I de la mateixa col·lecció que ahir, un llibre per, aproximadament, 0,0141 euros la pàgina. 984 pàgines totalment aprofitables, intenses, sense cap pròleg ni estudi preliminar que distregui el lector. Tots els contes, diu el títol -fins i tot els dispersos-. Jo encara no els he llegit tots i no m'importa rellegir els altres. Un dels meus escriptors preferits, les millors histories curtes de la literatura catalana.
No sé si ara està gaire de moda i si algun escriptor diu que és un dels seus models: ja se sap això de les modes. Sempre m'he sentit identificat en molts aspectes de la seva vida i de la seva manera de ser, fins i tot comparteixo la seva aficció als rellotges, tot i que, com a ell, el temps, en sentit material immediat -o era còsmic?- em preocupa poc.
Si hagués de resumir la meva biografia, escriuria les mateixes paraules que fa anys va fer servir ell:
Em dic Pere (jo faria servir la minúscula inicial) i dos cognoms més. Vaig néixer abans d'ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.
(Bé, el cap se setmana em sembla que me n'aniré cap al nord)
Avui mateix, sense anar més lluny, triaria les paraules que va escriure a “Muts i a la gàbia” per expressar el meu estat d'ànim:
-Tu hi creus en les paraules definitives?
-Què vols dir?
-Vull dir quan s'arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l'altre: “Ara és l'hora de parlar d'allò que m'he callat per sempre!”.
Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d'ells reprengué la conversa:
-No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s'ha aguantat fins “aleshores”, és una imprudència jugar-s'ho tot en una de les cartes de la conversa...
-I doncs, què faries tu?
-Si la cosa fos tan greu, me n'aniria sense donar cops de porta. I saps per què?
-No.
-Doncs perquè em faria molta por haver d'escoltar allò que l'altre, amb tota seguretat, també callava.
Ai, ai, que se m'acaba la bateria i el temps per completar el que volia dir.
Res, bones vacances, amb lectures o sense, i ja ens anirem veient, espero.
EL DARRER GLOP
Fa 1 hora
13 comentaris:
Jo crec que callar, reprimir-se, és un error. L'ànima s'ha de ventilar. És millor dir-s'ho tot a la cara que guardar-s'ho dins. I si no pots dir segons què a la cara, és que és una mala relació i tampoc val la pena fer-ho. Ep, em sembla!
Bones vacances i bones lectures, Pere. No sé si em quedarà lloc per llegir aquestes 984 pàgines durant l'estiu, que les benignes i vida i destí m'esperen impacients. Però gràcies per les recomanacions; m'apunto sobretot Els nostres avantpassats, que sempre he volgut llegit des de la primera vegada que vaig llegir El baró rampant.
Estic d'acord en qualificar-lo com un dels meus escriptors preferits (tot i que no conec aquest conte concretament), tampoc em sabria gens de greu rellegir-lo, ni llegir-ne contes nous, i, em penso que estic da'cord en això del silenci. Segons què i a segons quines alçades, per a què fer(-se) mal?
D'això, quan parlo del meu grandolàs, tu ja el coneixes, és un préstec del final de tot del seu conte "L'Hedera helix".
No creguis, Clara, fins que no existeixi la telepatia sempre quedaran coses per dir, i és bo que sigui així. Tot té una mesura.
Que les lectures i les vacances et siguin agradables, Ferran. Jo dubto si rellegir en Calvino, ja ho has vist.
Exacte, Albert, cal ser civilitzats. A certes alçades... no continuo, ja ens entenem.
El conec i has fet -heu fet- molt bona feina.
Ens veiem a l'agost.
Text de gran saviesa, callar és important i també mentir, per més que lloem la sinceritat, tota l'estructura social se sostè damunt de les mentides més o menys oportunes i més o menys pietoses. No hi ha res que sigui veritat, a més.
I sí, saber el que l'altre calla, òndia, quin ensurt.
Per cert, en el meu blog parlava d'autors oblidats i L'Herald m'ha fet recordar Maurois. Maurois té una novel·la, L'instint de la felicitat, sobre els silencis, tres personatges, una família, callen el que saben els uns dels altres i fins i tot renuncien a bens materials per tal de mantenir la seva felicitat.
Home, això de ja ena anirem veient té massa lectures, vacances? d'uns dies? Indefinides? No deuràs pas tancar la paradeta, oi?
T'esperem ben aviat...
La vida són quatre dies i ja n'hem passat tres, deia algú...per seguir el teu fil...
Petons!
Bona recomnenació, espero que estiguis passant unes bones vacances.
Encara que no pugui passar massa sovint pel bloc, salutacions des de Dublin!
bon dia, pere
passava per desitjar-vos, a tu i a la Joana, un bon estiu.
Veig que fa dies que ja esteu de vacances...
uuupppsss, doncs jo encara no he començat, però aquest any les espero(rem) amb candeletes
una forta abraçada
m
i una altra de la princesa i del cavaller
M'agrada molt en Pere. I en pere.
:P
Pere on ets?
bones vacances sí, però torna aviat.
(;D
Bon dia !!!
Quina llàstima que no ens deixin gaudir més dels silencis, Julia.
Va, a tu que t'agrada el joc: a quin llibre pertanyen aquestes paraules:
Diccionari Duden
Definició n. 7
Schweigen: Silenci.
L'absència de soroll.
Paraules afins:
Quietud, calma, pau.
Tancar la paradeta? No, zel. Vacances de deixar-se anar i no sé si escriuré gaire per aquí. Demà pujo cap a la teva terra :-)
Bones vacances de moment, JA, i espero que continuïn així; encara que comparades amb les teves...
Gràcies, mar. Igualment quan arribi el moment. Veig que aquest any tampoc o ens veurem per aquest sud que compartim. Ai!
Una abraçada a tu i a tots, i un petó amb sal del delta.
I a mi, Arare, m'agrada en Pere i l'Arare. A veure quan et veig, que ja t'enyoro.
Era al sud, jaka, i vaig al nord. I afegeixo que tinc ganes de veure't, però ...
Publica un comentari a l'entrada