A veure si ens entenem.
Quan parlem amb algú emetem sons que formen paraules que formen
conjunts habitualment anomenats frases. Normalment entenem què vol
dir l'interlocutor i viceversa; una altra cosa és que arribem a
comprendre per què l'altre o altra ens diu el que ens diu, però
cadascú parla del que vol i com vol o com pot i si no té més temes
que ens interessen és cosa nostra. No m'internaré ara en les
ambigüitats o les segones intencions de les converses, que aquesta
és una altra.
A vegades un vol
expressar-se per escrit. El procés és el mateix: sons convertits en
lletres que formen paraules que formen oracions més o menys
complexes que es van enllaçant amb molta o poca gràcia. Si entrem
en la finalitat literària de qui parla (recordem que hi ha
literatura oral) o escriu, ens acabarem perdent. Fet aquest
aclariment, la diferència entre parlar i escriure és (hauria de
ser?) inexistent. Que una mateixa persona expressa millor els seus
pensaments (o el que vol dir) oralment que per escrit i a l'inrevés?
Es un tema interessant, però el deixarem de banda.
Anem escrivint, doncs.
Ai, aquí entrem en un camí de convencions molt més específiques
que en les de la llengua oral i, sobretot, amb alta dosi
d'arbitrarietat que terceres persones ens volen encomanar.
Escriure significa
entrar en un seguit de tradicions culturals que comencen en l'aspecte
més insignificant i sovint més abastament comentat: l'ortografia.
Com adeqüem els sons de la llengua oral a uns gargots que els han de
representar? Doncs seguint unes pautes històriques -rigoroses o no-
i la seua evolució segons els entesos de torn. Si no seguíssim
aquestes normes, els nostres missatges escrits serien intel·ligibles,
tan intel·ligibles com seguint-les? Sí i no. Un ordre comunament
acceptat i compartit sempre facilita la comprensió, evita l'esforç
d'interpretació, però res més. Avui mateix, a les sis de la tarda,
podríem prescindir totalment de les eles geminades i no passaria
res, però res de res, excepte potser en la salut mental d'alguns
gramàtics i filòlegs. Prescindim dels guionets? El món de
l'excel·lència comunicativa no se'n ressentiria. I els accents
gràfics? Són una cosa tan senzilla d'aprendre, el més fàcil de
tota l'ortografia, que no hi perdre el temps.
Puc prescindir de
l'ordre ortogràfic o, més ben dit, hipersimplificar-lo, però em
costaria prescindir d'alguns aspectes morfològics, i m'agradaria
tenir una capacitat lèxica de gran precisió i, sobretot gaudir
d'una capacitat sintàctica que comportés frases fluides i
entenedores sense importar si hi ha moltes o poques coordinades o
subordinades. Sobretot, sobretot, m'agradaria que el que dic o el que
escric fos interessant per als qui m'escolten o em llegeixen; però
en això l'ortografia i la sintaxi sovint hi tenen un paper
irrellevant.
Com que per enèsima
vegada sembla que se m'escapa el tema, acabaré reivindicant els
pronoms febles, no des de la perspectiva ortogràfica o morfològica
sinó exclusivament sintàctica. Contra els amors no hi ha raonaments
suficientment forts, però en podem parlar (i escriure).
Trobo que el darrer
paràgraf m'ha quedat prou bé com a conclusió, però prefereixo
acabar amb una frase que algú devia dir algun dia: tot està fet i
tot és possible.
