cercles

Diuen, en una tertúlia nocturna, que els rics no tenen pàtria. M'ho crec, ho entenc. El meu nebot, que viatja força fronteres enllà, em deia fa unes setmanes que ell, parlant en termes econòmics, culturals, idioma inclòs, etc., és un ciutadà del món. També ho entenc, tot i que no vam parlar del procés que l'ha fet arribar a aquesta conclusió, és un fet. A vegades penso que és ben veritat que els extrems es toquen, encara que no per això deixen de ser extrems irreconciliables, en tinguin o no consciència i tot i que només un dels dos aspiri a convertir-se en l'altre.

Jo, que sóc universalista convençut, en el sentit còsmic de la paraula que encara no recull el diccionari, sóc relativament cosmopolita: el meu univers està format per cercles concèntrics en contínua expansió, però sé que no m'entendria ni participaria dels altres cercles si desaparegués el central, el més petit, insignificant, però d'una intensitat enlluernadora, el que em permet comunicar-me tant com sóc capaç i segons el meu desig o les circumstàncies amb tots els altres. No hi ha res a fer, les coses són així i és massa tard per canviar-les.