14.10.09

urbanes

Les portes dels horts, tan diverses, sovint no tanquen els interiors d’una manera física ni amaguen el que hi ha darrere; una altra cosa és la possibilitat i la capacitat que té el caminant de copsar o d’imaginar l’esperit de l’hort i dels seus propietaris. En canvi, les portes urbanes...

Per començar, quines portes? Les portes de les botigues? Les portes dels pàrkings? Les portes de les cases (fins i tot a Barcelona queden cases)? Les portes dels blocs de pisos? Les portes dels pisos? Parlar de les portes urbanes i sobretot del que amaguen i deixen entreveure, ara, avui, sobrepassa la meva capacitat. Així que, per reflexionar sobre què s’amaga darrere els portes recomano, de moment, La Vida manual d’ús, de Perec, novel·la que per fi he acabat i de la qual segurament comentaré no sé què aviat.

Amb el que sí que m’atreveixo és amb les portes de persiana, aquestes portes de negocis i botigues que únicament es poden veure en tota la seva esplendor durant la nit o primera hora del matí i, de vegades, els dies festius. Recordo que en la meva primera visita a Barcelona, en ple franquisme, em va sobtar aquella grisor aclaparadora que permetia que els grisos es mimetitzessin perfectament amb les parets, l’asfalt o les portes enrotllables d’una grisor tan aclaparadora com la resta.

Actualment, aquestes portes de persiana encara tenen el gris com a color bàsic, però pràcticament totes tenen dos ornaments: els grafits cal·ligràfics i la plaga d’adhesius amb els telèfons dels serrallers. Aquestes portes no m’interessen, les trobo depriments. En canvi, molts propietaris han optat, per diverses raons, per prescindir del gris i donar color a les persianes. He observat –pot ser casualitat- que les portes pintades de blau atreuen menys els grafiters i serrrallers, de manera que fins i tot se’n troben algunes de plenament immaculades. Hi ha qui ha optat per posar més d’un color, normalment combinats en ratlles horitzontals. Entre les portes que no s’han lliurat dels grafiters cal·ligràfics, n’hi ha algunes que presenten lletres fetes amb més o menys gràcia; està bé, encara que la superposició de missatges resta atractiu al resultat final. Es poden veure també moltes portes en què l’empresa propietària del negoci s’ha encarregat de fer pintar un logotip o algun dibuix o dibuixos que hi fa referència; coses molt senzilles o força més elaborades, que no sempre espanten els pintors al·legals. Finalment hi ha aquells propietaris que han decidit que la seva porta sigui una mostra artística que, relacionada o no amb el seu comerç, vagi més enllà, inviti al caminant a aturar-se, a gaudir (o no) i a valorar; aquestes són les portes que m’agraden més i que penso que els ajuntaments haurien de subvencionar.

Precisament no fa gaire em vaig trobar prop de casa amb un d’aquests pintors artístics, que ja tenia molt avançada la seva obra. L’acompanyava un pastor alemany petit i tranquil que, lligat a un fanal, anava admirant els progressos del seu amo sense fer cap comentari. Davant de les dues portes del restaurant, a terra, esprais de colors a sobre de fulls de diaris i una carpeta de la Universitat de Barcelona potser amb alguns esbossos. El noi, cara prima i allargada amb tres pírcings, cos esvelt, cap al metre vuitanta, d’edat incerta –jo mai no encerto les edats de la gent-, em va permetre que fotografiés la pintura, però no va voler sortir a la imatge. Vam començar a parlar una mica sobre el tema; li vaig dir com m’agradava el que hi havia pintat a la porta del comerç de més amunt. Va somriure i em va dir que l’obra era seva. Marededéusenyor, em trobava davant d’un dels meus mites! No m’ho podia creure, per fi havia conegut el pelele! La majoria de barcelonins de la dreta de l’Eixample, de Gràcia, de la Sagrada Família... coneixen –aprecien o odien- el pelele, l’autor d’aquestes cares (ell en diu ninos) travessades de part a part per una boca somrient o en forma de serra, de vegades com un globus. Jo mateix n’he dit alguna cosa al bloc anteriorment (veure aquí). Al pelele li agradava parlar de la seva feina legal i agraïa la gentilesa dels que la hi donaven; en canvi, es mostrava reticent a l’hora de parlar dels sues ninots il·legals, em deia que ja no s’hi dedicava (ha,ha, ha!). Vam continuar xerrant una estoneta de l’art al carrer (als dos ens encanta la pintura de la farmàcia de més amunt), dels canvis del paisatge urbà, etc. Li vaig preguntar com és que no posava les cares al treball que estava fent en aquell moment, la resposta va ser òbvia: les dibuixava al final i ràpidament (amb “ulls al clatell”) perquè si bé en aquest cas la pintura era legal, tota la resta del barri es troba ple de les seves il·legalitats i em fa l’efecte que l’han enganxat alguna vegada.


Què podem fer per tranquil·litzar el pelele, demanar una amnistia? Però ell serà capaç de mantenir tapats els esprais si no li encomanen feina? Jo estic disposat a demanar en la pròxima reunió de veïns que pinti les portes del pàrquing, encara no m’atreveixo a suggerir-li que em pinti la del pis. Si us voleu posar en contacte amb ell, crec que ho podeu fer a través del seu fotolog.



5 comentaris:

kika ha dit...

m'ha fet pensar en els murals que hi ha pels carrers de filadelfia.
diuq eu un dia l'ajuntament es va cansar de grafitis, i van començar a contractar als dibuixants de grafitis per a fer murals per les parets buides, demanant primer als veins que els agradaria... un mostra del resultat es aqui

http://www.time.com/time/photogallery/0,29307,1649278_1421152,00.html

Clidice ha dit...

És boníssim aquest pelele!! i les cares "al·legals" són genials, petits missatges en una ampolla. No puc evitar-ho, adoro els grafits :) fins i tot els anti-grafits, que ara estan de moda :)

Anònim ha dit...

Els grafits del pelele són monos, i en general m'agraden, però 800 euros ens va costar a la comunitat de veins treure el pelele que ens va pintar a dins de la porteria, poca gràcia.
tot i que jo el trovaba graciós, no vaig gosar de proposar que el deixexin i evitar la derrama...
això si, per molt artista que sigui, si el pillo li demanarè la part proporcional. encara que sigui en birres.

pere ha dit...

No seria mala idea, kika. A mi m'agradaria més opinar sobre aquest tema que sobre altres propostes en què ens demanen l'opinió, amb freqüència per no fer-nos cas.
(no puc entrar a l'enllaç que has deixat)

Ja veus, Clidice, a mi també m'alegra les passejades, tot i que entenc els detractors.
No, els antigrafits... no :-)

Benvolguda anònima, hauries d'haver defensat amb força que no s'esborrés el vostre pelele, com a mínim per un doble interés econòmic: evitar la derrama i pensar en el futur: qui sap el que valdrà dintre d'uns anys un pelele, i més dins d'una poteria.
Si haguessis deixat una foto, avisaria "el pollo" que tingués també ulls al clatell per a tu, a veure que hi puc fer :-)

kika ha dit...

http://www.time.com/time/photogallery/0,29307,1649278_1421152,00.html



te'l torno a copiar, perque mira... si hi vols fer un cop d'ull...