8.1.11

de la vida quotidiana: els etrusKes

Torno de la segona tanda de descans, amb les soles de les botes ja netes del sucre dels caramels que patges –cada any més joves- i reis –cada d’any més d’incògnit amb aquestes barbes i perruques que amb prou feines deixen veure el nas i un o dos ulls, segons el gest (excepte en el cas del rei negre, que ja és genuïnament negre, encara que no se sap si és rei o no, tot podria ser-, i amb una afluència de públic que sembla que augmenta i que fa petita la plaça. Deixo al nord família, els primers calçots de la temporada, sobretaules plaents d’un cop a l’any, l’helicòpter del nou veí, que avui ens ha fet una demostració particular, aus de noms desconeguts, el riu que no s’atura, crepuscles massa ràpids, un carrer amb olor de llenya que crema, lectures d’e-books i menys de paper, poques lectures de blocs a causa de les connexions en horari comercial, un pessebre amb tempesta de trons i pluja cada mitja hora...

Demà toca anar a canviar alguns presents dels reis perquè amb les presses s’han equivocat de talla o han comès altres errors atribuïbles a les presses de darrera hora. I demà comença el compte enrere de reintegració a les novetats de la rutina.

Retorn, també, a les rutines de la tele, sense cap novetat. Recordo que no fa gaires anys, un amic de la Facultat em comentava que si Ramon Colom, actualment a Millenium, havia fet carrera, era perquè ja portava vestit i corbata quan els altres anàvem a la nostra. No recordo el Colom d’aquella època i atribueixo les conclusions del meu amic a una certa enveja, però l’he anat seguint intermitentment a través dels seus programes i és d’agrair que es mantingui ferm en les seves conviccions. Avui he pogut comprovar que el seu català parlat és tant infame com el que tenia fa mil·lenis, en la remota època dels etrusques. Reconforta veure algú tan important que en aquest present de canvis constants i imprevisibles continua fidel als seus principis, sobretot als lingüístics. És un exemple.

I tot i així, hi ha dies de desconcert en què crec que encara sóc en l'època dels etruscos i al mateix temps em pregunto qui eren.

2 comentaris:

Pais secret ha dit...

Ui, et diria moltes coses avui, dels reis de quan jo era petita ( el negre era un del meu carrer molt embetumat encara); d´un te a deshores a la plaça de la vila, després del "dia després", plena de pares i nens amb bicicleta nova; d´una visió argentada del rellotge de sol quan hi petava de ple,d´un camí que va al riu, d´unes illes que suren davant d´una platja molt llarga...i de com m´agrada la teva ironia etrusca.
En Colom el trobo una mica tou, no em fa el pes.

Un somriure Pere, etrusc.

pere ha dit...

Qi sap si algun dia em diràs (o ens diràs) totes aquestes coses que ara enumeres. I m'agradarà escoltar-les. I parlar de les novetats, amb ironia -una mica- i sense.
Justa la paraula, A.: una mica tou. Una mica com si fos plastilina que serveix per a tot, cosa que és un gran mèrit, però que en si mateixa és ben poca cosa.

Un somriure, A. del nord.