de l'espai, no te'n refies mai

( Juan Carlos Ortega: entrevista radiofònica -2014?-)

La veritat, noto algunes reticències de l'entrevistador a l'hora d'acceptar la normalitat d'aquests éssers. Jo mateix, que fa anys que tinc encontres semblants, tampoc no m'acabo de creure que siguin normals, allò que s'entén normalment per normals: les aparences enganyen; i no sóc l'únic que ho pensa, només cal repassar la premsa.

 

I ja posats, per complementar la situació:

anotacions ràpides per a un impossible desenvolupament

Estat de dret pur. Agradi o no agradi, el que hi ha a la llei.

Fernando Ónega

M'agrada que Ónega, tant si agrada com si no, parli de la llei -de les lleis- i no de la justícia. Les lleis, agradi o no, són una conseqüència de la misèria humana, com més lleis, més misèria; però és el que hi ha. En canvi, la justícia és una abstracció amb què només els més crèduls poden confiar. Fins i tot la representació habitual de la Justícia és una aberració. Unes balances equilibrades? Qui decideix què hi va a cada balança? Qui és capaç d'equilibrar unes balances? Els ulls embenats, cecs? Neutralitat? Imparcialitat? No, el que cal és comprensió. Al final, però, no ens enganyem, el que compta és l'espasa.

Descartada l'abstracció, parlar de les concrecions: els legisladors, els jutges, necessàriament interpretadors parcials, els manipuladors de legisladors i jutges etc., és una tasca que em veig incapaç de desenvolupar, que sobrepassa les meues capacitats físiques i intel·lectuals. A més, quin sentit tindria?

M'és més fàcil fer d'espectador mentre vaig escoltant música.

 

primer poema

Ahir parlava de la poesia al carrer i avui presento una poesia en lloc tancat. No crec que sigui una contradicció -els poemes sempre són oberts, és clar- , malgrat que jo pateixo cada dia més claustrofòbia i tinc tendència a marxar quan alguna cosa no m'agrada.

Em suggereix aquest post (fa temps que em debato sense resultats definitius entre post i apunt, els dos termes que sembla que s'empren per expressar el que escrivim als blocs) el darrer apunt de la Júlia en què parla de Joan Oliver (o de Pere Quart). Parlava la Júlia, entre moltes altres coses, de l'escassa consideració de l'obra de Joan Oliver en determinat moment. No ho sé, potser sí. De tota manera, qui recorda o llegeix tot el que ha publicat qualsevol autor? Tampoc no ho sé. Val a dir que tots els alumnes del país que han acabat el batxillerat han llegit algun poema de Pere Quart; desconec si després han entrar en moltes altres pàgines seues i l'efecte que els ha produït la seua lectura posterior.

Estic segur, però, que hi ha un poema de Pere Quart que figuraria entre els més coneguts d'unes quantes generacions de catalans, bé per haver-lo llegit bé per haver-lo escoltat en la veu d'algun cantant. Em refereixo, evidentment, a Corrandes d'exili, aparegut per primera vegada -crec- a Saló de tardor (1947). El poema és d'una efectivitat expressiva i, sobretot, emotiva total i crec que encara ara, fins i tot més enllà de consideracions històriques, conserva la seua força, que prové, en part, de la seua senzillesa.

Estic segur que ja he copiat el poema alguna vegada, però avui ho tornaré a fer i el presentaré en dos vídeos. El primer, en la veu del propi poeta, en un fragment del Festival Poètic del Price (25 d'abril de 1970) en què jo mateix, que tenia 18 anys, vaig assistir sense saber ben bé què anava a veure i a escoltar i que em va encomanar un entusiasme que encara no coneixia (aprofito al principi del vídeo material del col·lectiu En Veu Alta). L'any 1970 va ser un any dolç per a Joan Oliver, entre altres coses perquè li van concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, el seu poema s'ha musicat unes quantes vegades; dues eversions força diferents a destacar: la de Lluís Llach, que és la que ha originat més “inspiracions”, i la d'Ovidi Montllor. Afegeixo les dues (interessant introducció de Llach en la seua actuació), però em sap greu no poder oferir en viu la de l'Ovidi. Com és que ens falten tantes imatges històriques?







Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Papasseit

Ahir no tenia cap intenció de parlar de la virtualitat, sinó de la realitat; però tots sabem que una i altra cosa és confonen i es fonen, com, per exemple, en qualsevol exposició sobre un escriptor quan el visitant -em resisteixo a dir espectador- dubta entre la temporalitat d'allò que li presenten i la permanència en l'obra que descobreix o que ja coneix.

Quants desconeixedors de l'obra de Salvat s'hi incorporaran després de voltar per l'exposició d'Art Santa Mònica? Quants lectors el rellegiran? Més enllà de l'homenatge, del reconeixement, què pretén l'exposició sobre Salvat? No hi ha dubte -i encara més tenint en compte que l'escriptor és mort-, que comenci a ser llegit, que continuï sent llegit, que la seva obra perduri i, en la mesura que continua la seva literatura, que continuï ell.

En el meu cas, com que sóc de bon acontentar -ho remarco- i un incondicional, l'objectiu s'ha acomplert: només calia que algú em recordés el seu nom. Encara em commou, malgrat totes les mancances que se li puguin atribuir, la seva vitalitat, el seu ritme de la vida que passa i s'atura perquè ell no la vol deixar anar, i si la deixa anar altres la continuaran, el coneixement i l'acceptació de la vida petita que és la vida gran, la saviesa que cada dia és una festa i que l'existència de cadascú és també la dels altres, la d'un mateix.



TOT L’ENYOR DE DEMÀ

a Marià Manent


Ara que estic al llit
                           malalt,
                           estic força content.
-Demà m'aixecaré         potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                   sota el sol,
                                   sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                          amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                          i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
                                i els baixa,
                                tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,
perquè no sé el secret
                                 de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,
                              matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs
i retornen
              que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
                                          i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
                              amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
                                 i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
          posat a taula.
I l'escudella rossa,
                           fumejant.

I vosaltres             amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
                                si m'aixeco,
                                demà.
Si no em puc aixecar,
                                mai més,
heus aquí el que m'espera:

— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Vaig buscar el poema interpretat per algun cantant a Youtube i em va sorprendre que encara no hi hagués cap vídeo, així que em va semblar que ja era hora, encara que les imatges només fossin una excusa. De les dues versions, la de l'Ovidi és la que s'acosta més al que jo entenc que ha de ser el poema: només el recitat. Però em va semblar interessant recuperar la interpretació de Xavier Ribalta -per què no es coneix més Ribalta?- en una versió de 1975 en directe des de l'Olympia. Es pot cantar “Tot l'enyor de demà”?

malenconia de setembre

M’encarreguen de comprar un reproductor de mp3 (o mp4): res, una cosa senzilleta perquè serveixi d’acompanyament en els passeigs llargs que es preveuen. Compro l’aparell, un Creative de 4 gigues, al Corte Inglés i, al FNAC, un carregador per no dependre de l’ordinador. Plovisqueja d’aquella manera que fa de bon rebre l’aigua. Els sons de l’escenari de la plaça de Catalunya fan mal, em mortifiquen tot el cos. No em quedaré a celebrar l’aniversari d’en Sisa.

A al nit, carrego exactament set-centes onze cançons de totes les èpoques, per a tots els gustos –espero-. De tant en tant n’escolto alguna: uns segons només. Em detinc en una música, un poeta i dues veus. Imatges sense parar, les del poema, les de les veus, les dels paisatges: Baix Ebre, Terra Alta, Priorat, Empordans... Acompanyant els ceps, sobretot les oliveres, però també els ametlleres, els garrofers, les pomeres, les serveres... les muntanyes i el mar. Em menjo uns grans del darrer moscatell de la temporada. Em vénen ganes de posar imatges a la lletra i a la música, però seria una feina inacabable, parcial, inútil. La grisor i el sedentarisme m'aclaparen momentàniament. A Youtube trobo una versió que de retruc em porta a un bloc italià; Sagarra i Neruda, quina parella al costat d'una copa! L'altra, la mateixa, algú l'ha convertit en una cançó d’amor (?). Definitivament, no cal que afegeixi res més. Potser sí, potser que ho complementi amb el post de la xurri que acabo de llegir.





En fi. Fi de festa:

Quando tramonta il sol oh oh la gente balla
togliti la foglia non sentirti sola
c'è una musica nell'aria e tu sei bella ancora
quando tramonta il sol oh oh la gente ha voglia
di cantare insieme canti di stagione
provare dentro al cuore l'ultima emozione
...

cavallets d'estiu

M'acosto aviat, però massa tard, al Palau Robert, on Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida recorden Ovidi Montllor i Guillem d'Efak. Deu minuts abans de l'inici no només no queden cadires per seure sinó que amb prou feines es pot trobar un lloc des d'on veure l'escenari. Gent de totes les edats, encara que calculo una mitjan alta, i no diré res més, que és lleig.


Busco el suport d'un taronger del fons: fruits verds i dues aranyes impacients i confiades que em ressegueixen el braç des de la mà buscant no se sap quin estrany refugi. Les torno a casa. Biografies de l'Ovidi i de Guillem: ha començat el recital que fa dies que en Biel ens anuncia des del seu bloc. Em deixo emportar per les paraules -no sé si les segueixo prou bé- i les cançons. Inicis dels dos poetes. Vaig conèixer l'Ovidi, i en Guillem, com si el conegués.


Em canso d'estar dret, immòbil. Vaig més enrere i m'assec en un banc miraculosament lliure. Mentre fumo participo de la conversa de dues dones sobre els preus dels lloguers i de com s'ho deu fer la tal per pagar-lo. Les paraules i la música són sons de fons, a penes un murmuri de benestar. Camino fins al lateral de l'escenari. Torno al taronger. La nit no acaba d'arribar, però sí l'aire fresc del crepuscle allargat. I la força de la Maria del Mar, i l'entusiasme d'en Biel, aquest Biel que avui, a més de recitar, també canta, i m'agrada com ho fa. Reconec l'Ovidi i conec una mica més en Guillem.


Enregistro la darrera cançó tan malament com sempre; la càmera no està feta per condicions adverses. No sé si editaran el concert, tot i que veig a la meva esquerra una càmera semiprofessional que en pren nota. M'agradaria tenir-lo.

A la sortida trobo una amiga de sempre, d'aquelles que veig menys d'un cop a l'any i amb qui no em costa gens reemprendre la conversa de la darrera trobada, igual que em passa amb l'Ovidi i en Guillem.


A casa, un núvol inoportú es menja la lluna creixent. Jo improviso aquestes paraules, mentre reescolto les de Guillem d'Efak que ja vaig escriure aquí en una altra ocasió.

CAVALLET DE SERP

Quan m'agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit,
és que haig de pegar un crit
per no rebentar en plorera.

Tantes coses voldria, tantes coses vull,
els somnis que tenia han passat per ull.
De les papallones que he perseguit
sols tinc la polsina que em tenyeix els dits.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat.

Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,
mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.
Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son.
Malviatge els qui em fan creure que amb cançons tot se compon.

Els somnis agafaren un caminoiet
enlloc no arribaren, moriren de fred.
Just a banda i banda del mateix camí
hi ha uns avellaners que mai no han florit.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat,
d'un món esbucat, d'un món esbucat...
A on són els somnis, a on se n'han 'nat.