addenda breu

Sabia que ahir em deixava alguna cosa i no recordava què. Doncs el Senat. Molts votants podrien parlar aproximadament dels resultats al Congreso, almenys qui ha quedat en els quatre primers llocs, però, i si preguntéssim pels Senat? Una de les teories més estúpides que corren és que el Senat no té cap importància, que és cosa de velles glòries retirades vestits amb togues blanques; de fet, segurament ni corre aquesta teoria (o axioma o cosa emblant). No et fot! És normal que els polítics parlin poc del Senat, uns perquè obtenen una misèria de senadors, d'altres perquè n'obtenen tants que... Quines són les funcions del Senat actualment? Apa, que cadascú s'espavili. Només recordaré el següent: majoria aclaparadora del PP, 130; el PSOE, 43; Podemos, 16; en quart lloc, ERC, amb 10 (la resta de partits a Catalunya han tret 6 senadors)

Que el Senat no serveix per a res? Pacti qui pacti ja ho anirem veient quan arribi el material dels diputats.

la qüestió és girar

Si jo fos..., què podria ser jo?, diria que molt soroll per no res, però això ja se sabia. Mariano bota els vots al carrer Gènova, gran afluència de públic-, Sánchez diu que està content, Iglesias, no... No he sentit el líder -com em molesta el mot líder- de Ciudadanos abans de retirar-me dels mitjans, però també deu justificar els resultats en clau esotèrica que se'ns escapa al comú dels mortals. Per cert, he sentit l'Ada Colau que també ha mentit: deia que han superat els pronòstics de les enquestes; bé potser tenia raó, els han superat a la baixa, cosa que no m'alegra.

Mal m'està dir-ho, però ja vaig suggerir que la cosa aniria així i que l'assumpte Fernández Díaz sumaria més que restaria a la resta d'Espanya -i aquest gentilhome que cada espanyol porta a dintre- , tot i que no sé per què també ho ha fet a Lleida. Tampoc no tinc clar fins quin punt el Brexit ha sumat vots al PP. Curiós això de Gran Bretanya, a la Borsa, qui m'és se'n va ressentir van ser els bancs, és a dir, aquells que no produeixen res, que no fan res tangible, mentre que no va afectar el gran intangible del nostre temps, els que es guanyen la vida a través d'internet: Google, Microsoft, etc. Per una persona com jo, procedent del món rural on tot era -remarco el passat-  més o menys diàfan, costa d'entendre i acceptar els nous paràmetres econòmics.

Ara és el moment de fer una altra predicció que tinc poquíssimes possibilitats d'encertar -a les cases d'apostes de la City es pagaria un milió a un-, però la deixo anar. Imaginem les converses del rei amb els líders dels partits: Rajoy, a veure-les venir; Sánchez, convençut que pot, però no compta amb Podemos; Iglesias, cap aquí i cap allà, però amb els dos anteriors res de res; Rivera... anecdòtic. Arriba el moment de parlar amb Rufian. Rufian accepta. Per què no el primer president xarnego de la història d'Espanya? I d'aquí a la República catalana...

converses filo...

Per molt que en públic diguem el contrari, el cas entre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau no escandalitza ningú, és el pa de cada dia que en aquest cas surt a la llum. Ara bé, des del punt de vista polític hauria de suposar el cessament immediat del ministre de l'Interior i del director de l'OAC i després haurien de venir els matisos. Que no hagi estat així – que el cas es porti als tribunals és un pas posterior- és la mostra, també quotidiana, d'un estat democràtic nominal amb un ancoratge encara important en un passat no tan remot en què el poder gaudia de total impunitat.

Passi el que passi, el cert és que, en termes generals, tret de Catalunya, que no m'atreveixo a dir res, aquest cas beneficiarà més que perjudicarà els resultats electorals del PP. Combatre els separatistes, combatre Catalunya de la manera que sigui, sense que tremoli el pols, serà premiat per molta de la bona gent d'Espanya, que ves a saber si posaran ciris en un altaret amb les estampes del ministre i el nou heroi que qui sap si el Parlament elevarà a la categoria de màrtir.

PS: Llegeixo que el director de l'OAC de moment no pensa dimitir perquè en una votació secreta -que deu haver convocat ell- ha obtingut l'aprovació dels sis dirigents de l'Oficina, la confiança dels “seus”. Sí senyor.

les rebaixes o tot el que baixa puja

Negat com sóc pels números i necessitat d'ajuda, avui he anat a omplir els fulls de la declaració de renda a una gestoria horripilant -algú s'ofereix a fer-me la declaració?- triada pel fet de trobar-se a cent trenta metres de casa. El resultat ha estat que em toca pagar una quantitat que em sembla exorbitant, i ja sé que tot és relatiu. El que em deprimeix més, però, és la gairebé seguretat que el pròxim exercici fiscal -uf! Exercici!- em demanaran més diners.

Em subleva quan hi ha qui diu -gran benefici!-que ha abaixat l'IRPF - i altres també ho volen fer. Pensionista de comptabilitat diàfana, la meua contribució creixent a les arques estatals depèn en bona part -o en tota, que no n'entenc prou de números- de les rebaixes de l'IRPF. Però quasi callo i accepto; altres en circumstàncies patètiques es deuen beneficiar del meu superàvit. Llàstima que jo no tingui gaire joc, amb el que m'agrada jugar!

del refranyer

Aquesta nit, durant i acabat el debat a sis a la televisió catalana -a dos canals, per si de cas-, el meu pensament es distreia amb i en una frase sentida i fins i tot aplicada a la meua persona en la joventut que per raons òbvies de correcció política en aquesta època de jungla salvatge no sento dir gens: Com més gran més animal. La qüestió que no especificaré és si gran és refereix a l'edat dels polítics intervinents, als anys que té el partit que representen o al nombre de vots que han tret en les darreres eleccions que ara es repetiran. Potser caldria fer un percentatge segons aquestes tres característiques? El que queda clar és que el concepte d'animal el dic en un sentit pejoratiu; aquí no vull que ningú s'agafi a un possible equívoc.

Concretat això, no em sorprèn però em continua mortificant que els resultats de les eleccions espanyoles tinguin un component en clau catalana tan marcat, per no dir decisiu. I quan dic clau no sabria quin ordre de prioritats establir, suposo que depèn de les persones, partits polítics o estaments: econòmic, polític, sentimental... ? Una mica de tot? Quan dic polític, evidentment, em refereixo a l'interès a adquirir poder o mantenir-se en el poder.

Com que sabem amb una imprecisió previsible els vots a cada partit, l'única incògnita de les postneoeleccions és qui formarà govern, però, sobretot, perquè formaran govern en unes circumstàncies que hauran variat mínimament respecte les anteriors. El meu pensament racional, tenint en compte els antecedents, és que s'hauria d'anar a una tercera ronda, però com que això és difícil que passi, estic impacient per veure i escoltar.

Acabo abruptament: Qui no et conegui que et compri. Esclar que, vist els interessos dels bancs per guardar els estalvis, alguna cosa cal comprar.

currículum

És cosa sabuda que els partits polítics presenten currículums durant tot l'any, encara que amb més insistència durant els períodes electorals. Com en qualsevol demanda de treball, la documentació segueix l'eix temporal comunament acceptat: passat, present i futur. Mèrits d'abans i d'ara i promeses d'exercir la feina d'una manera òptima, idònia. Evidentment es destaquen els suposats elements positius i es negligeixen o es disfressen aquells que poden ser considerats negatius. Fins aquí normal, el contractant decidirà si en té prou amb els mèrits al·legats o investigarà pel seu compte els fracassos no explicitats; també, en un pla ideal, tindrà en compte si la superació dels fracassos no especificats és un plus.

Fins aquí tot més o menys normal; ara bé, en el cas dels partits polítics hi ha un gruix important del currículum dedicat a blasmar els altres demandants de feina: la seua incompetència passada i present i una projecció previsible de la incompetència futura. Sovint en aquestes demandes de treball s'insisteix més en els demèrits aliens que en els mèrits propis, cosa que no sembla gaire intel·ligent de cara als possibles contractants, si més no, sembla lletja.

Finalment, el curiós del cas -meravella de meravelles- és que aquestes estratègies, segons em consta, tenen un índex d'èxit notable. Afegir exemples em semblaria un exercici capciós i inútil, fins i tot de mal gust.