de pedres i d'animals

De sobte, després de Calabuig, apareix sobre el marge esquerre un campanar prodigiós, al costat d'un petit temple arraulit, un campanar elegant i esvelt d'una presència superba. Sant Miquel de Fluvià té vuit segles d'existència. Per al meu gust és la vertical més suggestiva en aquesta part del país. Malgrat la seva gran antiguitat i les transformacions que la seva presència ha vist produir-se en el curs dels segles, aquestes pedres es mantenen vives, tenen el bategar d'un esperit. És una obra sòlida i àgil, primitiva i dura, però d'una elegància magnífica. Tot aquest paratge està lligat amb el Terraprim de l'Empordà, rodalia d'extenses pinedes solitàries que fan, amb el vent, una remor greu i severa, com un gran orgue de modulacions perdudes en la llunyania. Aquest paisatge solitari i remot, ple de records del bandolerisme de tants segles, i del vuit-centè, concretament, contribuiex a donar a aquestes terres una personalitat que a mi em fascina.

Josep Pla. “De l'Empordanet a Perpinyà”, dins Viatge a la Catalunya vella.

Sorprèn realment trobar aquest campanar de l'antic monestir benedictí del segle XI enmig de les planures empordaneses. Fundat potser pel mateix abat Oliba i ara convertit en església, aquesta torre germana de la de Cuixà, anterior a Jaume I, no té amb qui parlar i contempla impassible el pas del temps i l'atac de les pluges i del vent que han anat gratant les pedres mil·lenàries.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

Qui si que parla són les gallines que han pujat a la paret i contemplen com si fos un déu el paó condescendent que les contempla des de l'alçada de la seva superioritat. I a mi em reconforta veure que a Sant Miquel de Fluvià, encara no han legislat en contra dels patis amb bèsties situats al bell mig de la població i ens és possible veure una convivència de pedres, persones i animals que en molts altres llocs ha estat prohibida amb arguments raonables i raonats, però no necessàriament desitjables i contraris al mestissatge que durant tants segles va conviure en aquestes terres.