tres o quatre tocs

Les campanes obrien

de matinada
camins a mar.

Però la força
d'aquell corrent
del fons
contrariava
la proa de la barca.

El vent s'adorm
en llençols d'aigua.
Caigudes veles fan
molt allunyada la platja.

Ja s'apagava el tot
per l'ampla tarda.
Les portes de la llum
se'm tanquen.

Salvador Espriu: “XXIV”, Final del laberint.

Apareguda al diari i repetida a uns quants telenotícies, la proposta -secundada, potser també per aquesta plataforma d'inspiració gandhiana- d'un veí d'Arenys d'aturar el so de les campanes de l'església ha trobat rèplica en molts altres veïns. Entenc uns i altres perquè el soroll, fins i tot la música, em molesta si no és el meu, però m'agraden els meus sorolls i les meues músiques.

A mesura que em faig gran m'irriten més els sorolls, no sé si perquè em faig gran o perquè hi ha més sorolls, sobretot sons que se superposen i es barregen en crescendos inversemblants que no sóc capaç de destriar. Els sorolls de les màquines de les obres són insuportables, els decibels de les ambulàncies i dels bombers em superen, el trànsit constant dels automòbils pels carrers de la ciutat és una ofensa, les broques dels trepants dels qui aprofiten els diumenges per sortir al pati a construir mobles nous em semblen un atemptat, els gustos musicals que el veí de la dreta s'entesta a compartir em semblen de jutjat de guàrdia... Fins i tot el tic-tac sense misericòrdia del meu antic despertador era un suplici en nits d'insomni.

El silenci absolut? Com podria viure amb el silenci i en el silenci? Enyoraria als estius el so, que alguns considerarien infernal, del tren que passa a vint metres de casa, ràpid, efímer, i que fa vibrar les parets i els vidres com en aquelles pel·lícules americanes, i que va repartint gent i mercaderies a destins desconeguts. Trobaria a faltar els passos de la veïna de dalt que no segueixen un horari estricte; i la veu del veí del pis de sota quan crida pel telèfon -com si els altres fossin sords- converses ignorades. I el remor de la pluja de ritmes canviants i el vent que aquí, a vegades, poques, s'exalta, com si fos tramuntana o mestral, i potser ho és...

Aquí, a casa, trobo a faltar les campanes d'algun campanar proper -el so de la Sagrada Família és de joguina- que m'indicarien, si estigués prou atent, que passen les hores i els quarts, que és el primer, el segon o el tercer toc d'una missa que fa temps que no freqüento, que si la batallada és interminable és perquè és festa major, que -toc sec, espaiat i planyívol- s'ha mort algú... Al camp, m'agradaria tornar a escoltar, llunyans, gairebé imperceptibles, els tocs que anuncien que s'acaba la claror i és el moment de tornar a casa o de retirar-se al mas a sopar a la llum del carbur...

Això dels sorolls, ho entenc, és una cosa tan personal i intransferible...  Encara que, insisteixo, a mi ja fa temps que, en general, més aviat em disgusten, em provoquen una ira sorda que algun dia esclatarà en el lloc i moment més insospitat.

P. S.  M'ha sorprès que demà a la nit passin per TV3 La plaga, una pel·lícula que em sembla que encara està en cartellera i té una relativament bona assistència de públic en els temps que corren. Els que no puguin anar a la sala de cinema tenen l'oportunitat de veure una producció interessant des de casa.