1.8.07

promiscuïtat comunicativa

Les morts de dos grans dels cinema - primer Bergman, i Antonioni el mateix dia- produeixen en els mitjans de comunicació –els blocs també ho són- força literatura: quatre pàgines, per exemple, a l’”Avui”, que és el diari que he comprat. Jo, tot i entendre la seva importància en la història del cinema i com a referents culturals i personals–deixem de banda el teatre de Bergman, per raons òbvies en aquestes terres-, no sabria que dir. Pràcticament no conec cap dels dos directors. En el cas de Bergman, crec que la primera pel·lícula seva que vaig veure va ser El séptimo sello quan estava entre la infantesa i l’adolescència –no sé precisar l’edat-, en el cinema del poble on feia el batxillerat i on ens portaven els capellans cada diumenge a la tarda. Evidentment, no vaig entendre res i més aviat vaig passar por. No sé si es podria dir que la meva educació en un col·legi religiós va marcar la meva aversió per Bergman. De les poques pel·lícules seves que vaig veure més tard, l’única que em va interessar realment va ser Fanny i Alexander. Bergman com a persona no és un dels meus personatges preferits –deixem-ho així- la qual cosa no té cap importància a l’hora de parlar de la seva obra. Quant a Antonioni, tampoc no conec gaire la seva filmografia. La majoria de pel·lícules seves m’han avorrit, m’han semblat excessivament críptiques, fins i tot pretencioses, les seves troballes formals –en alguns casos aprecio els aspectes formals- m’han deixat indiferent.

El que em resulta curiós dels dos directors, i m'hi apunto, és que des de perspectives diferents hagin tractat en algunes de les seves obres el tema de la incomunicació –de la incomunicabilitat en el cas d’Antonioni-, relacionat més o menys directament amb el tema de l’amor en un sentit ampli. La incapacitat per comunicar-se, que no per comunicar, sempre m’ha semblat un dels aspectes claus i irresolubles de la condició humana, una de les seves servituds i, al mateix temps, una de les seves característiques definitòries, la base, evidentment, de les solituds anímiques que procurem resoldre a través de múltiples raonaments i substituts, de vegades amb resultats prou convincents, però mai del tot satisfactoris.

Començo a tenir la impressió que el post se m’escapa de les mans, que agafa una vida pròpia que no és la que jo volia donar-li, així que permeteu-me que acabi abruptament sense entrar més a fons en el món dels valors i les creences, que és l’estiu i fa calor, i que estem de vacances, i en un país mediterrani, en què, fins ara, la promiscuïtat comunicativa i les immediateses ens ha ajudat a viure i a morir. No voldria encomanar-me l’1 d’agost de les sensacions d’algunes pel·lícules bergmanianes i antonionianes.

6 comentaris:

aiguamarina ha dit...

Em faig una pregunta en veu alta, si m'ho permets... per qué no deixes que agafin vida propia i que flueixin per on dessitgin? siguin llargs, curts, enrrevessats o directes i clars i només quan hagis de dir i que poso ara, tanquis.

Besets

Júlia ha dit...

Eren gent de bona família i és allò de qui no té feina el gat pentina, malgrat tot van marcar una època i els valoro a causa del pes que van tenir en la meva educació sentimental.

Suposo que fins i tot hauran anat bé pels mitjans, a l'estiu hi ha poc moviment periodístic. Encara que de temes, un doll, però sempre és més agradable parlar de l'univers bergmanià que no pas de les responsabilitats -misterioses- de la gran apagada.

Xenofílic ha dit...

Tinc un amic que sempre fa broma amb la mateixa frase: "aquesta pel·lícula és una metàfora de la incomunicació humana...". Jo li segueixo la conya però no puc negar que Bergman és un dels meus preferits potser perquè a vegades també tendeixo a turmentar-me un xic massa. Què hi farem!
Júlia, comparteixo amb tu això de què eren gent de casa bona i que per tant tenien tot el temps del món per pensar en la buidor de l'ànima humana :-)

Francesc Puigcarbó ha dit...

Bergmann venia d'una societat protestant molt puritana i amb una infantesa difícil, turmentada.
d'Antonioni en se poca cosa, però il DESERTO ROSSO, amb una espléndida i alhora inexpressiva Monica Vitti, es terrible quan a la incomunicació. Com amb els poetes, amb aquests dos directors s'ha de saber veure el que no diuen o expliquen.

violette ha dit...

Encara que no és d'Antonioni ni molt menys de Bergman, et deixo un petit video chez Mme. Moulin dedicat a tu, Pietro Saragatona.

Molt bon estiu i una fortíssima abraçada!

pere ha dit...

Ai, aiguamarina, és que quan agafen vida pròpia se'n van on volen i jo no els puc seguir, i les meves mans es cansen abans que ells... i finalment, s'acaben perden i no sé on buscar-los. No s'hi pot fer res.

Ho entenc, Júlia, però a mi em queden molt llunyans -més Antonioni que Bergman-, no insistiré.
Cert, va molt bé, en qualsevol època, jugar sobre segur.

Amb el meu cas, xeno, que també tinc una certa tendència a l'autoturment, i potser precisamnet per això, sempre busco algú que no em turmenti més o que no li doni voltis al que jo, ara, ja tinc prou clar.

Tens raó, Francesc, quan als simbolismes, però a mi, què vols que et digui, ni els d'un ni els de l'altre m'han interessat mai gaire. També és veritat que jo tendeixo més aviat a la superficialitat, a la claredat, i no és ironia, es pot veure en els meus posts.

M'ha encantat la teva dedicatòria, la sopa i el vídeo, No sé com et podré correspondre, Violette.
Una forta abraçada per a tu i que l'estiu et sigui inacabable.