no és menjar de dissabtes

Hi ha molta gent disposada a tastar plats desconeguts i exòtics amb total normalitat que se sent incapaç de menjar sopes de pa, els produeix una mena de fàstic. Es tracta de la conseqüència d'un trauma infantil o d'un rebuig instintiu al pa mullat? No ho sé, mai no ho he esbrinat a consciència ni ningú m'ho ha sabut concretar prou.

A casa, de petit, es menjaven de tant en tant sopes de pa, elementals, senzilles: de tomata, de bacallà, de timó... Després, amb el temps, mentre es conservaven alguns plats i se n'incorporaven d'altres, les sopes de pa van anar desapareixen misteriosament sense que ningú es preguntes el motiu o fins i tot potser ni se n'adonés. Només va quedar una sopa, la de farigola, relegada normalment a una finalitat molt concreta: combatre les indisposicions gastrointestinals, dit vulgarment, els mals de panxa en sentit general. A mi m'encantava aquesta sopa, no tant com la de bacallà, que desgraciadament no recordo com la feia la mare; fins i tot podria assegurar que en llargs períodes d'un estat moderadament saludable, desitjava un mal de panxa lleuger, i si no arribava, que no calia, no dubtava demanar a la mare una sopeta amb farigola per sopar, de primer. Encara ara me'n faig alguna vegada i continuo sent un creient fervorós de les seues virtuts curatives, depuratives, desinfectants.

La meua sopa no té cap secret, té la humilitat primigènia: un plat fondo amb pa sec tallat ben petit, que després creix molt, a sobre unes branquetes de farigola -collida en divendres sant, esclar-, una miqueta de sal i, per acabar, em permeto la frivolitat de trinxar-hi un all; finalment, s'escalda tot amb aigua bullent i s'hi afegeix un rajolí d'oli d'oliva. I fins un altre dia.

 

 

timó i altres herbes i arbustos

Li va saber greu morir
a l’hora que floria la farigola

 Olga Xirinacs

Un dels pocs costums que m'acompanyen des de petit és el d'anar a collir el timó de divendres sant. Març o abril, no importa, el timó perdrà el color verd de les seus fulles minúscules, s'assecarà, s'uniformarà, però conservarà la flor durant tot l'any, i encara un altre si no s'han fet prou sopes o infusions o carns o tot allò que a un se li acut d'improvisar. Els anys que per alguna raó no he anat a buscar timó -o farigola- he tingut una sensació vaga i inconcreta d'autotraïció que mai no he volgut investigar gaire.

És veritat que el timó em serveix, a mi, que cada vegada sóc més urbà, pel primer contacte amb la natura de la primavera del país, d'aquest territori de garriga, de coses petites, de flors que esclaten de les quals mai no sabré el nom. Divendres, al Montgrí, a la falda del Montgrí -només vam arribar fins la primera capella de Santa Caterina- la primavera era una festa de sol i núvols, de zumzeig d'abelles i xiuxiueig de persones, de formigues ja atrafegades i de cargols dormilegues, de romers de flors en decadència i d'argilagues triomfants amb flors humils d'un groc bellíssim que faran -potser feien?- un gai espetec en les fogueres de Sant Joan -nen, no les toquis, que punxen, que li diu el pare-, de magraners encara sense les flors de pipa i de ginesteres -massa ginestes després de la cremada- encara sense grocs que prendran el relleu a les gatoses de l'hivern...

Avui, durant el camí de retorn, la ràdio ens informava que els pastissers han venut, fa no fa,  les mateixes mones que l'any passat, però... A qui importen les mones dels pastissers? I ells que em dirien: què n'hem de fer de la teua farigola -o timó-? Ho entenc: el país pot passar sense el meu timó, però les mones dels pastissers són sagrades, o gairebé, que costen diners.

divendres de timó

-De manera, doncs, que la Pasqua de Resurrecció se situa en el primer diumenge posterior al pleniluni que segueix l'equinocci de primavera. Em segueix?
-Molt bé. ¿I no podria dir-me qui arregla les coses d'aquesta manera?
-Aquest ordre de coses fou acordat en el concili de Nicea, que tingué lloc l'any 325.
-De llavors ençà ha plogut una mica.
-Potser no tant com hauria convingut, almenys en el Mediterrani.
[...]
-...Ara, el que jo voldria dir-li és que personalment trobo molt poètica l'elecció del diumenge posterior al pleniluni consecutiu a l'equinocci de primavera per celebrar la Pasqua. De petit, no podia explicar-me el malenconiós i trist aspecte que tenen els dies i sobretot les nits de Setmana Santa. Són els dies me´s tètrics de l'any. Encara que de dies faci sol i bon temps, les seves hores transcorren com tocades per una ombra opaca vagament tenyida de violaci o de verd fosforescent. Però recordi el que dèiem fa un moment. En primer lloc, la Setmana Santa està, de més o menys a prop, íntimament lligada amb l'equinocci de primavera, que e´s el temps indefectible de tràmpols i d'accidents meteorològics dramàtics. I després, estant Pasqua situada després del pleniluni, els dies immediatament anteriors a la festivitat són dies de lluna vella, és a dir, de lluna en minvant. Aquest any, el dimarts sant serà lluna plena. El dimecres, dijous, divendres i dissabte sant seran dies de lluna en minvant, que és la fase trista, esmorteïda i cadavèrica de la lluna.

Josep Pla: “Pasqua: les festes mòbils”, dins Les hores.


Tinc l'obra de Pla a l'Empordà, excepte, els Homenots i el Quadern gris, repetits, que també són a Barcelona. Alguna vegada m'enduc algun volum empordanès a la ciutat perquè vull continuar una lectura inacabada, com devia ser el cas de Les hores. Pla, encara que no sigui exactament en aquest fragment, em sol revitalitzar, em desperta, m'ajuda a relativitzar i, sovint em fa riure o somriure, que ja és, sobretot en els dies grisos.

És veritat que les setmanes santes de la meua infantesa o primera joventut tenien tots els ingredients que a priori podien convertir-les en un seguit de dies malenconiosos, opacs, sobretot per la manca de distraccions més enllà del les celebracions religioses, però eren aquestes mateixes celebracions i, sobretot, el retrobament amb els amics del poble amb tot el que comportava, els ingredients necessaris per superar la monotonia quotidiana.

Aquest any, en què la lluna plena s'esdevindrà a les 7, 19 (hora universal) de divendres i que tal com es troba el cel no sé si la veurà ningú del país, jo m'estaré a Barcelona, i només em recarà el fet de perdre'm una tradició, una rutina si es vol, que conservo des de petit amb escasses interrupcions, la d'anar a collir timó a la muntanya, un timó (del llatí culte thymus) que aquests darrers anys era farigola (del llatí vulgar ferricula) perquè estava situat al Montgrí. M'hauré de conformar amb el de l'any passat que, com és natural, continua conservant la flor.

Malgrat que algú pot creure que el timó és timó (o farigola) i no cal dir res més, el cert és que presenta alçades, textures, perfums, colors de la flor, distints, fins i tot amb diferències remarcables segons la procedència. El meu timó preferit és el que, de més lluny o més prop, respira l'aire de mar, i, d'entre aquest, el que es troba arrelat entre la terra i alguna roca. El timó és una planta medicinal excel·lent, que tant va bé per indisposicions pulmonars com pels mals de panxa. Una sopeta de pa sec llescat fi amb timó escaldat és mà de sant (o de santa, si la fa la mare, l'esposa, l'amiga, etc.), i si se li afegeix una mica d'all trinxat... I el timó en alguns guisats, que es nota però, amb mesura, no domina... I la mel de timó...

Tothom sap que la tradició diu que cal collir el timó en divendres sant perquè així conserva la flor indefinidament; bé, es pot fer algun altre dia. Si demà ho feu, però, com que tindrà excessiva humitat, recordeu-vos, per evitar que es floreixi, de deixar-lo assecar un dia o dos sobre alguna superfície abans de guardar-lo en un pot o, com el tinc jo, en una bossa de roba. I a anar gaudint-lo durant l'any.

farigola o timó?

Ahir, durant l'estona que vam estar pujant pel Montgrí i collint la farigola, la muntanya semblava una via plurilingüe de múltiples direccions. La gent, de fora o del país, cada vegada camina més per la muntanya, cada cop es veuen més grups, famílies i individus (i molts gossos, nombrossíssims cànids de totes les races i condicions socials) que fan camí pel món rural. Amb quina finalitat? Ho ignoro, perquè més a poc a poc o més de pressa, la gent circula, la gent passa, la gent no es distreu; la qüestió és fer quilòmetres, batre records, anar d'un lloc a un altre. En definitiva, cal moure's, i poca badoqueria. Després explicaran, suposo, que han fet tal passejada o tal altra i, si s'escau, sabran si el camí pujava o baixava, si el corriol fangejava o estava sec, si el dia era clar o ennuvolat; potser si hi havia flors o apareixien els primers fruits... Ah, però seran capaços d'explicar fins a extrems inversemblants el dinar que van fer en arribar a la fonda de carre tal o al restaurant de la plaça.

És clar que aquesta impressió de pressa que vaig observar pel Montgrí potser era deguda al fet que, segons em diuen, el massís és un espai protegit i l'únic que es pot fer es circular sense tocar res, no sigui cosa que la natura es destaroti i la muntanya amb el seu ecosistema singular de farigola, romaní, pins, argilagues, formigues vermelles, pedres ancestrals... es desnaturalitzi o es converteixi en una planícia desèrtica. Per cert, parlant de pedres, es d'agrair que amb la crisi s'hagi aturat l'edificació controlada i incontrolada i que la pedrera que per ponent s'està menjant la muntanya estigui en hores baixes.

En fi, que la Joana i jo devíem ser els únic que no sabíem que les plantes de la muntanya eren sagrades. Nosaltres dos devíem ser els únics que ignoràvem que si l'autoritat pertinent ens arriba a agafar fent tràfic de farigola -ni que només fos per a ús personal- sense ser comerciants registrats ens cau una multa que ni per possessió de cocaïna. Evidentment que fent ús dels nostres coneixements dialectals sempre haguéssim pogut dir que no havíem collit ni una fulla ni una flor de farigola, que nosaltres únicament ens dedicàvem al timó que, com se sap, mai no ha existit al Montgrí, fins que no es demostri el contrari.

Un altre dia, si s'escau, podem parlar de les absurditats de les administracions, dels qui les consentim, dels ecologistes de despatx, dels pseudopagesos que han fugit de la terra, dels qui legislen d'oïda i d'on anirem a parar... i, si voleu, de l'impost de successió. Mentrestant, després de confessar el crim, només ens queda la fugida cap al sud.

temps de farigola

Potser l'ancestral ritus, entre pagà i cristia, del timó collit el divendres sant és el més antic que encara conservo, el que em porta a tots els altres divendres del març o de l'abril des que tinc memòria, el que em serveix per recordar moments que s'expandeixen i gent que viu en la memòria o en el present, i a mi mateix.

Aquest any, la B., companya d'uns inicis i amiga del present, em va regalar al febrer el darrer llibre de poemes del seu marit, en Francesc Prat, que va publicar poemes als anys 80 (un premi Vicent Andrés Estellés i un altre de la Crítica “Serra d'Or”, deixem-ne constància; i per que aquest parèntesi?) i que aquest nou segle, vint anys després, ha sentit la necessitat de retrobar-se en el paper públic des de la seva maduresa. Diu: “En Fingiments es fingeixen experiències tan futils i canviants com els sentiments, que voldrien semblar autèntics (per això pretenc fer poesia lírica) i que són motivats per un paisatge, per la mort d'aquells a qui hem estimat o bé odiat o per l'alegria mateixa d'existir...” En Francesc, que diu que fingeix -hi ha una altra manera de ser o de viure?-, m'escriu en la dedicatòria del llibre: “ Terra natal, subjectivitats, neurosi, cartes d'amor agudes i ridícules, i per sort, pere, un llibre de lectura no obligatòria.”

En Francesc, com jo faig cada any amb la farigola a la manera antiga i nova, parla del temps, és reconeix en el temps -que a més de dies i anys són llocs-, es retroba en el temps, sent recança del temps, però es projecta en el futur, fins i tot, o sobretot?, en aquest cant espiritual que, paradoxalment, demana el no-res i el tot.

Avui, divendres sant de l'any 2009, he llegit potser massa precipitadament -el temps, el temps!- les subjectivitats d'en Francesc, les seves neurosis assenyades, les cartes d'amor de la terra natal i de la gent amb nom i sense. Avui, a l'Empordà d'en Francesc, ennuvolat i diàfan, després de passejar per la vora del riu, he llegit un llibre de lectura no obligatòria -quan llegiré els altres?-; espigolo i en deixo constància aquí en ordre cronològic.



Vagi com vagi, el millor fóra no haver nascut
ALVARO DE CAMPOS

Aquest matí, mentre passejo per la vora del riu, desitjo, com un devot, la flama i el fum de sàndal entrant a la llum universal, les cendres entrant al present etern amb el pas de l'aigua.

Si dins la barca de fusta,
vagarejant per l'espai
sense rumb ni objectiu,
sense dia ni nit,
s'hi està tan bé:
Què faig aquí,
temorenc i perplex,
canviant i fugint
com una duna al vent?


Aquell noi solitari que vaig ser,
ardentment s'abraça a la llum, al bosc.

I encara

si el vent daurat em gronxa
com a l'herba d'estiu

m'il·lusiono.


annica

Prou sé que tot se'm trenca, que com un frare medieval vaig ple de remordiments i de somnis. Però si uns ulls d'àngel i una veu d'aigua em diguessin: “Tornem per veure el vermell original”,

encara el seguiria
com un anyell lligat amb fe
tot inflat d'esperança.



Un blau acollidor, d'ulls lluminosos, cau dels rituals de la primavera. Aquesta pluja amoroseix la terra, l'esponja amb suavitat de paradís. Així, l'Empordà es divinitza i es fa somni. Galledes i més galledes de dolor baixen pels rius; i els àngels, brillant sobre els joncs, el transformen i l'maguen sota les roques.
La dolcesa de la pluja d'ulls blaus vessa les pintures del retaule de Púbol, de l'absis de Pedrinyà; la seva bellesa ho inunda tot fins al límit i amb l'anell de l'horitzó abraça els neguits fondos, arrelats en el cor de la terra. Aleshores tot participa d'aquest temps i l'esplendor d'aquests ulls porta l'existir a la felicitat.


La mirada que ha acariciat les flors del pruner em visita; ve de les pedres pageses i èpiques de la infància, del beix dels blats, els ulls del tòtil, els vels del Ter; porta el poder grandiós de la nit, el nucli fosc dels raïms; i se'm guarda sobre el paper amb la llengua suau que per aquests indrets parlaven els morts.

(Francesc Prat: fingiments, CCG Edicions, 2008

solucionari

Fa dies que no us alimento el cos des del bloc i ja deveu començar a pensar que sóc un amfitrió terrible. Va, doncs, acompanyeu-me, a veure si us ve de gust.

Recordeu que dies enrere va circular la notícia que un industrial del porcí havia aconseguit fer passar carn de porc per carn de vedella? La veritat és que encara no m’explico com ho va aconseguir. Potser els clients eren musulmans que no havien vist la bèstia immunda en la seva vida, o vegetarians reconvertits que tastaven per primera vegada la carn. En fi, segur que mai no ho arribaré a esbrinar. Just un dia d’aquells no em trobava del tot en forma, fins al punt que la Joana em va aconsellar que em fes una mica d’arròs bullit. Vaig fer-li cas, però vaig pensar que l’arròs bullit sol, que ja m’agrada, era un àpat desequilibrat, així que li vaig afegir uns quants ingredients més que no perjudiquessin el moment de salut en què em trobava i que al mateix temps permetessin que ella no hagués de patir les conseqüències del meu mal compartint la pobresa de la dieta. Vet aquí el plat per a quatre persones no gaire golafres:

INGREDIENTS

Tres tassetes d’arròs, dos alls, quatre o cinc pastanagues de bon veure, una ceba gran, una branqueta de farigola, un raig de conyac, sal, oli, pebre, un rellom (rellomillo) de porc.

PREPARACIÓ

En una cassola al gust (fang, tefal, ferro colat...), es fica una bona quantitat d’oli i quan està ben calent s’afegeix la peça de carn que, si es vol, s’ha deixat una estona amb la sal i el pebre corresponent macerant en una mica d’oli i un raig de conyac. Cal que el foc sigui viu i que la carn quedi ben feta per fora (doneu-li la volta de manera que els quatre costats quedin homogenis) i cruenca per dins.

Es retira la carn i es reserva, i en la mateixa cassola (potser haureu de treure una mica d’oli) es fregeix la pastanaga tallada a rodanxes primes i la ceba a la juliana. És interessant que aquests dos ingredients es caramelitzin, cosa que requereix un foc baix; però si no teniu paciència, com en el meu cas, després de donar-los unes quantes voltes, podeu afegir-hi aigua fins a cobrir-los. Un moment abans que s’hagi evaporat tota l’aigua, tireu la farigola (efectes curatius contundents i demostrats) i l’all tallat en uns quants trossos, també una mica de sal, si no ho heu fet. Ja només amb l’oli, deixeu que la barreja es cogui una mica més, però aneu en compte que no es cremi. En les imatges que veieu aquí s’han afegit uns rovellons fets per separat amb all i julivert, però aquest complement és improvisat.

Mentre s’ha anat fet la cocció anterior, haureu tallat el llom no gaire prim. És el moment d’afegir-lo a la cassola. Ara és quan us cal decidir com voleu la carn: vermellosa o feta. No cal dir que és més gustosa la primera. Si us sobra carn, sempre la podeu guardar per menjar-la freda o escalfada en un altre moment.

I a servir. Poseu els talls que us sembli en un plat, juntament amb l’arròs que haureu preparat al mateix temps.

Tot plegat, oli en un llum. Acabar de menjar i haver resolt els problemes gastrointestinals està garantit: l’arròs i la farigola obren miracles, i els altres complements, completament prescindibles, donen una mica de vistositat al conjunt.

Apa, bon profit!