entre la zoofília i la fitofília

Llarguíssim article al diari sobre els gossos (i els humans) de Barcelona. En copio uns fragments:

Cinc districtes guanyaran àrees de 700 m2 [...] El regidor va qualificar aquest projecte com un “canvi de model radical” en l'oferta d'àrees “perquè els gossos puguin córrer i socialitzar-se millor.” [...] Tota aquesta planificació respon a l'ordenança de protecció, tinença i venda d'animals, aprovada el juliol de 2014 i que va entrar en vigor l'octubre de l'any passat. Aquesta ordenança estableix, entre altres coses, la prohibició general que els gossos vagin deslligats per la via pública tret d'en espai reservats especialment per a això. Però es va establir una moratòria de 18 mesos, (fins l'abril del 2016) per aplicar aquesta prohibició, partint que no hi ha a Barcelona prou espais reservats per a aquests animals. [...] Hi ha altres prohibicions i obligacions en l'ordenança, sobre algunes de les quals ja es va oposar en el seu dia que seran de difícil control. Així, s'estableix la prohibició que un gos estigui lligat més de dues hores seguides o que estigui sol en un habitatge durant més de dotze hores. Tret dels cadells, els gossos hauran de ser trets a l'exterior almenys dues hores al dia...

Necessitaria moltes hores i unes quantes pàgines per opinar sobre els gossos ciutadans i els seus amos, i els imbècils que fan ordenances municipals canines, a qui espero no conèixer en el que em resta de vida. I que consti que el que menys m'importa són els sis milions d'euros que costarà l'any que ve el nou projecte de socialització dels animals. Què no faria jo pels gossos? A la fi, tothom sap que si tens un amic gos -o gossa- no et calen amics humans o, en tot cas, són menys fiables. I tan fiables i amistoses com els gossos són les plantes.

El lloc una mica verd que tinc més prop de casa és el passeig de Sant Joan. A la part alta del passeig, la que jo freqüento, hi ha uns parterres magnífics on, a part de tenir cura dels arbres, estacionalment es planten noves flors. La sensació, durant tot l'any, és magnífica. En l'exterior de cada parterre hi ha un petit cartell de poc més d'un pam quadrat que prohibeix l'entrada als gossos. Els animalets, sempre dòcils i obedients, ja el veuen, ja, però els seus amos els obliguen a transitar entre les plantes, a olorar-les, a pixar-s'hi, a cagar-s'hi, a escarbar-les... Els gossos, una vegada acomplerts els desitjos dels amos, tornen al seu costat fent veure que estan contents, però amb un sentiment de culpa -mirada baixa, ulls tristos, malgrat que remenin la cua- que els rossega per dins, perquè, si no intel·ligents, són intuïtius, i saben que les plantes també tenen vida, una vida plena, independent i socialitzada al mateix temps. Saben també, o al menys ho intueixen, que les plantes no només tenen els miserables cinc sentits dels seus amos, sinó quinze sentits més. En darrer terme, els gossos -i les gosses- saben o intueixen que si bé l'evolució de les plantes és molt lenta, no té aturador i que si ara ja hi ha plantes que també s'alimenten d'insectes, arribarà un dia que hi haurà plantes que s'alimentaran de gossos i d'humans; encara no tenen clar qui serà el primer a ser assimilat. Sobretot, els gossos -i les gosses- barcelonins temen que el primer lloc on les plantes evolucionin sense avís previ cap a l'antropofàgia o la caninofàgia sigui la seua ciutat. La qüestió és saber si començaran pels humans o per ells. Ja es veurà, però jo ho tinc clar.