3.8.15

diàspores


A qui deixaràs els llibres quan desapareguis? Sabia que la Joana no posaria cap impediment en la meua tria i anava pensant noms. En primera instància potser algun amic, però ja massa grans, els farien més nosa que servei, tret que tinguessin necessitats econòmiques i arribessin a treure alguna recompensa migrada per uns pocs exemplars de valor relatiu. Parents més joves? Mai no s'han entretingut gaire amb els meus llibres ni tampoc amb els seus. Buscar algun receptor desconegut? Feina inútil. Tinc clar, doncs, que els llibres es dispersaran al vent -m'agrada que sigui així-  i, com una llavor, algun trobarà un lloc per fructificar i d'altres, la majoria, no trobaran terra adequada i s'aniran podrint, estèrils. Els meus papers? Els meus papers no tenen cap importància i ja serà prou que es converteixin amb pasta per transformar-se en altres papers que algú omplirà o en pàgines de llibres que ignoraran que abans hi havia hagut uns altres signes.

Em sap greu la diàspora del llegat -ja irrecuperable com a unitat- de Ràfols-Casamada i de Maria Girona, encara explicada a mitges a la premsa o per particulars, corredisses institucionals de darrera hora incloses; però no em sorprèn, és la història de cada dia, dels passat, del present i del futur. De tot plegat, només em queda una curiositat que dubto que arribi ser satisfeta: com és que tot el material va anar a parar als Encants i no a alguna llibreria de vell amb més tradició? També les pintures? No ho acabo d'entendre. Curiositat petita, també, per saber qui eren els hereus.

6 comentaris:

País Secret ha dit...


Fa uns mesos a Santa Eugènia, Girona, va passar un cas semblant amb el llegat d'una coneguda artista, l'Emília Xargay. Em sembla recordar que algú va veure esbossos i llibres en un contenidor. És incomprensible la poca sensibilitat que hi ha vers la memòria i l'obra de les persones. A nivell particular, en persones anònimes, també passa. T'ho puc assegurar.

Per donar els llibres tens la biblioteca del poble, que segur que els agrairan. I els papers i documents d'interès general, l'arxiu.No llencis res, plis!

Dels íntims i personals, això ja són figues d'un altre paner...

Júlia ha dit...

La majoria de biblioteques no volen llibres i sovint n'han de llençar, aquesta és la realitat. Crec que paga la pena llençar-ho tot 'en vida' i no donar feina als hereus.

Pel que fa al cas Ràfols, m'estranya que no es canti ni gall ni gallina dels hereus, com molt bé comentes.

jaka ha dit...

Te raó la Julia a les biblioteques no en volen de llibres sino es que siguin novetats, jo de quan en quan et deixo damunt dels bancs de la plaça, de vegades veig que algú els agafa i fulleija.

bona nit,

País Secret ha dit...


Totes potser no, però alguna em consta que sí que n'agafen. No cal que siguin les de la xarxa de biblioteques públiques, hi ha d'altres biblioteques.

miquel ha dit...

No cal que m'ho asseguris, A., prou que ho sé. Jo vaig conservant amb més o menys amor, però ja no m'importa com abans la idea de la dispersió o la destrucció.
Crec, com la Júlia i la Jaka, pel que he anat veient i escoltant, que les donacions de particulars a biblioteques no tenen futur i realment no sabria concretar cap biblioteca que tingués interès en els llibres meus o de ningú. De tota manera, a partir d'avui, i per raons òbvies, tu quedes hereva del meu material literari :-)

Espero que algun dia ens donaran informació sobre els hereus, Júlia, o és que els periodistes no fan bé la seua feina?

Jaka, jo també en vaig deixant de tant en tant, a mesura que uns ocupen el llocs d'uns altres als prestatges de casa. Alguns, esclar, continuaran fixs amb mi, encara que ja no els llegeixi més.

País Secret ha dit...


Mira que t'agafo la paraula, eh...

Però perdoneu si sóc tossuda amb el tema, hi ha centres cívics, hospitals, ateneus, escoles, etcètera, que alguns exemplars els acollirien.
I sé d'algú que va donar els seus (escrits per ell) a la biblioteca del seu poble. Eren nous, això sí.Potser és un cas excepcional.


:-)