no sé si m'explico

A veure si ens entenem. Quan parlem amb algú emetem sons que formen paraules que formen conjunts habitualment anomenats frases. Normalment entenem què vol dir l'interlocutor i viceversa; una altra cosa és que arribem a comprendre per què l'altre o altra ens diu el que ens diu, però cadascú parla del que vol i com vol o com pot i si no té més temes que ens interessen és cosa nostra. No m'internaré ara en les ambigüitats o les segones intencions de les converses, que aquesta és una altra.

A vegades un vol expressar-se per escrit. El procés és el mateix: sons convertits en lletres que formen paraules que formen oracions més o menys complexes que es van enllaçant amb molta o poca gràcia. Si entrem en la finalitat literària de qui parla (recordem que hi ha literatura oral) o escriu, ens acabarem perdent. Fet aquest aclariment, la diferència entre parlar i escriure és (hauria de ser?) inexistent. Que una mateixa persona expressa millor els seus pensaments (o el que vol dir) oralment que per escrit i a l'inrevés? Es un tema interessant, però el deixarem de banda.

Anem escrivint, doncs. Ai, aquí entrem en un camí de convencions molt més específiques que en les de la llengua oral i, sobretot, amb alta dosi d'arbitrarietat que terceres persones ens volen encomanar.

Escriure significa entrar en un seguit de tradicions culturals que comencen en l'aspecte més insignificant i sovint més abastament comentat: l'ortografia. Com adeqüem els sons de la llengua oral a uns gargots que els han de representar? Doncs seguint unes pautes històriques -rigoroses o no- i la seua evolució segons els entesos de torn. Si no seguíssim aquestes normes, els nostres missatges escrits serien intel·ligibles, tan intel·ligibles com seguint-les? Sí i no. Un ordre comunament acceptat i compartit sempre facilita la comprensió, evita l'esforç d'interpretació, però res més. Avui mateix, a les sis de la tarda, podríem prescindir totalment de les eles geminades i no passaria res, però res de res, excepte potser en la salut mental d'alguns gramàtics i filòlegs. Prescindim dels guionets? El món de l'excel·lència comunicativa no se'n ressentiria. I els accents gràfics? Són una cosa tan senzilla d'aprendre, el més fàcil de tota l'ortografia, que no hi perdre el temps.

Puc prescindir de l'ordre ortogràfic o, més ben dit, hipersimplificar-lo, però em costaria prescindir d'alguns aspectes morfològics, i m'agradaria tenir una capacitat lèxica de gran precisió i, sobretot gaudir d'una capacitat sintàctica que comportés frases fluides i entenedores sense importar si hi ha moltes o poques coordinades o subordinades. Sobretot, sobretot, m'agradaria que el que dic o el que escric fos interessant per als qui m'escolten o em llegeixen; però en això l'ortografia i la sintaxi sovint hi tenen un paper irrellevant.

Com que per enèsima vegada sembla que se m'escapa el tema, acabaré reivindicant els pronoms febles, no des de la perspectiva ortogràfica o morfològica sinó exclusivament sintàctica. Contra els amors no hi ha raonaments suficientment forts, però en podem parlar (i escriure).

Trobo que el darrer paràgraf m'ha quedat prou bé com a conclusió, però prefereixo acabar amb una frase que algú devia dir algun dia: tot està fet i tot és possible.

disperses (4)

Torno a recordar-me i a recordar que la justícia és una abstracció que es concreta en els jutges i totes les altres parts que intervenen en un judici (i les pressions polítiques, de jutjat de guàrdia en aquest país i encara més a l'altre, amb merda sota l'estora que mai no es trobarà malgrat la pudor que fa; i una llarga enumeració de la qual estan exclosos els desheretats de la terra, que ignoren i són ignorats per la justícia si no tenen una plataforma que els aculli). En definitiva, desconfiança total i més quan es permet -oh, la llibertat d'expressió i la ironia!- la impunitat de Jesús Silva, advocat adjunt en el cas de la infanta (i tant és que sigui ella o qualsevol altra) que va dir, referint-se al jutge Castro i a la crida de Cristina per declarar: "Si tantes ganes en té, si així s'ha de realitzar com a persona, doncs potser hi anem". Al meu bufet, ja no hi treballaria. Potser jo filo massa prim o tinc la mateixa opinió sobre els advocats que Ramon Llull, que no recordaré perquè fa segles que tothom la sap.

Definitivament, tinc la batalla perduda, sóc un residu que els gramàtics de la publicitat o els acadèmics moderns, o qui sigui, deixarà escolar a poc a poc en un contenidor de residus de color encara inconcret, però m'hi resistiré.

 

Sabíem que la ubiqüitat de déu era un mite, que quedaven alguns llocs lliures del seu ull triangular, però no ens acaba de fer servei que en aquests indrets tinguin un horari i hi hagi una reixa que impedeixi l'entrada en les hores en què més ho necessites.

A

hores d'ara, quan ja ha passat una mica més d'un any de la seua publicació, em sobta no haver trobat, i llegit, més -alguns- comentaris en els blogs i els mitjans en general sobre la Gramàtica Catalana de la A a la Z, de Marta Mas i Albert Vilagrasa. És una gramàtica bonica, escrita, com el seu nom indica, en forma de diccionari, que pot solucionar ràpidament la majoria dels dubtes més freqüents dels qui parlen i escriuen en llengua catalana. Tant apareixen mots concrets amb els seus usos, exemples i contraexemples, com aspectes més generals: les perífrasis verbals, per citar un cas. Si qui fa la consulta no troba directament en l'ordre alfabètic el mot o el concepte que busca, només li cal anar a l'índex del final per localitzar la pàgina adequada.

A vegades costa de trobar algun mot o expressió; així, poc a poc o mica en mica no apareixen, i cal anar a modals, allà (millor allà que allí? on?) sí, podem trobar el que cal, encara que a la Gramàtica van precedides per la preposició a, que no sé jo, segons puc comprovar cada dia (avui amb els periodistes esportius de TV3), si és un inici gaire del gust de la gent: és tan insignificant aquesta preposició.

La Gramàtica, quan convé, adverteix que si no parla de tal mot o tal expressió és perquè no pertany al llenguatge estàndard o és d'ús restringit. I aquí és quan la Gramàtica i jo, malgrat que la comprenc, no ens acabem d'entendre, perquè no pertànyer al llenguatge estàndard o ser d'ús restringit sovint vol dir que no es tracta d'un ús propi del català central, és a dir, del dialecte majoritari en nombre de parlants.

Els autors ja adverteixen en la introducció: El corpus sobre el qual hem treballat s'ha triat en virtut de l'ús de la llengua estàndard del català central i no ens hem referit a altres a altres formes dialectals, cosa que ens hauria suposat tractar extensament els parlars de tot el domini lingüístic català. Molt bé, d'acord, la majoria de solucions són bones en qualsevol dialecte, però el lector, que també existeix, de més enllà del central no gaire entès en la matèria pot tenir en alguns casos un sentiment de culpa, com a mínim de desconcert, fins i tot de rebel·lia, quan fa servir mots com prompte o encabat i,  se li diu que és d'ús restringit o que no pertany a la llengua estàndard, en el primer cas,  o se li diu que cal escriure en acabat en el cas del segon. Em sembla més greu, per esmentar un conjunt, aquesta dèria generalitzada d'explicar l'”hora catalana” - n'estic tip de veure-la en molts blogs amb rellotge inclòs- sense, al menys, una petita nota que adverteixi que el seu ús no és propi de tot el domini de la llengua i que les altres solucions també són genuïnes. En definitiva, ¿els del meu poble haurien de consultar aquesta gramàtica o haurien d'esperar que, passat un temps, els mateixos autors també resolguin els seus dubtes en una nova edició ampliada i corregida?

Després de l'exposat suara (no feu ús aquest mot, sisplau), cal insistir que la Gramàtica és fàcil de fer servir i eficaç, i si té el nihil obstat de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, no cal dir res més.