Hi ha qui es queixa de
tot. Tothom fa fotos, les imatges ens inunden, diu algú. La solució
és fàcil: que l'inundat faci la tria. Com a mínim, que jo sàpiga,
ja no hi ha ningú que convidi els amics a les inacabables sessions
de diapositives, amb sopar inclòs o no. Ara, les imatges estan a
internet o als mòbils, moltes, moltíssimes, però la llibertat de
mirar-les és de bon tros més gran que en temps passats. entre els particulars, fotografies
en paper i diapositives pertanyen a èpoques pretèrites, a
l'anecdotari dels qui ja tenim una edat.
Si durant tot l'any la
gent fixa esporàdicament el que veu a través dels mòbils -alguns ara només es
veuen ells i un tros de palet que aguanta el mòbil- i les càmeres
digitals, a l'estiu l'interès per immortalitzar l'instant augmenta
considerablement. No passa res, està bé, és una distracció
pacífica i a vegades productiva.
Aquest matí jo he fet
una tria que m'atreveixo a recomanar. En hora de dinar, amb un sol
imparable excepte per a les japoneses que s'amaguen sota para-sols,
he entrat en l'oasi del Palau Robert que no tanca a migdia i manté
una temperatura digna en els interiors. A les antigues cotxeres, unes
fotografies de territori palestí fetes per Tanya Habjouqa, mig
texana, mig jordana i resident, crec, a Jerusalem. Sobre Palestina i
els seus habitants s'han fet moltíssimes fotografies, la majoria de
guerra, de conflicte, en canvi, la periodista ha optat per reflectir
el lleure dels palestins, la calma, els petits moments d'intimitat,
les esperances entre les incerteses, sempre en petit grup o
individualment. Avui, dues turistes joves i jo ens sentíem
còmplices, segurament amb una empatia que altres imatges no
haguessin aconseguit, d'homes i dones de l'altre extrem de la
Mediterrània on la vida, malgrat tot, continua diversa buscant una
normalitat que acaba trobant cada dia, encara que no sigui prou.
Entre el conjunt de
fotos, per la mida i la singularita, destaca la de l'home i l'ovella
(aquí en deixo una focalització), que als més grans segur que
recorda inevitablement Gene Wilder, o només sóc jo qui ho ha pensat? La meua preferida, però, és una de les menys complicades,
que en la seua senzillesa, i sempre recordant el context, té una
força alliberadora espectacular.
Bones fotos, companyes i companys!
4 comentaris:
em quedo amb la de l'home i l'ovella. La llum està molt ben buscada.
salut
ah! tens rao en una cosa, ens hem estalviat les eternes sessions de diapositives d'unes fotos amb explicació comentada inclosa una per una.
aquesta expo deu ser molt xula, les fotos que has triat m'agradan molt i son molt originals.
A mi doncs m'agradava quan uns amics em covidaven a sopar i veiem algún viatje que havien fet, ara si eren fotos bones.
Fins aviat,
Jo més que alliberadora la trobo inquietant, el primer que he pensat és que l' home és mort i en aquest context....
La de l' home i ovella, boníssima, em recorda Hopper.
És veritat, Francesc, la llum, que suposo que és la interior del cotxe, aconsegueix un gran efecte.
Em sembla que encara no s'ha trobat la substitució equivalent a les sessions de diapositives, que bé!
és una exposició amb relativament poques fotos i em va agradar forçar. Jaka, si cliques als enllaços en podràs veure més.
Jo només podia veure diapositives (les fotos eren massa petites normalment) si ahvia compartit experiència, ´´s que a vegades eren sessions maratonianes.
Assum, sí que pot fer aquesta sensació de mort, ho vaig pensar, però paradoxalment, és tot el contrari.
Si no fos pel tema sí que podria semblar un Hopper (...i el distanciament entre individus junts). La llum és sensacional.
Publica un comentari a l'entrada