no és menjar de dissabtes

Hi ha molta gent disposada a tastar plats desconeguts i exòtics amb total normalitat que se sent incapaç de menjar sopes de pa, els produeix una mena de fàstic. Es tracta de la conseqüència d'un trauma infantil o d'un rebuig instintiu al pa mullat? No ho sé, mai no ho he esbrinat a consciència ni ningú m'ho ha sabut concretar prou.

A casa, de petit, es menjaven de tant en tant sopes de pa, elementals, senzilles: de tomata, de bacallà, de timó... Després, amb el temps, mentre es conservaven alguns plats i se n'incorporaven d'altres, les sopes de pa van anar desapareixen misteriosament sense que ningú es preguntes el motiu o fins i tot potser ni se n'adonés. Només va quedar una sopa, la de farigola, relegada normalment a una finalitat molt concreta: combatre les indisposicions gastrointestinals, dit vulgarment, els mals de panxa en sentit general. A mi m'encantava aquesta sopa, no tant com la de bacallà, que desgraciadament no recordo com la feia la mare; fins i tot podria assegurar que en llargs períodes d'un estat moderadament saludable, desitjava un mal de panxa lleuger, i si no arribava, que no calia, no dubtava demanar a la mare una sopeta amb farigola per sopar, de primer. Encara ara me'n faig alguna vegada i continuo sent un creient fervorós de les seues virtuts curatives, depuratives, desinfectants.

La meua sopa no té cap secret, té la humilitat primigènia: un plat fondo amb pa sec tallat ben petit, que després creix molt, a sobre unes branquetes de farigola -collida en divendres sant, esclar-, una miqueta de sal i, per acabar, em permeto la frivolitat de trinxar-hi un all; finalment, s'escalda tot amb aigua bullent i s'hi afegeix un rajolí d'oli d'oliva. I fins un altre dia.

 

 

timó i altres herbes i arbustos

Li va saber greu morir
a l’hora que floria la farigola

 Olga Xirinacs

Un dels pocs costums que m'acompanyen des de petit és el d'anar a collir el timó de divendres sant. Març o abril, no importa, el timó perdrà el color verd de les seus fulles minúscules, s'assecarà, s'uniformarà, però conservarà la flor durant tot l'any, i encara un altre si no s'han fet prou sopes o infusions o carns o tot allò que a un se li acut d'improvisar. Els anys que per alguna raó no he anat a buscar timó -o farigola- he tingut una sensació vaga i inconcreta d'autotraïció que mai no he volgut investigar gaire.

És veritat que el timó em serveix, a mi, que cada vegada sóc més urbà, pel primer contacte amb la natura de la primavera del país, d'aquest territori de garriga, de coses petites, de flors que esclaten de les quals mai no sabré el nom. Divendres, al Montgrí, a la falda del Montgrí -només vam arribar fins la primera capella de Santa Caterina- la primavera era una festa de sol i núvols, de zumzeig d'abelles i xiuxiueig de persones, de formigues ja atrafegades i de cargols dormilegues, de romers de flors en decadència i d'argilagues triomfants amb flors humils d'un groc bellíssim que faran -potser feien?- un gai espetec en les fogueres de Sant Joan -nen, no les toquis, que punxen, que li diu el pare-, de magraners encara sense les flors de pipa i de ginesteres -massa ginestes després de la cremada- encara sense grocs que prendran el relleu a les gatoses de l'hivern...

Avui, durant el camí de retorn, la ràdio ens informava que els pastissers han venut, fa no fa,  les mateixes mones que l'any passat, però... A qui importen les mones dels pastissers? I ells que em dirien: què n'hem de fer de la teua farigola -o timó-? Ho entenc: el país pot passar sense el meu timó, però les mones dels pastissers són sagrades, o gairebé, que costen diners.

espígol, romer, timó... i mel

Espígol:


Abans, a les comunes (després, quan tenien aigua corrent en un dipòsit i alguns altres detalls, es van anomenar vàters) solien posar-hi un ramet d'espígol a la paret, normalment de cap per avall. A part del perfum, feia bonic de veure; als vàters, segons els casos, és bo que hi hagi algun element que et distregui.

Diuen que l'espígol, en infusions, és tranquil·litzant i va bé contra l'insomni (i desinfecta i...) No ho sé. De petit vaig intentar fer-me el meu propi perfum amb espígol macerat en alcohol, però mai no me'n vaig sortir. Com que encara no bevia alcohol, mai no vaig saber si havia inventat un licor que es pogués comercialitzar. El que sí que es comercialitza és la mel d'espígol, fabricada, com sap tothom, per unes abelles especialitzades que a poc a poc. Al llarg de la seua vida -curta- van canviant el seu color natural de naixement per un delicat color feminista del qual no sé si són conscients.


Romer:

El romer -quin verd tan intens!- el fèiem servir sobretot en alguns guisats de carn; si podia ser de caça, millor. El romer té un gust molt potent i s'ha d'utilitzar amb mesura. Recordo una paella - valenciana, és clar- que devia ser insuperable, però la intensitat de sabor que li conferia el romer m'impedeix afirmar-ho amb la mateixa contundència del gust del romer que, en somnis, encara m'envaeix el paladar

Malgrat els múltiples efectes curatius que se li atribueixen, a casa mai no vam fer servir el romer amb finalitats medicinals; a tot estirar en ficàvem una miqueta al cremat, que a la meua terra anomenem calmant, una paraula que em sembla més adequada que l'altra, tt i que que sigui menys estesa. El color de la flor del romer té una certa semblança amb la de l'espígol, i també hi ha unes abelles que són especialistes a fabricar mel amb el seu nèctar, encara que en aquest cas els insectes no canvien de coloració per moltes flors que traginin.


Timó:

Possiblement el timó és el meu arbust preferit de la garriga. Si no en cullo per divendres sant (alguna vegada ha passat, i més que em passarà), sento com si em faltes alguna cosa. Diuen que si culls timó per divendres sant, la flor aguanta tot l'any; és cert, però no he arribat a descobrir, a part del valor estètic, quin interès pot tenir la permanència de la flor.

A casa fèiem sopes de timó per gust o per guarir les alteracions digestives. Jo trobo que també em va bé quan estic refredat. No recordo haver anat a cap restaurant que inclogués la sopa de timó (senzilla o amb petites sofisticacions) al menú o a la carta. Tampoc no sé si algú la demanaria. Del timó se'n fa una mel molt apreciada; llàstima que, com en el cas del romer i a diferència de les de l'espígol, les abelles que s'hi dediquen no mostrin cap signe extern de la seua especialització; a tot estirar, desprenen una subtil fragància de timó si et passen a tocar de nas, segons diuen els entesos.

espígol romer timó

Al poble, hi ha més gent al cementiri que a les cases i als carrers de més amunt. No és que la gent del poble tingui un interès especial a estar-s'hi per allò que diuen que s'hi descansa en pau, sinó que, com tothom sap, és el lloc on tradicionalment es fa la darrera estada; excepte en aquells casos que un ha deixat dit que prefereix anar voleiant per altres indrets.


Vaig poc al cementiri del poble, perquè per parlar amb la mare, el pare i tots els altres familiars no em cal, tot i que asseurem una estona a la vora del brancal de la seua porta me'ls fa més intensament presents. Després dels de casa, vaig a veure altres parents i m'entretinc també amb els amics i coneguts, que en el meu cas són tots els de la meua generació i els més grans, fins trenta o quaranta anys més; dels més joves, en conec pocs, encara que sàpiga de quina família són.

De tant en tant, en aquestes visites tan espaiades, reconec algú que no sabia que era allí o descobreixo alguna làpida que m'és absolutament desconeguda i penso que li hauria de preguntar a algú del poble, dels qui viuen i moriran al poble, qui és aquella persona.

L'altre dia, en un dels darrers pisos, vaig descobrir uns inscripció que em va fer impressió, que em va fer sentir proper a la persona que descansava darrere la làpida. Els dos primers versos -no costa gents aprendre-se'ls de memòria-, deien així:

Espígol romer timó
cuant t'estimo Perelló


Es pot evocar d'una manera més precisa, més vaga i més intemporal aquest amor? Condensació en l'essència, i potser en l'existència, de la terra seca i perfumada. La Núria, després, demana correspondència, no quedar en l'oblit, i continua amb dos versos més: dubte inevitable al final. No vaig veure cognoms a la làpida ni fotografia ni flors de veritat ni espígol ni romer ni timó, i no sé si vull saber qui em diran que era. Estic segur que recordaré la Núria dels versos i, filòleg semiretirat, m'importarà poc la correcció de l'escriptura o qui la va permetre, qui sap si amb un sentiment de fidelitat. Fins i tot, si amb el temps refaig una mica els versos a la meua manera, no dubto que recordaré la Núria, a qui no sé si vaig conèixer:

Espígol, romer, timó,
com t'estimo, Perelló!

divendres de timó

-De manera, doncs, que la Pasqua de Resurrecció se situa en el primer diumenge posterior al pleniluni que segueix l'equinocci de primavera. Em segueix?
-Molt bé. ¿I no podria dir-me qui arregla les coses d'aquesta manera?
-Aquest ordre de coses fou acordat en el concili de Nicea, que tingué lloc l'any 325.
-De llavors ençà ha plogut una mica.
-Potser no tant com hauria convingut, almenys en el Mediterrani.
[...]
-...Ara, el que jo voldria dir-li és que personalment trobo molt poètica l'elecció del diumenge posterior al pleniluni consecutiu a l'equinocci de primavera per celebrar la Pasqua. De petit, no podia explicar-me el malenconiós i trist aspecte que tenen els dies i sobretot les nits de Setmana Santa. Són els dies me´s tètrics de l'any. Encara que de dies faci sol i bon temps, les seves hores transcorren com tocades per una ombra opaca vagament tenyida de violaci o de verd fosforescent. Però recordi el que dèiem fa un moment. En primer lloc, la Setmana Santa està, de més o menys a prop, íntimament lligada amb l'equinocci de primavera, que e´s el temps indefectible de tràmpols i d'accidents meteorològics dramàtics. I després, estant Pasqua situada després del pleniluni, els dies immediatament anteriors a la festivitat són dies de lluna vella, és a dir, de lluna en minvant. Aquest any, el dimarts sant serà lluna plena. El dimecres, dijous, divendres i dissabte sant seran dies de lluna en minvant, que és la fase trista, esmorteïda i cadavèrica de la lluna.

Josep Pla: “Pasqua: les festes mòbils”, dins Les hores.


Tinc l'obra de Pla a l'Empordà, excepte, els Homenots i el Quadern gris, repetits, que també són a Barcelona. Alguna vegada m'enduc algun volum empordanès a la ciutat perquè vull continuar una lectura inacabada, com devia ser el cas de Les hores. Pla, encara que no sigui exactament en aquest fragment, em sol revitalitzar, em desperta, m'ajuda a relativitzar i, sovint em fa riure o somriure, que ja és, sobretot en els dies grisos.

És veritat que les setmanes santes de la meua infantesa o primera joventut tenien tots els ingredients que a priori podien convertir-les en un seguit de dies malenconiosos, opacs, sobretot per la manca de distraccions més enllà del les celebracions religioses, però eren aquestes mateixes celebracions i, sobretot, el retrobament amb els amics del poble amb tot el que comportava, els ingredients necessaris per superar la monotonia quotidiana.

Aquest any, en què la lluna plena s'esdevindrà a les 7, 19 (hora universal) de divendres i que tal com es troba el cel no sé si la veurà ningú del país, jo m'estaré a Barcelona, i només em recarà el fet de perdre'm una tradició, una rutina si es vol, que conservo des de petit amb escasses interrupcions, la d'anar a collir timó a la muntanya, un timó (del llatí culte thymus) que aquests darrers anys era farigola (del llatí vulgar ferricula) perquè estava situat al Montgrí. M'hauré de conformar amb el de l'any passat que, com és natural, continua conservant la flor.

Malgrat que algú pot creure que el timó és timó (o farigola) i no cal dir res més, el cert és que presenta alçades, textures, perfums, colors de la flor, distints, fins i tot amb diferències remarcables segons la procedència. El meu timó preferit és el que, de més lluny o més prop, respira l'aire de mar, i, d'entre aquest, el que es troba arrelat entre la terra i alguna roca. El timó és una planta medicinal excel·lent, que tant va bé per indisposicions pulmonars com pels mals de panxa. Una sopeta de pa sec llescat fi amb timó escaldat és mà de sant (o de santa, si la fa la mare, l'esposa, l'amiga, etc.), i si se li afegeix una mica d'all trinxat... I el timó en alguns guisats, que es nota però, amb mesura, no domina... I la mel de timó...

Tothom sap que la tradició diu que cal collir el timó en divendres sant perquè així conserva la flor indefinidament; bé, es pot fer algun altre dia. Si demà ho feu, però, com que tindrà excessiva humitat, recordeu-vos, per evitar que es floreixi, de deixar-lo assecar un dia o dos sobre alguna superfície abans de guardar-lo en un pot o, com el tinc jo, en una bossa de roba. I a anar gaudint-lo durant l'any.

farigola o timó?

Ahir, durant l'estona que vam estar pujant pel Montgrí i collint la farigola, la muntanya semblava una via plurilingüe de múltiples direccions. La gent, de fora o del país, cada vegada camina més per la muntanya, cada cop es veuen més grups, famílies i individus (i molts gossos, nombrossíssims cànids de totes les races i condicions socials) que fan camí pel món rural. Amb quina finalitat? Ho ignoro, perquè més a poc a poc o més de pressa, la gent circula, la gent passa, la gent no es distreu; la qüestió és fer quilòmetres, batre records, anar d'un lloc a un altre. En definitiva, cal moure's, i poca badoqueria. Després explicaran, suposo, que han fet tal passejada o tal altra i, si s'escau, sabran si el camí pujava o baixava, si el corriol fangejava o estava sec, si el dia era clar o ennuvolat; potser si hi havia flors o apareixien els primers fruits... Ah, però seran capaços d'explicar fins a extrems inversemblants el dinar que van fer en arribar a la fonda de carre tal o al restaurant de la plaça.

És clar que aquesta impressió de pressa que vaig observar pel Montgrí potser era deguda al fet que, segons em diuen, el massís és un espai protegit i l'únic que es pot fer es circular sense tocar res, no sigui cosa que la natura es destaroti i la muntanya amb el seu ecosistema singular de farigola, romaní, pins, argilagues, formigues vermelles, pedres ancestrals... es desnaturalitzi o es converteixi en una planícia desèrtica. Per cert, parlant de pedres, es d'agrair que amb la crisi s'hagi aturat l'edificació controlada i incontrolada i que la pedrera que per ponent s'està menjant la muntanya estigui en hores baixes.

En fi, que la Joana i jo devíem ser els únic que no sabíem que les plantes de la muntanya eren sagrades. Nosaltres dos devíem ser els únics que ignoràvem que si l'autoritat pertinent ens arriba a agafar fent tràfic de farigola -ni que només fos per a ús personal- sense ser comerciants registrats ens cau una multa que ni per possessió de cocaïna. Evidentment que fent ús dels nostres coneixements dialectals sempre haguéssim pogut dir que no havíem collit ni una fulla ni una flor de farigola, que nosaltres únicament ens dedicàvem al timó que, com se sap, mai no ha existit al Montgrí, fins que no es demostri el contrari.

Un altre dia, si s'escau, podem parlar de les absurditats de les administracions, dels qui les consentim, dels ecologistes de despatx, dels pseudopagesos que han fugit de la terra, dels qui legislen d'oïda i d'on anirem a parar... i, si voleu, de l'impost de successió. Mentrestant, després de confessar el crim, només ens queda la fugida cap al sud.