del refranyer

Aquesta nit, durant i acabat el debat a sis a la televisió catalana -a dos canals, per si de cas-, el meu pensament es distreia amb i en una frase sentida i fins i tot aplicada a la meua persona en la joventut que per raons òbvies de correcció política en aquesta època de jungla salvatge no sento dir gens: Com més gran més animal. La qüestió que no especificaré és si gran és refereix a l'edat dels polítics intervinents, als anys que té el partit que representen o al nombre de vots que han tret en les darreres eleccions que ara es repetiran. Potser caldria fer un percentatge segons aquestes tres característiques? El que queda clar és que el concepte d'animal el dic en un sentit pejoratiu; aquí no vull que ningú s'agafi a un possible equívoc.

Concretat això, no em sorprèn però em continua mortificant que els resultats de les eleccions espanyoles tinguin un component en clau catalana tan marcat, per no dir decisiu. I quan dic clau no sabria quin ordre de prioritats establir, suposo que depèn de les persones, partits polítics o estaments: econòmic, polític, sentimental... ? Una mica de tot? Quan dic polític, evidentment, em refereixo a l'interès a adquirir poder o mantenir-se en el poder.

Com que sabem amb una imprecisió previsible els vots a cada partit, l'única incògnita de les postneoeleccions és qui formarà govern, però, sobretot, perquè formaran govern en unes circumstàncies que hauran variat mínimament respecte les anteriors. El meu pensament racional, tenint en compte els antecedents, és que s'hauria d'anar a una tercera ronda, però com que això és difícil que passi, estic impacient per veure i escoltar.

Acabo abruptament: Qui no et conegui que et compri. Esclar que, vist els interessos dels bancs per guardar els estalvis, alguna cosa cal comprar.

l'inventor de refranys

Fa uns dies vaig enviar els meus refranys a Víctor Pàmies. Li afegia un refrany en llatí: “In mensibus erratis in solem non estatis” que és una mena de simplificació més entenedora i d’anar per casa de “In mensibus erratis non ad solem aponatis”, és a dir, “en els mesos que tenen erra (de setembre a abril) no t’estiguis al sol”; ja sabeu, per allò dels contrastos de temperatura que et poden produir un bon refredat. Li comentava alguna cosa així com que considero que a la fi el llatí no és res més que un català antic, i ara afegeixo que encara el parlen alguns immobilistes i el clergat. No sé si colarà la cosa.

De fet, a mi el que m’agradaria és ser inventor de refranys i poder comprovar un dia que alguna de les meves creacions, sempre fonamentades en l’experiència viscuda o observada, es diu en un poblet perdut en la natura i es considera una mostra de saviesa ancestral que té un origen llunyà en el temps, de quan es parlava molt i es llegia poc.

Sense posar-m’hi gaire, se m’acuden alguns refranys més o menys localistes als quals no sé si es pot trobar gaire utilitat. Per exemple: “Faci sol o faci lluna, no et deixis mai una engruna”, o “Quan arriba el vent de dalt (és a dir, el mestral), ja no queda ni un pardal”. En aquest, una mica críptic, caldria ser un expert en meteorologia, ornitologia i potser agricultura per saber-lo aplicar, però segur que trobaríem algun entès que l’explicaria amb tota propietat. En aquest darrer és veuria clarament la finalitat, però en canvi es desconeixeria el personatge, tot i que quedaria clar que en algun lloc fou conegut per la seva extraordinària longevitat: “Cada dia un bon raig d’oli i viuràs més que Diloli.” Hi ha refranys on apareixen noms propis de persones no identificables o identificades?

Si convingués també podria fer refranys més moderns. Per exemple: “Qui pren massa cocaïna, no s'adona que s'arruïna.”. Refranys sobre la tele, Internet, la informàtica, els premis literaris, etc. Al principi la gent desconfiaria d’aquestes modalitats, perquè el que volem són sentències de provada solvència, però amb el pas del temps... Per cert, em pregunto si es poden datar els refranys.

En resum, que trobo que ser inventor de refranys ha de ser una feina interessant, agradable i agraïda, honesta. Per als més ambiciosos té sobretot dos inconvenients, que el teu nom no passa a la posteritat i que es tracta d’una activitat sense ànim de lucre.

Va, envieu els vostres refranys a Víctor i, sisplau, mireu de no intentar fer-li passar alguna sentència de collita pròpia encara que us considereu capaços de millorar la saviesa popular, cosa que és molt possible.


Addenda

Quants als refranys moderns, crec que per assegurar el seu pas a la posteritat han de ser una mica reaccionaris, contraris al progrés, com molts dels antics; han de tractar un tema d’actualitat (i de futur) que divideixi sectors socials, ideològics o territorials, que creï enfrontaments, encara que sigui de forma desigual; han de procurar fer una mica de por, fins i tot tenir tendència a l’apocalipsi; han d’intentar generalitzar però singularitzar al mateix temps (res de plurals inicials)... Estic segur que els lectors sabreu trobar més requisits a partir de l’exemple que cedeixo a qui el vulgui fer servir: “Cementiri nuclear, bona vida i mala mort.” Evidentment, amb “bona vida i mala mort” o, encara millor, “mala vida i pitjor mort” es poden fer múltiples variacions.