11.7.08

cavallets d'estiu

M'acosto aviat, però massa tard, al Palau Robert, on Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida recorden Ovidi Montllor i Guillem d'Efak. Deu minuts abans de l'inici no només no queden cadires per seure sinó que amb prou feines es pot trobar un lloc des d'on veure l'escenari. Gent de totes les edats, encara que calculo una mitjan alta, i no diré res més, que és lleig.


Busco el suport d'un taronger del fons: fruits verds i dues aranyes impacients i confiades que em ressegueixen el braç des de la mà buscant no se sap quin estrany refugi. Les torno a casa. Biografies de l'Ovidi i de Guillem: ha començat el recital que fa dies que en Biel ens anuncia des del seu bloc. Em deixo emportar per les paraules -no sé si les segueixo prou bé- i les cançons. Inicis dels dos poetes. Vaig conèixer l'Ovidi, i en Guillem, com si el conegués.


Em canso d'estar dret, immòbil. Vaig més enrere i m'assec en un banc miraculosament lliure. Mentre fumo participo de la conversa de dues dones sobre els preus dels lloguers i de com s'ho deu fer la tal per pagar-lo. Les paraules i la música són sons de fons, a penes un murmuri de benestar. Camino fins al lateral de l'escenari. Torno al taronger. La nit no acaba d'arribar, però sí l'aire fresc del crepuscle allargat. I la força de la Maria del Mar, i l'entusiasme d'en Biel, aquest Biel que avui, a més de recitar, també canta, i m'agrada com ho fa. Reconec l'Ovidi i conec una mica més en Guillem.


Enregistro la darrera cançó tan malament com sempre; la càmera no està feta per condicions adverses. No sé si editaran el concert, tot i que veig a la meva esquerra una càmera semiprofessional que en pren nota. M'agradaria tenir-lo.

A la sortida trobo una amiga de sempre, d'aquelles que veig menys d'un cop a l'any i amb qui no em costa gens reemprendre la conversa de la darrera trobada, igual que em passa amb l'Ovidi i en Guillem.


A casa, un núvol inoportú es menja la lluna creixent. Jo improviso aquestes paraules, mentre reescolto les de Guillem d'Efak que ja vaig escriure aquí en una altra ocasió.

CAVALLET DE SERP

Quan m'agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit,
és que haig de pegar un crit
per no rebentar en plorera.

Tantes coses voldria, tantes coses vull,
els somnis que tenia han passat per ull.
De les papallones que he perseguit
sols tinc la polsina que em tenyeix els dits.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat.

Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,
mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.
Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son.
Malviatge els qui em fan creure que amb cançons tot se compon.

Els somnis agafaren un caminoiet
enlloc no arribaren, moriren de fred.
Just a banda i banda del mateix camí
hi ha uns avellaners que mai no han florit.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat,
d'un món esbucat, d'un món esbucat...
A on són els somnis, a on se n'han 'nat.



2 comentaris:

Júlia ha dit...

Poca gent jove sap avui qui era Guillem d'Efak, gran poeta també, llàstima que es dongui -o m'ho sembla- poca difussió a aquests actes.

pere ha dit...

Pràcticament ningú, Júlia
Hi ha tanta cosa per fer publicitat... En aquest cas les cadires estaven ocupades des de molt abans i els jardins, plens a vessar.