21.6.15

aquest diumenge hagués volgut compartir música turística, però no sé si existeix


No sé quina mida deuen tenir els patis interiors de l'Eixample, 80 metres de costat? 70? La diversitat (vertical i horitzontal) arquitectònica, ornamental i humana d'aquests espais és canviant i indescriptible. Qualsevol intent de narració cau necessàriament en la generalització o en la mentida. Un dels pocs aspectes, però,  en el qual tothom estaria d'acord és que configuren una caixa de ressonància espectacular: un pot sentir perfectament una conversa mantinguda en un dels llocs oposats del quadrat sense gaire esforç, sempre que no sigui un xiuxiueig i el vent bufi favorable o es mostri neutral.

Fa un temps, però, que aquest convenciment de diafanitat que he tingut sempre comença a trontollar. Aproximadament a trenta metres en diagonal de l'extrem de la meua terrassa hi ha un pis dels anomenats turístics, que, a part d'altres detalls, vol dir que hi ha més gent del que és habitual en la resta d'habitatges i que no parlen cap de les llengües constitucionals. En el meu pis, el del meu pati, ara hi habiten una colla indeterminada de nois -cap noia- de llengua incerta i de gustos musicals inidentificables. Algú, coneixedor de la meua ineptitud pels idiomes i de la meua ineficàcia auricular podria dir que és una mancança intel·lectual i física meua la dificultat de concreció de llengua i música dels nous veïns; no ho crec, o no del tot.

Els meus veïns comencen a sentir-se a mitja tarda i solen aturar els sons passada mitjanit, tant si jo sóc a casa com si no. M'encurioseix què fan tantes seguides hores al pis, però no és el meu propòsit entrar en la matèria en aquest moment. Tornem als sons. Gairebé podria assegurar que parlen una llengua germànica, però per molt que en algun moment he mirat d'esbrinar-ho, m'ha estat impossible: les paraules d'uns sempre queden ocultes, desfigurades, sota els grunys i els crits dels altres, com si fos una mena de coral en què els solistes queden permanentment ofegats per la intervenció del cor. Cert que alguns aguts i determinats sons guturals em porten a pensar, com he dit, en determinades llengües, però és més una intuïció que una certesa. Amb la seua música preferida em passa el mateix: puc arribar a descartar gèneres musicals (res d'òpera, per exemple) i a deduir-ne d'altres, però ni autors ni títols més que per deducció vaga, les goles dels xicots superen de bon tros els matisos musicals.

En definitiva, que els patis de l'Eixample tenen una acústica admirable, segur, però no tant com pensava, o bé sempre hi ha imponderables que dificulten la precisió de les audicions. Què més voldria jo que poder compartir aquest diumenge la tipologia musical dels pisos de turistes de l'Eixample, enriquiment cultural indiscutible per a la ciutat, però avui no pot ser. Perseveraré en l'intent i potser un altre dia...
 
 

Cap comentari: