urbanes

Les portes dels horts, tan diverses, sovint no tanquen els interiors d’una manera física ni amaguen el que hi ha darrere; una altra cosa és la possibilitat i la capacitat que té el caminant de copsar o d’imaginar l’esperit de l’hort i dels seus propietaris. En canvi, les portes urbanes...

Per començar, quines portes? Les portes de les botigues? Les portes dels pàrkings? Les portes de les cases (fins i tot a Barcelona queden cases)? Les portes dels blocs de pisos? Les portes dels pisos? Parlar de les portes urbanes i sobretot del que amaguen i deixen entreveure, ara, avui, sobrepassa la meva capacitat. Així que, per reflexionar sobre què s’amaga darrere els portes recomano, de moment, La Vida manual d’ús, de Perec, novel·la que per fi he acabat i de la qual segurament comentaré no sé què aviat.

Amb el que sí que m’atreveixo és amb les portes de persiana, aquestes portes de negocis i botigues que únicament es poden veure en tota la seva esplendor durant la nit o primera hora del matí i, de vegades, els dies festius. Recordo que en la meva primera visita a Barcelona, en ple franquisme, em va sobtar aquella grisor aclaparadora que permetia que els grisos es mimetitzessin perfectament amb les parets, l’asfalt o les portes enrotllables d’una grisor tan aclaparadora com la resta.

Actualment, aquestes portes de persiana encara tenen el gris com a color bàsic, però pràcticament totes tenen dos ornaments: els grafits cal·ligràfics i la plaga d’adhesius amb els telèfons dels serrallers. Aquestes portes no m’interessen, les trobo depriments. En canvi, molts propietaris han optat, per diverses raons, per prescindir del gris i donar color a les persianes. He observat –pot ser casualitat- que les portes pintades de blau atreuen menys els grafiters i serrrallers, de manera que fins i tot se’n troben algunes de plenament immaculades. Hi ha qui ha optat per posar més d’un color, normalment combinats en ratlles horitzontals. Entre les portes que no s’han lliurat dels grafiters cal·ligràfics, n’hi ha algunes que presenten lletres fetes amb més o menys gràcia; està bé, encara que la superposició de missatges resta atractiu al resultat final. Es poden veure també moltes portes en què l’empresa propietària del negoci s’ha encarregat de fer pintar un logotip o algun dibuix o dibuixos que hi fa referència; coses molt senzilles o força més elaborades, que no sempre espanten els pintors al·legals. Finalment hi ha aquells propietaris que han decidit que la seva porta sigui una mostra artística que, relacionada o no amb el seu comerç, vagi més enllà, inviti al caminant a aturar-se, a gaudir (o no) i a valorar; aquestes són les portes que m’agraden més i que penso que els ajuntaments haurien de subvencionar.

Precisament no fa gaire em vaig trobar prop de casa amb un d’aquests pintors artístics, que ja tenia molt avançada la seva obra. L’acompanyava un pastor alemany petit i tranquil que, lligat a un fanal, anava admirant els progressos del seu amo sense fer cap comentari. Davant de les dues portes del restaurant, a terra, esprais de colors a sobre de fulls de diaris i una carpeta de la Universitat de Barcelona potser amb alguns esbossos. El noi, cara prima i allargada amb tres pírcings, cos esvelt, cap al metre vuitanta, d’edat incerta –jo mai no encerto les edats de la gent-, em va permetre que fotografiés la pintura, però no va voler sortir a la imatge. Vam començar a parlar una mica sobre el tema; li vaig dir com m’agradava el que hi havia pintat a la porta del comerç de més amunt. Va somriure i em va dir que l’obra era seva. Marededéusenyor, em trobava davant d’un dels meus mites! No m’ho podia creure, per fi havia conegut el pelele! La majoria de barcelonins de la dreta de l’Eixample, de Gràcia, de la Sagrada Família... coneixen –aprecien o odien- el pelele, l’autor d’aquestes cares (ell en diu ninos) travessades de part a part per una boca somrient o en forma de serra, de vegades com un globus. Jo mateix n’he dit alguna cosa al bloc anteriorment (veure aquí). Al pelele li agradava parlar de la seva feina legal i agraïa la gentilesa dels que la hi donaven; en canvi, es mostrava reticent a l’hora de parlar dels sues ninots il·legals, em deia que ja no s’hi dedicava (ha,ha, ha!). Vam continuar xerrant una estoneta de l’art al carrer (als dos ens encanta la pintura de la farmàcia de més amunt), dels canvis del paisatge urbà, etc. Li vaig preguntar com és que no posava les cares al treball que estava fent en aquell moment, la resposta va ser òbvia: les dibuixava al final i ràpidament (amb “ulls al clatell”) perquè si bé en aquest cas la pintura era legal, tota la resta del barri es troba ple de les seves il·legalitats i em fa l’efecte que l’han enganxat alguna vegada.

Què podem fer per tranquil·litzar el pelele, demanar una amnistia? Però ell serà capaç de mantenir tapats els esprais si no li encomanen feina? Jo estic disposat a demanar en la pròxima reunió de veïns que pinti les portes del pàrquing, encara no m’atreveixo a suggerir-li que em pinti la del pis. Si us voleu posar en contacte amb ell, crec que ho podeu fer a través del seu fotolog.

rurals

Pel matí anem a caminar una estona, amb temps incert de lluita entre els núvols i el sol. A la tarda, en l’hora malenconiosa en què els colors, com els sentiments, es desdibuixen i es confonen i no saps si el que veus és el que és o el que sembla, reeemprenem el passeig fins a la Resclosa. Sempre amb el fons del vell Montgrí i la vigilància d’un castell que fou i no fou.

Pagesos de tota la vida i nous que treballen la terra, sorruts, lacònics, xerraires, aparellats, solitaris. Als horts, que van ser, són o seran, més gats que gossos. Piualadisses d’ocells que van i vénen en formacions espantadisses buscant aixoplucs segurs. Ciclistes i cavallers a peu -on han deixat les muntures?- que fan salut pel camí.

Panís que s’ha perdut i d’altre aprofitat, oliveres en terra de regadiu –a qui se li acut?-, pomeres ja exhaustes que han donat els fruits i en queda la mostra macada a terra, carabasses, pàmpols enfiladissos sense raïm, enciam i escarola que comença despuntar, verd que creix i terra preparada per sembrar, verd per cremar, verd arrenglerat i verd anàrquic...

Horts petits i grans. I cada hort, la seva porta. La de fusta i la metàl·lica, la feta exprés i la improvisada, l’oberta i la tancada, la que amaga i la que ensenya, la ignorada –perquè només resisteix la columna que l’aguantava- i la que ferma amb clau i cadenat, la filiforme amb draps penjats, perquè no sigui dit, i la blindada a prova d’intrusos en un primer intent, la que té al darrere un caminet estret perquè cal aprofitar la terra al màxim i la que té un caminal que deixa passar un tractor i encara més, la de l’hort que continua i la de l’hort que s’ha perdut, la que al final té una caseta i la que no en té o no sé sap perquè l’herba –tan alta!- ha crescut al seu aire, la de generacions i la nova...

I al darrere de cada porta una història que el caminant coneix, intueix, imagina o, potser, preguntarà. Tot plegat, no té cap importància, perquè el caminant fa via i la terra –salvatge la seva ànima-, amb portes o sense, generosa o infèrtil, més vella que la història, immòbil, no guarda fidelitat més que al darrer amo, no explica altra història més que la del darrer que l’acarona.