urbanes

Les portes dels horts, tan diverses, sovint no tanquen els interiors d’una manera física ni amaguen el que hi ha darrere; una altra cosa és la possibilitat i la capacitat que té el caminant de copsar o d’imaginar l’esperit de l’hort i dels seus propietaris. En canvi, les portes urbanes...

Per començar, quines portes? Les portes de les botigues? Les portes dels pàrkings? Les portes de les cases (fins i tot a Barcelona queden cases)? Les portes dels blocs de pisos? Les portes dels pisos? Parlar de les portes urbanes i sobretot del que amaguen i deixen entreveure, ara, avui, sobrepassa la meva capacitat. Així que, per reflexionar sobre què s’amaga darrere els portes recomano, de moment, La Vida manual d’ús, de Perec, novel·la que per fi he acabat i de la qual segurament comentaré no sé què aviat.

Amb el que sí que m’atreveixo és amb les portes de persiana, aquestes portes de negocis i botigues que únicament es poden veure en tota la seva esplendor durant la nit o primera hora del matí i, de vegades, els dies festius. Recordo que en la meva primera visita a Barcelona, en ple franquisme, em va sobtar aquella grisor aclaparadora que permetia que els grisos es mimetitzessin perfectament amb les parets, l’asfalt o les portes enrotllables d’una grisor tan aclaparadora com la resta.

Actualment, aquestes portes de persiana encara tenen el gris com a color bàsic, però pràcticament totes tenen dos ornaments: els grafits cal·ligràfics i la plaga d’adhesius amb els telèfons dels serrallers. Aquestes portes no m’interessen, les trobo depriments. En canvi, molts propietaris han optat, per diverses raons, per prescindir del gris i donar color a les persianes. He observat –pot ser casualitat- que les portes pintades de blau atreuen menys els grafiters i serrrallers, de manera que fins i tot se’n troben algunes de plenament immaculades. Hi ha qui ha optat per posar més d’un color, normalment combinats en ratlles horitzontals. Entre les portes que no s’han lliurat dels grafiters cal·ligràfics, n’hi ha algunes que presenten lletres fetes amb més o menys gràcia; està bé, encara que la superposició de missatges resta atractiu al resultat final. Es poden veure també moltes portes en què l’empresa propietària del negoci s’ha encarregat de fer pintar un logotip o algun dibuix o dibuixos que hi fa referència; coses molt senzilles o força més elaborades, que no sempre espanten els pintors al·legals. Finalment hi ha aquells propietaris que han decidit que la seva porta sigui una mostra artística que, relacionada o no amb el seu comerç, vagi més enllà, inviti al caminant a aturar-se, a gaudir (o no) i a valorar; aquestes són les portes que m’agraden més i que penso que els ajuntaments haurien de subvencionar.

Precisament no fa gaire em vaig trobar prop de casa amb un d’aquests pintors artístics, que ja tenia molt avançada la seva obra. L’acompanyava un pastor alemany petit i tranquil que, lligat a un fanal, anava admirant els progressos del seu amo sense fer cap comentari. Davant de les dues portes del restaurant, a terra, esprais de colors a sobre de fulls de diaris i una carpeta de la Universitat de Barcelona potser amb alguns esbossos. El noi, cara prima i allargada amb tres pírcings, cos esvelt, cap al metre vuitanta, d’edat incerta –jo mai no encerto les edats de la gent-, em va permetre que fotografiés la pintura, però no va voler sortir a la imatge. Vam començar a parlar una mica sobre el tema; li vaig dir com m’agradava el que hi havia pintat a la porta del comerç de més amunt. Va somriure i em va dir que l’obra era seva. Marededéusenyor, em trobava davant d’un dels meus mites! No m’ho podia creure, per fi havia conegut el pelele! La majoria de barcelonins de la dreta de l’Eixample, de Gràcia, de la Sagrada Família... coneixen –aprecien o odien- el pelele, l’autor d’aquestes cares (ell en diu ninos) travessades de part a part per una boca somrient o en forma de serra, de vegades com un globus. Jo mateix n’he dit alguna cosa al bloc anteriorment (veure aquí). Al pelele li agradava parlar de la seva feina legal i agraïa la gentilesa dels que la hi donaven; en canvi, es mostrava reticent a l’hora de parlar dels sues ninots il·legals, em deia que ja no s’hi dedicava (ha,ha, ha!). Vam continuar xerrant una estoneta de l’art al carrer (als dos ens encanta la pintura de la farmàcia de més amunt), dels canvis del paisatge urbà, etc. Li vaig preguntar com és que no posava les cares al treball que estava fent en aquell moment, la resposta va ser òbvia: les dibuixava al final i ràpidament (amb “ulls al clatell”) perquè si bé en aquest cas la pintura era legal, tota la resta del barri es troba ple de les seves il·legalitats i em fa l’efecte que l’han enganxat alguna vegada.

Què podem fer per tranquil·litzar el pelele, demanar una amnistia? Però ell serà capaç de mantenir tapats els esprais si no li encomanen feina? Jo estic disposat a demanar en la pròxima reunió de veïns que pinti les portes del pàrquing, encara no m’atreveixo a suggerir-li que em pinti la del pis. Si us voleu posar en contacte amb ell, crec que ho podeu fer a través del seu fotolog.

història (provisional) a la ciutat

L’apunt sobre les pintures prehistòriques i la seva hipotètica provisionalitat em suggereix l’actualitat dels grafits i dels grafitaires o grafiters (el diccionari encara no sanciona el terme), els continuadors del costum de dibuixar o pintar sobre qualsevol paret, porta o similar allò que forma part de la vivència física o mental de l’artista i de la col·lectivitat –o d’una part- a la qual pertany.

Deixant de banda els grafits exclusivament alfabètics, que assimilo a les pixades de gos que tenen per finalitat primordial deixar una marca de reconeixement que només reconeixen ells mateixos i que se solen superposar en un intent inútil e marcar territori, de vegades observo pintures –sovint firmades- que em trasbalsen, m’intriguen, m’interessen, considero més dignes de figurar en un museu o a la paret de casa que molta altre pintura exposada a les galeries o als museus. De vegades, tant com la pròpia pintura, m’interessa el lloc on apareix, l’efecte que aconsegueix a causa de la seva situació, el trencament de la monotonia...

Dos exemples d’aquesta setmana al carrer Mallorca: la cara inquisitiva i trista amb uns ulls que em segueixen en el meu deambular enfeinat o de lleure, i les cares-globus que “pelele” ha deixat en un edifici en procés de rehabilitació.

A diferència de les pintures rupestres, que ho faran per causes “naturals”, tant una pintura com l’altra desapareixeran quan els assalariats d’ONO o els de la casa rehabilitada siguin cridats a tapar amb la seva pintura plana la vida que ens han regalat dos artistes. Ho entenc, les ordenances municipals no fan excepcions i els veïns estem tips d’espontanis que no aconsegueixen trobar el seu clos reglamentat per exposar; a més, quina feinada decidir el que cal conservar i el que cal esborrar, el que cal indultar (i quin mal exemple) ; i només ens faltarien més funcionaris... Però...

art conceptual

Casualitat o realitat, m’adono que les teles passen aquests dies algunes pel·lícules que tenen com a protagonista el poble jueu, en col·lectiu o en singular. Centrades en l’holocaust, parlen de sofriments, acceptacions, heroïcitats desinteressades dels jueus i dels no jueus. Qui ho pot negar? Se m’acut, només per un instant, i confesso que buscar informació sobre el tema seria una tasca que ara em sobrepassaria, que no se m'acudeixen pel·lícules de jueus ajudant desinteressadament altres ètnies –val encara la paraula ètnia?-, però segur que n’existeixen molts exemples. Segur, per exemple, que l’ajuda als palestins, encara que discreta, deu ser nombrosa i efectiva, tot i que aquests veïns i llogaters –alguns també propietaris- del seu territori no solen ser gaire agraïts.


Repasso grafits de Banksy (avui l’he sentit esmentar dues vegades). Ara li retreuen que s’hagi decidit a pintar quadres i que li comprin en Pitt i la Jolie, o d’altres, a preus astronòmics. Em pregunto què els deuen semblar als palestins aquestes finestres fictícies, que potser encara existeixen, de Cisjordània. No en tinc resposta. De tota manera, no sé si hi troben cap consol, si els serveixen de res, ni si el importa que Banksy ja no sigui tan anònim. Estic segur que aviat algú ens dirà que aquestes obertures han estat pagades pel govern d’Israel, sempre tan discret.

itenerari del grafit

Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc...
Mercè Rodoreda

Surto de casa amb el temps just per arribar a la feina a l’hora. Cada dia el mateix camí amb les petites variacions que el semàfor em suggereix. Poques novetats: de tant en tant una bastida nova que assenyala el rentat constant i cíclic de les façanes -interiors incerts. El divendres, però, encara no a cinquanta metres de la porta de casa, llegeixo un missatge que, en aquell moment, vaig pensar que podia ser personal, que m'esperava: “he de kreure en un mòn fora del meu kap”. I el dibuix d’una cara amb els llavis tristos. Hi ha móns fora del nostre cap? En arribar a la feina, m’adono que sí: hi ha móns en molts altres caps. Comparteixo una part d’aquests móns.

















El mateix dia a la tarda, força més avall, llegeixo el segon pensament, aquesta vegada en castellà i menys existencial: ”la tv es el opio de la burguesia humana”. El missatge sociopolític i no gaire original em desconcerta en la seva adjectivació: humana? Es pretén fer realment una diferenciació a partir del grau d’humanitat de la burgesia? La cara somriu aquesta vegada.


















L’endemà és festa. Pujant pel passeig de Sant Joan em trobo el tercer escrit: “on sok ke no stic? Tornada al català en un altre pensament existencial que podria haver escrit un Ramon Llull adreçant-se als gentils en un hipotètic “amic e Amat” alternatiu mai no trobat: reflexió per a tot un dia.

















En dos o tres dies més, en les meves rutes curtes, arribo a trobar uns quants textos més, sempre acompanyats de la cara, amb cos o sense, amb mans o sense. És curiós com a partir de la primera pintada he anat seguint el rastre de l’escriptor-dibuixant amb molta facilitat. Llàstima que no hi hagi dates que em permetin seguir l’evolució de l’autor i que el seu seguiment depengui exclusivament de l’atzar. Ara sé que té preferència per les superfícies metàl·liques, però no per les portes ni les parets. No sé si va més enllà de la dreta de l’Eixample. Imagino que li agrada el dibuix, com demostra el perfecte aprofitament de les vinyetes naturals que troba. Aquest és una de les il·lustracions seves -tan despullada i efectiva, tan elegant...- que m’agraden més:


















Me l’imagino com un blocaire de textos curts com els que podria trobar per aquí. Potser a l’espera d’algun comentari que no arriba mai. Jo, que no sigui dit, li’n deixo un, no sé si cometen el sacrilegi de modificar una obra artística popular. Em sembla que l’api, tenint en compte les seves qualitats diürètiques, és una umbel·lífera prou adequada per aprimar el cervell de la burgesia humana que mira certs programes de televisió, no cal jugar amb l'opi.


















En fi, continuaré la cerca i potser en algun moment descobriré qui s’amaga darrere la cara somrient, tremolosa o trista que il·lustra els pensaments. I si no és així, ja sabeu que el realment important és l’obra de l’artista; en aquest cas, efímera, com els posts que escrivim, a no ser que ONO, principal dipositària del seu material decideixi arrencar part de les seves casetes per organitzar una exposició. Tot és possible.


Continuarà?