18.11.13

la pluja grisa


D'acord que la germana pluja és una deu inacabable de poesia, fins i tot, o sobretot, quan cau amb un ritme tranquil com el d'avui, que invita al recolliment, a la introspecció, al record; però la seua persistència en aquesta tarda de diumenge que ha passat del gris al negre a poc a poc i sense cap pausa m'ha acabat fent sentir engabiat. A penes una volta a l'illa de cases, ja massa tard, amb l'única presència coneguda de l'estranger assegut a la porta de La Caixa que té la ràdio a tota màquina i, davant, els cendres de llauna que avui s'omplen de gotes.

Miro per casa i no trobo cap llibre de Doris Lessing. A internet, trobo un poema seu -algun dia aprendré una mica d'anglès- que també parla de la pluja (al pis de dalt udola la gosseta en solitud):


When I look back I seem to remember singing.
Yet it was always silent in that long warm room.


Impenetrable , those walls , we thought,
Dark with ancient shields.  The light
Shone on the head of a girl or young limbs
Spread carelessly. And the low voices
Rose in the silence and were lost as in water.


Yet, for all it was quiet and warm as a hand,
If one of us drew the curtains
A threaded rain blew carelessly outside.
Sometimes a wind crept, swaying the flames,
And set shadows crouching on the walls,
Or a wolf howled in the wide night outside,
And feeling our flesh chilled we drew together.


But for a while the dance went on -
That is how it seems to me now:
Slow forms moving calm through
Pools of light like gold net on the floor.
It might have gone on, dream-like, for ever.


But between one year and the next – a new wind blew ?
The rain rotted the walls at last ?
Wolves’ snouts came thrusting at the fallen beams ?


It  is so long ago.
But sometimes I remember the curtained room
 And hear the far-off youthful voices singing.”



Ja a les deu tocades, m'anima el dia Tarantino. Recordeu aquell joc de les cartes enganxades al front? El nom escrit en la primera carta endevinada era Winnetou. Fa pocs anys vaig intentar recuperar els llibres de Karl May (el centenari de la seua mort fou l'any passat), però de seguida vaig comprendre que no podria, que pertanyen a un altre moment, a una altra història.

Ara que la volia, ha parat la pluja.

2 comentaris:

Carme ha dit...

A mi em faria falta molta, molta pluja, per sentir-me engabiada... puc estar quieta fent coses sedentàries, hores i hores, dies i dies, sense trobar a faltar ni el moviment ni l'aire lliure. És massa... preferiria tenir la necessitat de moure'm, més que haver-m'ho de proposar.

miquel ha dit...

Jo, en canvi, Carme, em sento esclavitzat si no puc caminar, amb objectius o sense, com a mínim una hora diària. si arriba mitja tarda i continuo a casa, els peus comencen a moure's cap a la porta.