9.8.07

músiques i veus (els camps)

Semblava que volia ploure. Minuts abans de les vuit entràvem al cine Petit on el Brossa Quartet de Corda –que en realitat eren sis en aquesta ocasió: calia afegir Gregori Ferrer a l’acordió i la dramatització de Elies Barberà , a Aleix Puig, Pere Bartolomé, Imma Lluch i Oleguer Aymamí, - ens oferiria Músiques de l’holocaust. Es tracta d’una selecció de músiques que amb el fil conductor dels textos de Premi Levi (Trilogia d’Auswitsch), Jorge Semprún (La escritura o la vida) , J.A.Piniella (K.L. Reich), Mercè Núñez Targa (El carretó dels gossos), Imre Kertesz (Sense destí), Anita Lasker-Walfisch; a més de Salvatore Quasimodo, León Felipe i Tadeusz Rózewicz, presenta una reflexió sobre els camps de concentració nazis, sobre la mort i la vida, sobre la necessitat de la memòria, sobre les petites salvacions quotidianes, sobre la solidaritat, sobre l’alegria fugissera en un món de tristesa i horror.

Entrar en una anàlisi de tot el que suggereix el concert –o l’espectacle- demanaria molt més espai i concentració del que seria aconsellable en un bloc lleuger com aquest, de manera que m’autocensuro i em limito a constatar, i crec que no exagero, que un públic majoritàriament desconeixedor del que s’oferiria va estar estat absolutament receptiu a la proposta musical i ètica que ens desglossaven els músics. Per moltes raons: perquè tots ja coneixíem la història que se’ns presentava, perquè la història se’ns presentava no només a través dels testimonis escrits sinó a partir de la proximitat –l’actualització- que oferien les melodies que en un moment de deshumanització permetien esperances, fugides, ni que fossin momentànies, perquè els músics –excel·lent interpretació i bon fil conductor- ens contagiaven el seu entusiasme, perquè, ja introduïts en el món de la barbàrie, sabíem, els músics i nosaltres, que sempre queda una escletxa per on escapar, perquè de vegades el que importa és la dignitat o la lluita per la supervivència més enllà dels resultats, perquè l’instant és un món en si mateix, perquè la música ens va fer oblidar –quina paradoxa respecte la intenció del concert!-, encara que només fos per poc més d’una hora, que l’holocaust –que cadascú pensi el nom que vulgui- continua en altres llocs i amb diferents manifestacions, perquè, també, i no em contradic, se’ns va fer present que l’holocaust –o com se li vulgui dir en cada cas- continua cada dia, i cal que algú ens ho recordi.



En sortir del cine Petit, ja fosc, la pluja pressentida havia netejat els carrers i alleugerit l’ambient, llamps i trons es veien i se sentien llunyans. Els espectadors repreníem satisfets els nostres quefers diaris, potser alguns recordarem de tat en tant -sense exagerar- la història i la reflexió:




No sé on actuarà properament el Brossa Quartet de Corda amb les seves Músiques de l’holocaust (Aleksander Kulisiewicz, Shalom Secunda, Herbert Zipper, tradicionals hebrees...), però si ho vosaltres ho sabeu, aneu-hi.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola,
Som del Quartet Brossa i agraïm molt els comentaris, ens omplen d'il·lusió.
Tornarem a fer Músiques de l'Holocaust el proper 2 de novembre a les 7 de la tarda a l'Auditori del Nou Conservatori de Manresa, dins de la Fira d'Arrel Tradicional de Manresa.
Si voleu més info: quartetbrossa@yahoo.es