Hi ha molta gent disposada a tastar
plats desconeguts i exòtics amb total normalitat que se sent incapaç
de menjar sopes de pa, els produeix una mena de fàstic. Es tracta de
la conseqüència d'un trauma infantil o d'un rebuig instintiu al pa
mullat? No ho sé, mai no ho he esbrinat a consciència ni ningú
m'ho ha sabut concretar prou.
A casa, de petit, es menjaven de tant
en tant sopes de pa, elementals, senzilles: de tomata, de bacallà,
de timó... Després, amb el temps, mentre es conservaven alguns
plats i se n'incorporaven d'altres, les sopes de pa van anar
desapareixen misteriosament sense que ningú es preguntes el motiu o
fins i tot potser ni se n'adonés. Només va quedar una sopa, la de
farigola, relegada normalment a una finalitat molt concreta: combatre
les indisposicions gastrointestinals, dit vulgarment, els mals de
panxa en sentit general. A mi m'encantava aquesta sopa, no tant com
la de bacallà, que desgraciadament no recordo com la feia la mare;
fins i tot podria assegurar que en llargs períodes d'un estat
moderadament saludable, desitjava un mal de panxa lleuger, i si no
arribava, que no calia, no dubtava demanar a la mare una sopeta amb
farigola per sopar, de primer. Encara ara me'n faig alguna vegada i
continuo sent un creient fervorós de les seues virtuts curatives,
depuratives, desinfectants.
La meua sopa no té cap secret, té la
humilitat primigènia: un plat fondo amb pa sec tallat ben petit, que
després creix molt, a sobre unes branquetes de farigola -collida en
divendres sant, esclar-, una miqueta de sal i, per acabar, em permeto
la frivolitat de trinxar-hi un all; finalment, s'escalda tot amb
aigua bullent i s'hi afegeix un rajolí d'oli d'oliva. I fins un
altre dia.
