rurals

Pel matí anem a caminar una estona, amb temps incert de lluita entre els núvols i el sol. A la tarda, en l’hora malenconiosa en què els colors, com els sentiments, es desdibuixen i es confonen i no saps si el que veus és el que és o el que sembla, reeemprenem el passeig fins a la Resclosa. Sempre amb el fons del vell Montgrí i la vigilància d’un castell que fou i no fou.

Pagesos de tota la vida i nous que treballen la terra, sorruts, lacònics, xerraires, aparellats, solitaris. Als horts, que van ser, són o seran, més gats que gossos. Piualadisses d’ocells que van i vénen en formacions espantadisses buscant aixoplucs segurs. Ciclistes i cavallers a peu -on han deixat les muntures?- que fan salut pel camí.

Panís que s’ha perdut i d’altre aprofitat, oliveres en terra de regadiu –a qui se li acut?-, pomeres ja exhaustes que han donat els fruits i en queda la mostra macada a terra, carabasses, pàmpols enfiladissos sense raïm, enciam i escarola que comença despuntar, verd que creix i terra preparada per sembrar, verd per cremar, verd arrenglerat i verd anàrquic...

Horts petits i grans. I cada hort, la seva porta. La de fusta i la metàl·lica, la feta exprés i la improvisada, l’oberta i la tancada, la que amaga i la que ensenya, la ignorada –perquè només resisteix la columna que l’aguantava- i la que ferma amb clau i cadenat, la filiforme amb draps penjats, perquè no sigui dit, i la blindada a prova d’intrusos en un primer intent, la que té al darrere un caminet estret perquè cal aprofitar la terra al màxim i la que té un caminal que deixa passar un tractor i encara més, la de l’hort que continua i la de l’hort que s’ha perdut, la que al final té una caseta i la que no en té o no sé sap perquè l’herba –tan alta!- ha crescut al seu aire, la de generacions i la nova...

I al darrere de cada porta una història que el caminant coneix, intueix, imagina o, potser, preguntarà. Tot plegat, no té cap importància, perquè el caminant fa via i la terra –salvatge la seva ànima-, amb portes o sense, generosa o infèrtil, més vella que la història, immòbil, no guarda fidelitat més que al darrer amo, no explica altra història més que la del darrer que l’acarona.