(di)versions & (per)versions

1a part

Se m’ha acabat la primera –o és la segona?- etapa de les vacances, la del nord, ara toca marxar al sud, on bufa el mateix vent, però una mica de gairell i on la temperatura de l’aigua, a l’estiu, és una mica més calda.

Reorganitzar les bosses m’horroritza. Si no fos perquè ja és inevitable carregar-me d'embalums inútils, viatjaria només amb una motxilla petita, o amb una maleta com la de Pla, que portaria a dintre, com a únic equipatge, una frase semblant a la que es pot llegir.




















En fi, deixem-ho estar i permeteu-me un altre comiat, ara fins al setembre. Els qui passeu per aquí alguna vegada ja sabeu com m’agrada la música gitana, o balcànica, o com sigui que es digui, així que per celebrar la fi de festa i sortir una mica de l’ensopiment en què alguns encara us –ens- trobeu –trobem- he pensat que no estaria malament accelerar el ritme amb alguna cançoneta dels qui es poden considerar turistes –potser viatgers?- abans que aquest terme fos codificat. Entenc que les versions de creació estrictament pròpia poden resultar un pèl estranyes, així que trio dues recreacions: una peça de Brahms (és de Brahms o ell en va fer la versió lenta?) i un clàssic del jazz. Va, moveu-vos una mica, seguiu els ritmes dels búlgars del grup Romaní Chavé...!





P. S. Demano una vegada més disculpes als qui es passin el vídeo i, sobretot, als mestres, per la manca de qualitat de les imatges i per la improvisació dels plans, i asseguro que tornarà a passar. També vull confirmar que no tinc cap relació, de moment, amb l’Obra Social de “la Caixa”.


2a part

Viatjar per l’Empordà –tan petit com és!- pot convertir-se en una aventura quilomètrica inacabable, fins i tot amb les “rotondes” que apareixen com bolets d’un estiu a l’altre: tanta publicitat! –merescuda, és veritat- i durant tants anys ha convertit el territori en un dels llocs més visitats del planeta.
Espero que em sigui més fàcil la mobilitat pel meu poble; desitjo que els turistes, de dins i de fora, hagin llegit el text de Pla que afegeixo més avall (puc ser planià per darrera vegada aquest estiu?) i obrin en conseqüència. És veritat que Pla tenia un mal dia quan va arribar a la Cala, però us asseguro que de “xicots alts, d’ulls blaus, rossos, drets, corpulents, de clatell una mica pelut i rulls al cap, que tenen una gran estampa” autòctons ja no en queden –de les noies no en parlarem, per si de cas-. A més, segur que la majoria de dies farà un mestral insuportable i els altres plourà. Perdoneu-me, amics i amigues caleros, però vull trobar aparcament, ni que sigui al mercat.

En el camí del port, sobre els antics escarts de la platja plens d’algues, entràrem en un establiment per tenir una mica de calma. Era una taverna popular on servien menjar. Hi havia molts pescadors que feien el porronet i fumaven. L’embigat del local presentava peces considerables. La Cala de l’Ametlla no és pas un poble vell. Té un aspecte de ser del segle XVIII. Diu que fou fundat per pescadors catalans i valencians que trobaren a l’indret –a la platja- una manera de guanyar-se la vida més o menys apreciable. El poble té un aspecte d’haver estat durant molts anys incomunicat i d’haver fet una vida marginal. Aquell establiment tenia tot l’aire d’ésser una de les cases més velles de la població: en el fons del local hi havia una cortina darrera la qual es veia una cova edificada matusserament, de qualsevol manera: probablement una de les coves que serví de sopluig als arribats. Aquesta tradició d’inestabilitat resta avui en els pescadors del rodal. A Palamós i a Roses hi ha moltes famílies de pescadors de la Cala que hi pesquen la vaca. A la taverna hi ha dos o tres xicots alts, d’ulls blaus, rossos, drets, corpulents, de clatell una mica pelut i rulls al cap, que tenen una gran estampa. Les noies semblen més groguenques, nyicris i esprimatxades. Sobre aquest sexe, en la joventut, el vent de garbí hi projecta una espècie de desgana i de conformitat que de vegades és compatible amb un esgarip histèric i enfebrat. Després, el volum augmenta –encara que de vegades resten una mica escanyolides.
[...]
Mentrestant, l’Albert arriba a la conclusió que en aquell establiment ens podrien servir, a l’hora de sopar, una paelleta a la valenciana. Em semblà, per l’aspecte de tot plegat, que la hipòtesi era desorbitada. Una cosa és servir un porró de vi de raig i l’altra elaborar un plat deliberadament ben cuinat. Per altra part, la meva experiència em portava a creure que la paella només és bona a les terres valencianes –i, en aquestes terres, encara no hi havíem arribat. En els afers culinaris, el genius loci és molt important. Però Albert s’entossudí i no hi hagué manera de treure-li-ho del cap. Els al·licients culinaris estan basats en gran part en il·lusions, i davant d’aquests fenòmens no hi ha dialèctica que hi valgui. La senyora del taverner donà unes seguretats engrescadores. Ens entaulàrem a les vuit –amb tot els temps que hi volgueren posar. Resultà un desastre. L’arròs era pastat i cobert de safrà, groc com un canari. Com a peix hi trobàrem quatre rampoines misèrrimes. Davant del resultat, el meu amic es posà a riure. El xicot tenia molt bon caràcter.

Josep Pla: “Navegació d’estiu”, dins Aigua de mar. Obra Completa, volum 2.