Diuen, en una tertúlia nocturna, que
els rics no tenen pàtria. M'ho crec, ho entenc. El meu nebot, que
viatja força fronteres enllà, em deia fa unes setmanes que ell, parlant en termes
econòmics, culturals, idioma inclòs, etc., és un ciutadà del món.
També ho entenc, tot i que no vam parlar del procés que l'ha fet
arribar a aquesta conclusió, és un fet. A vegades penso que és ben veritat que
els extrems es toquen, encara que no per això deixen de ser extrems
irreconciliables, en tinguin o no consciència i tot i que només un dels
dos aspiri a convertir-se en l'altre.
Jo, que sóc universalista convençut,
en el sentit còsmic de la paraula que encara no recull el
diccionari, sóc relativament cosmopolita: el meu univers està
format per cercles concèntrics en contínua expansió, però sé que
no m'entendria ni participaria dels altres cercles si desaparegués
el central, el més petit, insignificant, però d'una intensitat
enlluernadora, el que em permet comunicar-me tant com sóc capaç i
segons el meu desig o les circumstàncies amb tots els altres. No hi
ha res a fer, les coses són així i és massa tard per canviar-les.
