expressivitat

Avui, per qüestions logístiques no vaig a cap de les pel·lícules prèviament triades sinó que entro a veure Siempre Alice que narra el procés d'Alzheimer d'una professora universitària de llengua (excel·lent Julianne Moore) des dels primers símptomes de la malaltia, encara no diagnosticada, fins al deteriorament total. En conjunt m'ha semblat un treball notable amb un matís interessant que no se sol tractar quan es parla d'Alzheimer: la seua aparició i desenvolupament ràpid abans d'arribar a la vellesa.

Més enllà de la història que s'explica, aquest tipus de pel·lícules solen oferir moltes possibilitats de lluïment del protagonista que, aquí, com he dit, estan ben aprofitades. El marit de la Moore és Alec Baldwin, un dels actors que a mi sempre m'ha semblat molt inexpressiu. He tingut la sensació que la tria d'aquest actor podia respondre a la intenció de potenciar encara més la interpretació de la protagonista, però, ben pensat, és que en la vida real no hi ha més persones que som tendents a la inexpressivitat, a la contenció, que a la pluralitat de matisos? No és veritat que la majoria de nosaltres té una varietat de registres externs més aviat limitat? En definitiva, he pensat que Baldwin no feia més que donar versemblança, realisme, a la història. Després poden dir que si el public vol veure... Que artísticament tal i qual... Això de l'art és molt complicat.