aquest diumenge, música de combat

Dialoguem i discutim en família sobre les eleccions que es convocaran al setembre i sobre l'abans i el després. Som pocs, però no ens acabem de posar-nos d'acord malgrat que tots volem el mateix. És curiós com, potser per costum, les dones a penes intervenen; potser, en aquest cas, és senyal d'intel·ligència i de sentit pràctic. Un dels subtemes de la conversa és el de la llista única: millor junts o separats? Els arguments són diversos. Jo recordo el moviment de Solidaritat Catalana de 1906: 67% de vots, 41 de 44 escons... Un èxit espectacular, sense precedents. Algú recorda què es va aconseguir a Madrid i els anys posteriors aquí? I per què no les llistes separades amb un objectiu bàsic comú? Ah, les enquestes i les estètiques... i les ètiques.

No fa gaire escoltava en viu L'estaca. La interpretava un grup plurilingüe amb gran sentiment i vaig pensar -ara no li preguntaria a Llach- que la cançó proposava la guerra de guerrilles, que és una forma molt efectiva de lluitar quan determinades condicions bèl·liques -o les que es vulgui- són inferiors a les de l'adversari. Deixem-ho estar, que la conversa és tan interminable com un sac foradat i els diumenges són dia de descans.