aquest diumenge hagués volgut compartir música turística, però no sé si existeix

No sé quina mida deuen tenir els patis interiors de l'Eixample, 80 metres de costat? 70? La diversitat (vertical i horitzontal) arquitectònica, ornamental i humana d'aquests espais és canviant i indescriptible. Qualsevol intent de narració cau necessàriament en la generalització o en la mentida. Un dels pocs aspectes, però,  en el qual tothom estaria d'acord és que configuren una caixa de ressonància espectacular: un pot sentir perfectament una conversa mantinguda en un dels llocs oposats del quadrat sense gaire esforç, sempre que no sigui un xiuxiueig i el vent bufi favorable o es mostri neutral.

Fa un temps, però, que aquest convenciment de diafanitat que he tingut sempre comença a trontollar. Aproximadament a trenta metres en diagonal de l'extrem de la meua terrassa hi ha un pis dels anomenats turístics, que, a part d'altres detalls, vol dir que hi ha més gent del que és habitual en la resta d'habitatges i que no parlen cap de les llengües constitucionals. En el meu pis, el del meu pati, ara hi habiten una colla indeterminada de nois -cap noia- de llengua incerta i de gustos musicals inidentificables. Algú, coneixedor de la meua ineptitud pels idiomes i de la meua ineficàcia auricular podria dir que és una mancança intel·lectual i física meua la dificultat de concreció de llengua i música dels nous veïns; no ho crec, o no del tot.

Els meus veïns comencen a sentir-se a mitja tarda i solen aturar els sons passada mitjanit, tant si jo sóc a casa com si no. M'encurioseix què fan tantes seguides hores al pis, però no és el meu propòsit entrar en la matèria en aquest moment. Tornem als sons. Gairebé podria assegurar que parlen una llengua germànica, però per molt que en algun moment he mirat d'esbrinar-ho, m'ha estat impossible: les paraules d'uns sempre queden ocultes, desfigurades, sota els grunys i els crits dels altres, com si fos una mena de coral en què els solistes queden permanentment ofegats per la intervenció del cor. Cert que alguns aguts i determinats sons guturals em porten a pensar, com he dit, en determinades llengües, però és més una intuïció que una certesa. Amb la seua música preferida em passa el mateix: puc arribar a descartar gèneres musicals (res d'òpera, per exemple) i a deduir-ne d'altres, però ni autors ni títols més que per deducció vaga, les goles dels xicots superen de bon tros els matisos musicals.

En definitiva, que els patis de l'Eixample tenen una acústica admirable, segur, però no tant com pensava, o bé sempre hi ha imponderables que dificulten la precisió de les audicions. Què més voldria jo que poder compartir aquest diumenge la tipologia musical dels pisos de turistes de l'Eixample, enriquiment cultural indiscutible per a la ciutat, però avui no pot ser. Perseveraré en l'intent i potser un altre dia...

 

 

simfonia del diumenge

El diumenge, després de dinar -tard-, el silenci seria aclaparador, ominós, si no fos pels xiscles intermitents de les orenetes i el parrupeig mandrós d'algun colom poc inclinat a fer migdiada. A poc a poc, però, quan encara el sol és més prop del zenit que de la declinació definitiva, comença una melodia ronca, lenta, de ritme regular: la primera rentadora s'ha posat en marxa. Al cap de poc, se n'hi afegeix un altra. Encara una tercera, uns minuts més tard, participa de la polifonia. Els ritmes s'entrecreuen; mentre una fa una petita pausa, l'altra arriba a un crescendo sublim -1200 revolucions!- i la segona es prepara per a un alegro vivace. Just en aquest moment, una quarta veu comença a intervenir. Lentament, d'una manera espasmòdica, un tambor deixa de percudir; després, un a un, callaran tots els altres i els que s'hi hauran afegit. Pel celobert puja una olor intensa de net, de flaire floral inidentificable. Assecar -les cordes ja fan panxa- , plegar, planxar, desar... El descans és efímer, el sol s'amaga, els ocells van a jóc. Preludi de dilluns.

tres o quatre tocs

Les campanes obrien

de matinada
camins a mar.

Però la força
d'aquell corrent
del fons
contrariava
la proa de la barca.

El vent s'adorm
en llençols d'aigua.
Caigudes veles fan
molt allunyada la platja.

Ja s'apagava el tot
per l'ampla tarda.
Les portes de la llum
se'm tanquen.

Salvador Espriu: “XXIV”, Final del laberint.

Apareguda al diari i repetida a uns quants telenotícies, la proposta -secundada, potser també per aquesta plataforma d'inspiració gandhiana- d'un veí d'Arenys d'aturar el so de les campanes de l'església ha trobat rèplica en molts altres veïns. Entenc uns i altres perquè el soroll, fins i tot la música, em molesta si no és el meu, però m'agraden els meus sorolls i les meues músiques.

A mesura que em faig gran m'irriten més els sorolls, no sé si perquè em faig gran o perquè hi ha més sorolls, sobretot sons que se superposen i es barregen en crescendos inversemblants que no sóc capaç de destriar. Els sorolls de les màquines de les obres són insuportables, els decibels de les ambulàncies i dels bombers em superen, el trànsit constant dels automòbils pels carrers de la ciutat és una ofensa, les broques dels trepants dels qui aprofiten els diumenges per sortir al pati a construir mobles nous em semblen un atemptat, els gustos musicals que el veí de la dreta s'entesta a compartir em semblen de jutjat de guàrdia... Fins i tot el tic-tac sense misericòrdia del meu antic despertador era un suplici en nits d'insomni.

El silenci absolut? Com podria viure amb el silenci i en el silenci? Enyoraria als estius el so, que alguns considerarien infernal, del tren que passa a vint metres de casa, ràpid, efímer, i que fa vibrar les parets i els vidres com en aquelles pel·lícules americanes, i que va repartint gent i mercaderies a destins desconeguts. Trobaria a faltar els passos de la veïna de dalt que no segueixen un horari estricte; i la veu del veí del pis de sota quan crida pel telèfon -com si els altres fossin sords- converses ignorades. I el remor de la pluja de ritmes canviants i el vent que aquí, a vegades, poques, s'exalta, com si fos tramuntana o mestral, i potser ho és...

Aquí, a casa, trobo a faltar les campanes d'algun campanar proper -el so de la Sagrada Família és de joguina- que m'indicarien, si estigués prou atent, que passen les hores i els quarts, que és el primer, el segon o el tercer toc d'una missa que fa temps que no freqüento, que si la batallada és interminable és perquè és festa major, que -toc sec, espaiat i planyívol- s'ha mort algú... Al camp, m'agradaria tornar a escoltar, llunyans, gairebé imperceptibles, els tocs que anuncien que s'acaba la claror i és el moment de tornar a casa o de retirar-se al mas a sopar a la llum del carbur...

Això dels sorolls, ho entenc, és una cosa tan personal i intransferible...  Encara que, insisteixo, a mi ja fa temps que, en general, més aviat em disgusten, em provoquen una ira sorda que algun dia esclatarà en el lloc i moment més insospitat.

P. S.  M'ha sorprès que demà a la nit passin per TV3 La plaga, una pel·lícula que em sembla que encara està en cartellera i té una relativament bona assistència de públic en els temps que corren. Els que no puguin anar a la sala de cinema tenen l'oportunitat de veure una producció interessant des de casa.