cercles

Diuen, en una tertúlia nocturna, que els rics no tenen pàtria. M'ho crec, ho entenc. El meu nebot, que viatja força fronteres enllà, em deia fa unes setmanes que ell, parlant en termes econòmics, culturals, idioma inclòs, etc., és un ciutadà del món. També ho entenc, tot i que no vam parlar del procés que l'ha fet arribar a aquesta conclusió, és un fet. A vegades penso que és ben veritat que els extrems es toquen, encara que no per això deixen de ser extrems irreconciliables, en tinguin o no consciència i tot i que només un dels dos aspiri a convertir-se en l'altre.

Jo, que sóc universalista convençut, en el sentit còsmic de la paraula que encara no recull el diccionari, sóc relativament cosmopolita: el meu univers està format per cercles concèntrics en contínua expansió, però sé que no m'entendria ni participaria dels altres cercles si desaparegués el central, el més petit, insignificant, però d'una intensitat enlluernadora, el que em permet comunicar-me tant com sóc capaç i segons el meu desig o les circumstàncies amb tots els altres. No hi ha res a fer, les coses són així i és massa tard per canviar-les.

la fixació dels mots

És curiós com alguna vegada per donar consistència significativa a algun mot que fem servir i que pot resultar controvertit ens aferrem als diccionaris, com si els diccionaris tinguin una veracitat que supera la de la nostra experiència, la nostra veritat més assumida, més reflexivament provada o més inconscientment sentida. No recordem que els diccionaris només fixen els mots amb un cert retard i són els parlants que poden transformar-ne el seu significat? Després, el diccionari recollirà, o no, el nou ús.

Hi ha vegades, però, que abans que el diccionari reculli una nova accepció d'un mot vell, alguns parlants ja li atribueixen la definició imaginada. Passa, per exemple, amb la paraula pàtria, a la qual se li afegeixen uns matisos polítics, partidistes, que originàriament no té. “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...”, que deia Verdaguer... Quina era aquesta pàtria de Verdaguer? Doncs segons el diccionari la terra on hom ha nascut. Que aquesta terra tingui uns horitzons molt o poc llunyans, que la vista abasti els seus confins, ja és cosa de cadascú. Per a Verdaguer els horitzons eren extensos; per a alguns conciutadans seus, molt més; per a altres, no devien anar més enllà del que abastaven amb la vista o unes poques hores de camí a peu o en mula. Per a la Guardia Civil -Todo por la Patria- l'accepció del diccionari que he transcrit no tenia (té) validesa, el concepte era polític, constitucional, no necessàriament lligat al seu lloc d'origen (o d'adopció).

Amb la paraula país, la polisèmia, la del diccionari i la dels qui fan servir el mot, es multiplica i cal recórrer a la polisèmia d'altres conceptes: nació, estat... I encara al seu ús diacrònic... Inacabable.

Jo, que tinc unes tendències romàntiques molt marcades, prefereixo la paraula país a la de pàtria. En la meua ment (també m'agraden els clàssics antics) i en el meus sentiments té unes connotacions de terra, de terra concreta que es pot tocar i gaudir, de terra limitada per un paisatge i una gent, de conjunt comprensible i assumible, unes connotacions que no trobo a la paraula pàtria, que em sembla més abstracta, més manipulable, potser més oficialment pervertida.

Nascut en territori fronterer, més prop del Maestrat o del Matarranya que de l'Empordà, el meu país era inicialment un territori de proximitat que he anat ampliant amb el temps. En aquest país meu -repeteixo: meu; cadascú té el seu popi país- no existeixen fronteres administratives ni variacions substancials en els darrers segles, potser perquè una de les poques marques que reconec és la de la llengua. A vegades vull distanciar-me i anar més enllà d'aquesta limitació qui sap si mesquina de petit país, però sóc incapaç, no trobo la forma, ni des d'un enfocament clàssic ni des del modern. També he de dir que aquesta mancança d'horitzons més amplis no em treu la son, al contrari, em facilita el descans. No vénen per aquí els meus maldecaps, no.

publicitat

Aquest fred se m’ha posat al coll i només tinc ganes d’anar a dormir, però tot i així he acomplert la meva obligació quinzenal, que per això cobro, encara que no sigui en euros. I com que veig que d’altres es fan publicitat, deixeu-me que jo, modestament, toqui el bombo a anunciï l’aparició de l’enigma de cada dimarts. Sembla que darrerament tinc la vena (alguns dirien la bena) patriòtica o nacionalista o genuïnament autòctona. Mireu quin text m’he empescat gairebé a l’atzar i les extrapolacions variades i properes -l'ànima catalana?- que se’n poden fer amb una mica de bona voluntat i de fantasia:

-I va començar a recitar Petxerin. Traduint com ell fa. El rus primer, després l’anglès. Que dolç és odiar la terra nadiua i esperar amb avidesa la seva ruïna... i en la seva ruïna discernir l’aurora de la universal renaixença. Potser no ho recordo del tot bé, però això n’és l’essència. Petxerin va entendre que era possible estimar el propi país i alhora odiar el seu sistema, diu. Petxerin estava boig per Anglaterra, igual que Goethe. Anglaterra com a llar de la justícia, la veritat i la llibertat. Petxerin mostrà que no hi havia res de deslleial en la traïció posat que traïssis allò que odiaves i lluitessis pel que estimaves. Llavors, suposant que Petxerin hagués posseït importants secrets sobre l’ànima russa, què hauria fet? És obvi, els hauria donat als anglesos.

Però al finalitat és una altra: descobrir l’autor i el títol de la novel·la. Com que és possible que només amb aquest fragment no arribeu a conclusions, us invito a seguir les pistes a l’inigualable, l’inimitable, el grandiós, l’ÚNIC DIMARTS DE SANG.
Bona nit, endavant i sort.