lectures d'estiu (obres completes)

M’agrada el Salvat que bada i m’agrada el Salvat combatiu que no dóna treva. M’agrada el Salvat que comença un poema i que deixa el final obert, però també el Salvat que tanca el seu pensament en una prosa. M’agrada el Salvat ingenu i el Salvat pessimista, però esperançat. M’agrada el Salvat orgullós i el Salvat humil. M’agrada el Salvat eclèctic i experimentador i el Salvat tradicional i ortodox. M’agrada el Salvat revoltat i el Salvat submís. M’agrada el Salvat èpic i el Salvat líric. M’agrada el Salvat que blasma Castella i el Salvat que estima la seva gent. M’agrada el Salvat conseqüent i el Salvat contradictori. Tot i que tinc les meves preferències (uf, algunes proses i pocs poemes!), m’agrada el Salvat entusiasta, el Salvat desafiant, el Salvat que, per sobre de tot, estima la vida i sap que la vida és amor, i que la manifestació de l’amor és individual i és col·lectiva.

M’agradarà poder llegir tots els Salvats que apareixen en la seva Obra Completa, publicada per Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Deia un altre Salvat, Ricard, l’any 1977, en el seu pròleg a Humo de fábrica: Ahora quisiéramos acabar con el mismo ruego que expresó Agustí Esclasans hace ya cincuenta y dos años, ¿dónde se encuentra el editor normal que publicará la obras completas de Salvat-Papasseit? ¿Sabrá estar Catalunya a la altura de uno de los poetas más esenciales que ha tenido a lo largo de su historia? Doncs 30 anys més tard, el que demanava i desitjava l’altre Salvat és, per fi, una realitat. I és una realitat feta amb el mateix amor (i una mica més de rigor) amb què el primer Salvat va elaborar la seva obra. Aquesta edició a cura de Carme Arenas Noguera és no només un deute històric, sinó el resultat d’un treball pacient, rigorós i, fins que no es demostri el contrari, definitiu.

En Salvat és pot llegir fora de context, com qualsevol altre escriptor, i és suficient, però aquesta edició, amb l’aportació de Tomàs Garcés, Joan Fuster, Ricard Salvat, i la imprescindible de Carme Arenas, ens ofereix la possibilitat d’una obra interpretada a través d’una biografia i d’un context històric que ens permeten copsar millor alguns aspectes que se’ns podrien escapar, cosa que no tindria excessiva importància en alguns casos, però que en altres és gairebé imprescindible. Evidentment, el que compta en darrer terme és la nostra pròpia experiència de lectors, l’obra en si mateixa, però les lectures amigues, les complicitats, sempre són un bon punt de partida.

I ara m’allargaria indefinidament, ja em coneixeu, i triaria moments i textos, però sé que m’he de limitar. I em decideixo per un fragment d’un article publicat a “Un Enemic del Poble”:

Jo no sé el que em proposo. El tenir un propòsit no és fer feina. Val més ésser gosat. Ara sol prenc esment de les coses eternes per damunt de les lluites que són materials. M’he adonat que jo sóc una part de Déu, i que així em perteneix tota cosa que és feta. Cada u que esguarda enlaire és una part de Déu. Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a la vanguàrdia sempre entre els intel·ligents i entre els gosats. Jo sóc, doncs, posseït per aquesta ambició.
[...]
Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta. Jo ara en tinc vint-i tres que no passen de deu...

Li faltaven, doncs, dos anys per tenir la majoria d’edat legal en aquella època. I, després de la majoria d’edat, només en va viure cinc més. I el possible Salvat dels quaranta, dels cinquanta, dels seixanta... ? El que no va ser no és pot tenir en compte.

I, més suau, m’aniré llegint l’obra de Bladé Desumvila, i espero que la segona quinzena d’agost pugui contemplar, si no com ell, a la meva manera, Benissanet.

I continuaré espigolant l’obra de Pla, és clar.

I si m’allunyo per uns dies o setmanes d’aquí, penseu que potser us continuaré vigilant, així que... Bones vacances i que els viatges interiors o exteriors us siguin propicis.

Puc acabar amb un edifici i una inscripció que tots coneixeu?