cada dia una flor, i les que em deixaria

La Carme, que compleix anys de blog -els seus no sé quin dia-, ens regala una rosella fràgil i ens fa una proposta agosarada: diu que ens dibuixarà una flor, la que li demanem, si no són massa i pot donar abast a tan poètica i, segons com, feixuga càrrega.

Jo, sense pensar-ho massa, que és el que val en aquests casos, li he deixat una llista excessiva que encara podria augmentar amb poc esforç.

M'agraden les flors, les que conec de sempre i les desconegudes, les que tinc, les que vaig tenir i les que veig, les conreades i les silvestres... Seria un no acabar.

Abans es veien a pertot, balcons i finestres i a peu de terra, geranis; ara amb prou feines se'n troben; plantes resistents, de colors vivíssims, de fulles perfumades, ara amb prou feines se'n troben a les floristeries.

El perfum de les flors petites dels gessamins i dels tarongers m'embriaga, els segueixo el rastre. No tinc tarongers i els gessamins de la terrassa mai m'han durat gaire; m'he de conformar amb els dels altres.

Les clívies, les orquídies, em floreixen cada any. Quin plaer! I com desafien l'hivern els ciclàmens, tant si la flor és blanca com vermella.

I aquestes flors insòlites dels cactus, sovint efímeres, sovint tan duradores.

Les roses de Sant Jordi, ai!, no fan olor.

Busco i no trobo els heliotropus arborescens, i la comparo, sense motiu amb la plumbago capensis, una de les meues preferides.

Ja ha florit la ginesta? No n'entenc gaire.

Com que sóc de secà, m'agraden les flors de la garriga, la del timó, és a dir, farigola, que encara recullo cada divendres sant; la del romer, és a dir, romaní, que també és petita i humil i no se sap que faci cap servei; la de l'argilaga, d'un groc tan viu que enlluerna, i és flor d'hivern cantada per Carner.

I com que els de secà teníem poc arbres, encara ara em fixo amb la flor de l'olivera, petitíssima, insignificant, gairebé imperceptible, però que acabarà produint a l'hivern uns olis daurats amb reflexos de verds. I heu vist la flor del garrofer abans que no sigui garrofina fina? Ei, que també tenim la flor de l'ametller, tan fràgil, però tan atrevida, que ja esclata al febrer -o abans i tot- i anuncia primavera.

Inacabable, cada dia una flor, i les que em deixaria.

les flors

Porten un ram de part d'alguns veïns de sempre, dels de la vorera dreta. No se m'havia acudit, però ara penso que és curiós que el carrer talli el veïnatge més proper: els de la dreta i els de l'altra banda. A vegades travessar el carrer és una aventura, però no era tant això sinó la confiança de les portes del costat, de més amunt i de més avall, les veus i els sorolls que no s'arribaven a diluir del tot entre les gruixudes parets de pedra, i les nits d'estiu de cadires a la fresca i de passejades fins a les altres cadires, fins que tocaven les dotze, o una mica més tard, segons el tema o la calor.

D'aquests veïns de sempre, dels que eren grans quan jo era petit, encara en queden uns quants, però em diuen que ja no surten a la fresca. La R., que era la meua veïna més propera i ha tornat al poble, la germana d'un dels amics d'infantesa que encara ho és, es posa a plorar quan retiren la mare per endur-se-la a l'església. Diu entre sanglots que ella també se'n va una mica. Se'n van hiverns durs i transparents de plegar olives i olor de fusta cremada, primaveres prometedores de cireres primerenques, estius dolços de serrellets de síndria i “frigos” entre neules, tardors de colors de gínjol madur. Se'n van paraules oblidades i cares que costen de recordar tal com eren si no és en blanc i negre.

La R. té la mare, que a penes els coneix, asseguda en una cadira del primer pis . Té un any menys que la mare i a l'estiu ens portaven a la platja. El pare, que es va trencar un maluc en la darrera caiguda i no saben si tornarà a caminar, també s'està al primer pis. Diuen que fa setmanes que ja no llegeix el diari. El pare de la R. Té un any més que la mare.

La R., i tots nosaltres també, sap que aquesta setmana algú recollirà les flors pansides i les deixarà al cubell d'escombraries i només quedaran els noms sobre el marbre blanc, com en la làpida dels dos germans del principi del carrer, als quals no ens vam recordar de portar flors noves, però que encara viuen en les nostres converses, cada vegada menys.

divendres de passió a la plaça de Catalunya

No entenc l'extrema violència d'aquest matí. No acabo d'assimilar les incompetències que han acabat envermellint els cossos dels qui estaven asseguts. Em costa de concebre, a més, que no hagin previst que la seva actuació donaria més vida a qui aposta per la vida. Quants s'han begut l'enteniment avui? Continuaran?

Fins ara no he dit res més que marginalment de la plaça de Catalunya. Avui m'hi he estat per quarta, o potser cinquena vegada, i tampoc no diré gaire res. No diré que per primera vegada la policia ha tallat tots els carrers que portaven a la plaça, que s'ha convertit en un món autònom que qui sap com s'expandirà. No parlaré del meu delegat de curs i d'una exalumna -els dos amb les mans blanques- que em saluden des de l'estàtua -totes les estàtues són de la llibertat avui- només arribar-hi; ella no s'hi pot quedar gaire estona perquè té un correfoc al barri. No sé què podria dir de tants cartells, cartellets, pancartes, fulls quadriculats, de colors i blancs... que expressen idees, reivindicacions, desitjos, denúncies, veritats i somnis, realitats que algun dia seran o no tant o no gens. Què podria comentar de tants que han anat a mirar, a quedar-se, a participar, a protegir? També tants que ja no són joves i han trobat... Què sé jo què hem trobat. I el gran anunci del Barça, que no sabem si serà campió o no, però que sembla l'eslògan dels de la plaça, i que no passarà res si uns i altres es troben, si és que uns i altres no són, en part, els mateixos. I els del Corte Inglés, que, segons diuen, algun dia es convertirà en hort, i que avui només deixaven apropar-se a les vidrieres del darrer pis -dies enrere no hi havia cap impediment- els qui tenien carnet de premsa -m'hauré de fer un passi plastificat a nom de saragatona films. Què podria explicar de tants somriures i tantes flors? Flors de tots els colors, de totes les mides, en totes les mans, en tots els llocs. Flors en aquest país d'escèptics.

Avui, de fet, només volia mostrar imatges. Cada imatge una història. I encara més imatges i més històries de la història. Impossible, els dits, com cada dia, tenen tendència a teclejar una història que entenc i desantenc alhora, que no sé explicar i que des d'avui comparteixo més.

relliscada botànica

Jo que li dic:

-Perquè has vingut han florit els lilàs...

-Va, home, va, això són orquídies!

I ja no hi va haver res a fer.

floral

Com sabreu que la terra envasada és bona? No hi pas manera.

Jack Kramer. Flors a la finestra. De la A a la Z.


Ara que s’acaba maig –el mes de les flors, diuen-, em miro les plantes de la terrassa i de les finestres. Anava a dir les flors, però les flors escassegen: a penes quatre o cinc varietats, mèrit exclusiu de la seva tenacitat més que de la meva cura. Les plantes crasses semblen indestructibles i per poc que et recordis d’elles t’ho agraeixen amb flors delicades, com la de la capçalera d’avui, de la qual no recordo el nom, si és que alguna vegada el vaig saber.

Va haver un temps, en una etapa antiga del meu tastaollisme, que em vaig aficionar a les plantes, les petites, aquelles que raonablement es podien tenir a casa. Fins i tot vaig comprar llibres, prenia notes i buscava en les floristeries els exemplars que em semblaven més interessants per a les condicions de casa o els que, simplement, m’agradaven més; intercanviava esqueixos; comprava, sempre que els trobava, els adobs més adients; procurava fer la combinació de terra que calia a cada planta. En fi, que tot funcionava més o menys, malgrat la dificultat de tenir les terres que els llibres suggerien (d’exterior o interior, em preguntaven; i qualsevol altre detall era una sofisticació que al final feia vergonya de demanar) o d’aconseguir alguns exemplars que els llibres (la majoria traduïts de l’anglès) deien que eren molt corrents i fàcils de conrear i que els floristes, més interessats en la venda que en el coneixement i la pedagogia, s’entestaven a no conèixer, com la heliotropium hybridis (o potser arborescens o peruvianum), que encara no he aconseguit tenir i que ara ja no demano.

Em continuen agradant les plantes i les flors i de tant en tant faig un intent, ple de bons propòsits, de dedicar-los una estona, però no m’acompanyen la perseverança ni la paciència necessàries. Per què? No ho sé. Em dic que potser quan em jubili tornaré a la vella afició, però em temo que, tal com van les coses en la nostra societat del benestar, l’edat de jubilació m’agafarà en cadira de rodes i necessitaré una habilitat física que mai no m’ha caracteritzat. En fi, ja en parlarem.