promiscuïtat comunicativa

Les morts de dos grans dels cinema - primer Bergman, i Antonioni el mateix dia- produeixen en els mitjans de comunicació –els blocs també ho són- força literatura: quatre pàgines, per exemple, a l’”Avui”, que és el diari que he comprat. Jo, tot i entendre la seva importància en la història del cinema i com a referents culturals i personals–deixem de banda el teatre de Bergman, per raons òbvies en aquestes terres-, no sabria que dir. Pràcticament no conec cap dels dos directors. En el cas de Bergman, crec que la primera pel·lícula seva que vaig veure va ser El séptimo sello quan estava entre la infantesa i l’adolescència –no sé precisar l’edat-, en el cinema del poble on feia el batxillerat i on ens portaven els capellans cada diumenge a la tarda. Evidentment, no vaig entendre res i més aviat vaig passar por. No sé si es podria dir que la meva educació en un col·legi religiós va marcar la meva aversió per Bergman. De les poques pel·lícules seves que vaig veure més tard, l’única que em va interessar realment va ser Fanny i Alexander. Bergman com a persona no és un dels meus personatges preferits –deixem-ho així- la qual cosa no té cap importància a l’hora de parlar de la seva obra. Quant a Antonioni, tampoc no conec gaire la seva filmografia. La majoria de pel·lícules seves m’han avorrit, m’han semblat excessivament críptiques, fins i tot pretencioses, les seves troballes formals –en alguns casos aprecio els aspectes formals- m’han deixat indiferent.

El que em resulta curiós dels dos directors, i m'hi apunto, és que des de perspectives diferents hagin tractat en algunes de les seves obres el tema de la incomunicació –de la incomunicabilitat en el cas d’Antonioni-, relacionat més o menys directament amb el tema de l’amor en un sentit ampli. La incapacitat per comunicar-se, que no per comunicar, sempre m’ha semblat un dels aspectes claus i irresolubles de la condició humana, una de les seves servituds i, al mateix temps, una de les seves característiques definitòries, la base, evidentment, de les solituds anímiques que procurem resoldre a través de múltiples raonaments i substituts, de vegades amb resultats prou convincents, però mai del tot satisfactoris.

Començo a tenir la impressió que el post se m’escapa de les mans, que agafa una vida pròpia que no és la que jo volia donar-li, així que permeteu-me que acabi abruptament sense entrar més a fons en el món dels valors i les creences, que és l’estiu i fa calor, i que estem de vacances, i en un país mediterrani, en què, fins ara, la promiscuïtat comunicativa i les immediateses ens ha ajudat a viure i a morir. No voldria encomanar-me l’1 d’agost de les sensacions d’algunes pel·lícules bergmanianes i antonionianes.