de la vida quotidiana: els etrusKes

Torno de la segona tanda de descans, amb les soles de les botes ja netes del sucre dels caramels que patges –cada any més joves- i reis –cada d’any més d’incògnit amb aquestes barbes i perruques que amb prou feines deixen veure el nas i un o dos ulls, segons el gest (excepte en el cas del rei negre, que ja és genuïnament negre, encara que no se sap si és rei o no, tot podria ser-, i amb una afluència de públic que sembla que augmenta i que fa petita la plaça. Deixo al nord família, els primers calçots de la temporada, sobretaules plaents d’un cop a l’any, l’helicòpter del nou veí, que avui ens ha fet una demostració particular, aus de noms desconeguts, el riu que no s’atura, crepuscles massa ràpids, un carrer amb olor de llenya que crema, lectures d’e-books i menys de paper, poques lectures de blocs a causa de les connexions en horari comercial, un pessebre amb tempesta de trons i pluja cada mitja hora...

Demà toca anar a canviar alguns presents dels reis perquè amb les presses s’han equivocat de talla o han comès altres errors atribuïbles a les presses de darrera hora. I demà comença el compte enrere de reintegració a les novetats de la rutina.

Retorn, també, a les rutines de la tele, sense cap novetat. Recordo que no fa gaires anys, un amic de la Facultat em comentava que si Ramon Colom, actualment a Millenium, havia fet carrera, era perquè ja portava vestit i corbata quan els altres anàvem a la nostra. No recordo el Colom d’aquella època i atribueixo les conclusions del meu amic a una certa enveja, però l’he anat seguint intermitentment a través dels seus programes i és d’agrair que es mantingui ferm en les seves conviccions. Avui he pogut comprovar que el seu català parlat és tant infame com el que tenia fa mil·lenis, en la remota època dels etrusques. Reconforta veure algú tan important que en aquest present de canvis constants i imprevisibles continua fidel als seus principis, sobretot als lingüístics. És un exemple.

I tot i així, hi ha dies de desconcert en què crec que encara sóc en l'època dels etruscos i al mateix temps em pregunto qui eren.

sed fugit interea, fugit irreparabile tempus, singula dum capti circumvectamur amore

Vaig tallant carrers fins al del Pou de la Figuera. Unes noies pugen pel carrer dels Metges portant tres o quatre cadires plegables cada una . Sembla que hi ha hagut una festa reivindicativa de no sé què al barri. Encara queda una petita banda amb més dones que homes a la part més baixa d’aquesta plaça sense nom. Toquen una mena de jazz primitiu, el que més m’agrada. Queda poca gent, la majoria barcelonins vinguts de fora. La música m’acompanya mentre enfilo el carrer Gombau per arribar al mercat de Santa Caterina. Travesso la Via Laietana i em creuo amb homes i dones que porten cadires plegables. A les escales de l’avinguda de la Catedral ja no queda cap músic de la cobla que, com cada dissabte, ha anat desgranant sardanes. A l’esquerra del carrer del Bisbe, el de santa Llúcia, el tenor canta l’Ave Maria; el trobo una mica desmillorat, potser per la manca dels amics habituals. M’aturo una estona al principi del carrer de la Pietat, on un duo acompanya el percussionista habitual. Improvisen una melodia d’aire andalús, potser aràbic, que s’americanitza quan entra el saxo. Compraria el CD que venen si no fos que no estic segur que trobi la mateixa música. Vaig perdent les notes mentre arribo a la plaça del Rei. Allà, quatre joves percudeixen la pilota contra una paret. Carrer de la Llibreteria, abans dels Especiers, on tenia la botiga el pare de Bernat Metge. Plaça de sant Jaume, carrer de Ferran: dono les gràcies però no accepto el fullet de publicitat d’un concert de guitarra. Davant de la cua d’un restaurant de la plaça Reial, reconec una figura humana que s’ha transformat en malabarista al so d’una música efervescent d’un radiocasset. Just davant del Liceu una colleta d’amigues celebren un comiat de solteres amb xiulets estridents que semblen anunciar el Judici Final. Arribo a les parades d’ocells, que tenen els dies comptats perquè no podran adaptar-se a la racionalització racional de la ciutat i seran substituïdes per parades de llibres, xocolata, dolços diversos i altres andròmines amb denominació d’origen Catalunya. Per què no dinamiten la Rambla d’una vegada? Entro al portal de l’Àngel pel carrer de Santa Anna. Fins a la Gran Via només m’acompanyen els xiscles intermitents d’unes gavines fora d’horari. Al passadís del metro de la línia groga, un noi canta, sorprenentment, la prehistòrica Capri c’est fini, que em sembla que és una de les poques cançons que em sé de memòria.




A casa escolto les declaracions dels periquitos. Estan exultants perquè han empatat amb el Barça. Es podria pensar que la seva Lliga consta de dos partits: Barça-Espanyol i Espanyol-Barça. No se m’acut la banda sonora.