mèrit, però deixem-ho estar. Entenc que en aquest cas, exceptuant algun petit episodi, els conflictes bèl·lics a la nova Europa han desaparegut; la reconciliació ha avançat (veure, per exemple, alguns comportaments entre diversos territoris de la península ibèrica); tots els europeus poden triar els seus representants en múltiples convocatòries electorals; els drets humans ( a la vida, a la llibertat, al treball i l'habitatge dignes, als serveis socials necessaris, a l'autodeterminació, etc.) cada dia són més respectats pels nostres governs i per tots els ciutadans...

I malgrat els progressos evidents, sobretot en qüestions relacionades amb la pau, Europa continua sent la principal exportadora d'armes del món, Saber en detall quines armes es fabriquen i a qui es venen o es regalen, és un repte que em supera, però no deixa de ser un fet comprovat que ningú no desmenteix. Evidentment es tracta d'armes de protecció més que d'atac que en la seua majoria van a parar a territoris on els drets humans encara no han assolit el nivell d'excel·lència d'Europa sobre els quals els nostres territoris no es poden permetre la intervenció directa perquè cada poble ha de trobar el seu propi camí. En aquests casos, ben segur que les armes contribuiran a assolir plenament els drets que encara no acaben de funcionar

Curiosament, una part important de les exportacions d'armes de la cada vegada menys rica Europa van a parar a la cada vegada més pobra Àfrica, això sí, segons una mena de codi deontològic d'estricta interpretació que desconeix el comú dels mortals. Una vegada al continent africa, aquestes armes, que tenen per finalitat bàsica mantenir la pau dintre d'un territori o entre els territoris, es fan servir amb exquisida correcció i adequació, segons s'havia previst tant per venedors com per compradors. És possible que alguna vegada produeixin alguns morts, uns quants centenars, alguns milers, algunes desenes de milers, alguns milions, però aquests fets entren dins de la més estricta normalitat, tant és així que sovint ni tan sols mereixen una notícia curta en els més rigorosos mitjans de comunicació europeus. Algú sabria concretar les morts per arma de foc al continent africà durant els deu últims anys? Algú sabria dir quantes armes europees -espanyoles si fa al cas- s'han fet servir a l'Àfrica en les guerres o les no-guerres en els darrers anys? Preguntes del milió que no sortiran en cap concurs televisiu perquè a l'Àfrica, sobretot la subsahariana, les notícies sobre la mort fa temps que no són notícia ni tenen història.

Si algú té algun interès sobre el tema de la venda d'armes europees a l'Àfrica i altres detalls relacionats, pot consultar l'extens i necessàriament incomplet estudi d'E. Melero per al Centre d'Estudis per a la Pau J. M. Delàs.

músiques de dissabte

Mentre la D. i la Joana, modèlicament previsores, se’n van a comprar roba i altres complements adients pel viatge que faran a l’Àfrica suprasahariana d’aquí a dos mesos, l’A. i jo fem temps cultural passeig de Gràcia avall a l’espera del seu retorn.

Fem una petita marrada cap al carrer d’Aragó i entrem a la seu de la Fundació Tapies, recentment actualitzada. L’edifici encara fa olor de pintor i de paleta i l’A., que té un bon nas per aquests assumptes –qüestió d’ofici-, m’indica detalls que confirmen la sensació de nou. Davant nostre, un grupet de sis o set persones, dirigides per una mestra, compra les entrades; concreta la portaveu: "estudiants, jubilats, menors d’edat, mestra" (cada entrada té un preu). L’A., esventat, com la majoria d’empordanesos, i esperonat per la diversitat de demandes del grup, decideix que encara que només siguem dos tenim també dret a la varietat de tracte i demana, deixant el seu DNI com si fos l’as d’oros sobre el taulell: “ ... entrades per amics de la Fundació, jubilats, estudiants, professors... “ La noia el mira una mica escèptica perquè no acaba d’assimilar que dues persones puguin reunir tantes condicions diferents –i s’equivoca en part-, però potser pensa que els de darrere nostre també formen part del grup i inicia la impressió dels tiquets, que atura, definitivament desconfiada, quan l’A. afegeix, per acabar la seva enumeració: “...i del Partit Comunista!” “Però quantes entrades volen!?” Finalment ens quedem amb només dues entrades amb el descompte proporcionat als jubilats (ell ho és i jo, que he deixat la meva credencial de professor a casa, tinc els cabells més aviat blancs).

Baixem, pugem (fins al mitjó que tan bé lliga amb les cares dels darreres de l’Eixample) i baixem. El nivell inferior ens faria pensar en la síndrome de Diògenes si no fos perquè l’espai és gran i les condicions socioeconòmique de Tàpies no es corresponen amb les característiques d’aquest tipus de disfuncions i els objectes acumulats valen una pasta.

Mentre sortim de l’ascensor veiem passar uns músics amb faristols i partitures –llarguíssimes- que s’instal·len al bell mig del primer subnivell. A les sis comença la seva actuació que, segons diu la publicitat que deuen haver rebut pocs barcelonins, durarà fins a les dotze de la nit. Comença la interpretació de l’ String Quartet No 2, de Morton Feldman. L’A. i jo escoltem una estona de música, fins que una mirada mútua a penes dissimulada ens recorda que hem de continuar el nostre camí. Ens planyem de la nostra escassíssima educació musical que ens ha impedit trucar a la D. i a la Joana per dir-los que no comptessin amb nosaltres fins passada la mitjanit, però no hi podem fer res, som qui som i pensem que ja no som a temps de modificar algunes de les nostres carències.

Més tard, a la vora de la plaça de Catalunya, m’entretinc una estona escoltant un tercet format per banjo, piano i saxo. M’adono que tant en aquest cas, com en la música d’abans, la sirena d’una ambulància posa un contrapunt momentani que em recorda la meva naturalesa humana. I com el nen del patinet de la segona cançó, em miro la vida una estona i canvio de perspectiva (violí, mandolina, banjo...), sempre amb l’intermitent posat.

exteriors

Pel carrer (de) Pelai avança lentament una marxa encapçalada per un home que aixeca el cap i llança foc al cel. No sé si arriben a dos-cents, però la gent s’atura a contemplar-los, els fan fotos, riuen, s’ho passen bé. Els dos-cents només demanen que els deixin actuar al carrer. És curiós, tots volem una casa i ells reivindiquen el carrer. Consentirà l’Ajuntament que ocupin el carrer sense pagar cap cànon?

Al Portal de l’Àngel, baixant a mà dreta, hi ha una filera d’homes i dones impassibles, d’esquena al McDonald’s, que reivindiquen la fi de les “corridas”. Imatges de sang, impactants.

Més avall, un altre grup defensa tots els animals (els animals d’un cert pes, s’entén) sotmesos als homes: porcs, gallines, peixos... Van passant un audiovisual i tenen fulls on pots firmar. La campanya incideix especialment en els zoològics, amb enquestes incloses que constaten que els visitants a penes es miren el nom dels animals.

A la plaça de la Catedral ja s’ha instal·lat la fira de santa Llúcia. Aquest any ha aparegut Millet caganer. És possible que es quedi un percentatge de les vendes?

La marxa del carre Pelai ja ha arribat a la Via Laietana. Un equilibrista s’avança amb un monocicle. Cau, riu, s’aixeca. Riem: no passa res.

Em distrec repassant mentalment possibles novel·les per al Dimarts de sang. Vaig a parar a una novel·la que situa l’acció a l’Àfrica de la qual se’n va fer una pel·lícula. Penso que cada dia, a la sobretaula i alguns dies en altres moments, puc veure a la televisió documentals sobre els animals africans en perill d’extinció o no –els animals són bells-, però rarament puc veure programes que parlin sobre els humans africans i la seva supervivència. Deixo aquí un vídeo que parla dels africans a través d’una magnífica cançó que va seguint les imatges, o viceversa. Com que ja sabeu de quina pel·lícula es tracta, suposo que no pujaré un fragment del llibre i que en triaré un altre del mateix autor.



P.S. Torno a la realitat de la prosa. A Dimarts de sang tenim més seguidors que participants en el joc, i encara menys encertants. Per si algú encara té ganes d’endevinar el llibre d’aquesta setmana, deixo aquí una pista i n’escric una altra, definitiva, al bloc.

per a alguns gustos

No m’ha semblat que al barri –encara tenim lliga ha cridat algú quan Vila-Real i Madrid han empatat- els clàxons i els petards hagin estat superiors als de les celebracions anteriors, la del Madrid i la de la Copa. Demà sabrem com ha anat la moguda a la plaça de Catalunya i voltants. Continuo trobant una aberració aquest intent d’acabar amb la font de Canaletes.



Mentrestant, durant la tarda i la nit s’ha celebrat al Passeig de Lluís Companys “África Vive” (per què en castellà?), una manifestació musical i cultural que pretén acostar el continent i que si s’ha de jutjar pel nombre de participants de quarts de vuit més aviat estava morta malgrat la vitalitat o l’entusiasme dels que ens trobàvem allà. Ja se sap, el Barça és més que un club i l’Àfrica és llunyana i potser ja no queda ningú.

Barcelona, on tot s’assimila, i viu i mort!

Va, una mica de música, que és diumenge: l’africana d’ahir a la tarda a Barcelona:



L’africana a l’Àfrica de Keita ( no confondre amb el jugador del Barça):



La guanyadora, tan propera i tan llunyana, del festival d’Eurovisió o com se digui (España penúltima: aquesta maleïda crisi!):