... de cada dia

Els papers de Panamà, els jocs amb els refugiats que no troben refugi, un cert islam pervers, uns certs catòlics pervertits, les guerres petites i grans que comencen i s'acaben, o no del tot, un endeutament que supera els guanys, un idíl·lic estat del benestar que es va desmuntant... Llistes interminables que a penes podem pair en els papers i ja en vénen i venen d'altres. Algunes toquen de prop, altres de lluny, no té importància, demà més. En l'entremig, els escarafalls de rigor, públics i privats, per anar omplint el temps.

 

A veure el Barça avui, que no tinguem un altre disgust.

intermitències

Truco a la veïna per telèfon: Et va la tele. Ho comprova, no li va. Una mica més tard, truca a la porta la veïna de dos pisos més avall: Us va la tele. Li dic que no i li concreto el moment en què em sembla que hi ha hagut l'apagada i les causes. Com que parlem just a l'entrada de casa, la veïna del costat, que va en pijama i barnús, ha intuït el tema i ha sortit a afegir-se a la conversa. El seu petit, que aquest any ja no va a la guarderia, treu el cap, però de seguida se'n desentén. Decidim que, definitivament, aquesta vegada no ha estat cosa dels paletes. La conversa es desvia al soroll i, sobretot, la pols de l'obra i les diverses estratègies per evitar-la o minimitzar-la. Unes passes feixugues pugen l'escala. El veí de sota -president consort de la comunitat- arriba carregat de la botiga. Ha trucat a l'administrador, però és massa tard i ha enviat un mail explicant la situació. Xerrem en conjunt i en petits grups fins que, a poc a poc i esglaonadament, tothom va tornant al seu pis, no diré que sense tele perquè qui més qui menys té contractada alguna alternativa privada.

Quatre dies més tard, continua sense veure's la tele. Truco a l'administrador. No es pot posar i em demanen un telèfon, dono el meu. Al cap de dues hores, em diuen que han delegat en el meu veí M., que s'ha quedat a Barcelona durant les vacances. El baixo a veure. M'explica les darreres novetats, inclosa la causa de la seua funció accidental de coordinador televisiu. Els tècnics potser passaran aquesta tarda, potser demà al matí. Em diu que el canvi de rutina no li ha estat fàcil, que ha tingut mono, que ha hagut de recórrer a vídeos mig oblidats. Ens mirem mig avergonyits i còmplices i decidim que estem alienats. Total, tant ell com jo mirem gairebé només informatius i alguna pel·lícula, i la pèrdua de senyal dels canals hauria d'haver estat un alliberament.

És curiós com arriba un dia en què ens convertim en esclaus dels petits actes quotidians i quan s'esdevé que algun d'aquests moments rutinaris desapareix per raons alienes a la nostra voluntat es produeix, al menys inicialment, un cert desconcert, un petit buit que sobtadament hem d'omplir. I tantes coses com volem fer i mai no trobem el moment...

I si el televisor se'ns converteix per sempre més en una pantalla negra? Desgraciadament, sabem que això no passarà, que, a tot estirar, demà a la nit tornarem a mirar l'informatiu de TV3... Ah, no, precisament demà a la nit no, que toca l'agradable rutina del cinema en pantalla gran, és un dir.

canvi i caiguda de les preposicions

-Doncs a mi em costa això del canvi i caiguda de les preposicions, no li veig la lògica.

Ens aturem davant de l'aparador. Elles s'obliden dels seus maldecaps i entren a la botiga. Qui sap si una de les dues sortirà amb el vestit ben plegat en una bossa i el lluirà aquesta primavera -aquesta nit a casa?- que sembla llunyana i és a tocar. Jo en canvi, m'he de conformar a (de?) enamorar-me, de moment,  del vestit, complex i elemental alhora.

de la ràdula i altres intimitats

Potser ja és hora que el caragol desaparegui de l’encapçalament. No sé si algú, durant aquest temps, s’ha preguntat què feia aquí. Doncs aquesta és la història:

I érem a la cuina, i quan traguérem la verdura de la bossa, un caragol sortí d’una col, i manàrem que no tocaren la col fins que el cargol se’n fos anat en lloc més segur, pus en nostra fe era vengut.

Com que jo no sóc el rei Jaume ni les meves gestes tenen cap reconeixement –ni el cargol sol ser un animal especialment poètic-, ja podeu imaginar que les meves ordres rarament fan efecte en uns súbdits que no tinc. De tota manera, vaig disposar de temps sobrat per immortalitzar-lo i deixar-lo en aquesta virtualitat que només a mi em pertany i de la qual sóc, amb el vostre permís i el de blogger, l’únic senyor. Després...