elogi elemental de l'enveja

Les paraules abstractes -torno al tema-, aquelles que no tenen un referent que es pot tocar, pesar, observar... tenen tantes possibles definicions i manifestacions com parlants que les fan servir. Amor i odi, per exemple, posseïxen tantes accepcions i motivacions, sovint inexplicables,  com persones els senten i els anomenen: un nombre infinit de variacions a vegades subtils i d'altres espectacularment distants.

Avui pensava en la paraula enveja, un sentiment, una sensació, una abstracció que té molt mala premsa des de temps immemorials, des de l'origen de les relacions humanes i, en conseqüència, de les religions. Què són les religions, antigues i modernes, més que una cerca de qui no ets i no arribaràs a ser? Enveja en estat pur sovint sublimada sota un vernís de conformitat.

Crec que m'explico malament i algú podria deduir que jo considero l'enveja com un sentiment negatiu. Al contrari, penso que precisament l'enveja ha aconseguit el progrés de la humanitat en general i dels individus en particular, encara que potser a vegades se l'anomeni d'altres maneres: ambició, desig, anhel, superació..., o no se l'anomeni de cap manera i es pensi que és una altra cosa. Hi ha qui diu que els diners mouen el món. No, no, és l'enveja; i exemples són tan nombroses i tenen tantes manifestacions que intentar enumerar seria un acte de supèrbia, una bogeria. Llegeixo que Bertrand Russell -què o qui devia envejar ell?- deia que l'enveja és la principal causa que impedeix assolir la felicitat. Completament d'acord. Algú coneix algú que sigui feliç que no sigui un infeliç? Ah, si fóssim feliços..., viuríem en un món completament primitiu, elemental, estàtic. L'enveja ens salva cada dia de la barbàrie, de la mort mental i volitiva, potser als menys ambiciosos cada setmana o cada mes.