-Per Deu, Deu*! Quan em tornarà els
deu mil euros que em deu des que ens vam veure a La Deu d'Olot?
- Perdoni Mora, però no l'acabo
d'entendre, vol dir que no s'ha deixat algun diacrític?
Reprodueixo un fragment de la conversa
que vaig tenir fa pocs dies en un carrer de Mora (Móra?). No cal que
doni detalls, el cert és que em temo que trigaré a cobrar. Sembla
que les modificacions en els accents diacrítics -la seua
simplificació- han creat un bon enrenou segons la premsa escrita i
altres mitjans. A casa meua ningú no ha notat, les converses a
l'ascensor són les de sempre, el temps, el Barça, la inevitable
perpetuïtat de Rajoy, les bicicletes (amb els qui no hi van), les
bicicletes (amb els qui hi van), etc. En Deu, però, que és molt
llegit, insisteix que nota en la meua parla una manca de precisió i
es fa l'orni. I encara cal donar gràcies a Deu (Déu?) que a la
conversa no es colés cap mot compost sospitós de guionet i que el
lèxic i la sintaxi, segons sembla, tinguin molta menys importància
que l'ortografia... I el dia que decideixin que el mot independència
no té cap hiat -tot ha d'arribar- i en treguin l'accent les
manifestacions de protesta seran apoteòsiques, que no és el mateix
cridar in-de-pen-den-ci-a que in-de-pen-den-cia, que a vegades una
síl·laba més (i, ai, les geminades!) és determinant.
En definitiva... No se m'acut quina pot
ser la conclusió excepte que a vegades hi ha feines que contradiuen,
o no, allò de qui no té feina el gat pentina.
*El cognom Deu és més abundant a
Barcelona en xifres absolutes, però percentualment, segons el nombre
d'habitants, guanya Girona, cosa que no m'estranya.
