La Carme, que compleix anys de blog
-els seus no sé quin dia-, ens regala una rosella fràgil i ens fa
una proposta agosarada: diu que ens dibuixarà una flor, la que li
demanem, si no són massa i pot donar abast a tan poètica i, segons
com, feixuga càrrega.
Jo, sense pensar-ho massa, que és el
que val en aquests casos, li he deixat una llista excessiva que
encara podria augmentar amb poc esforç.
M'agraden les flors, les que conec de
sempre i les desconegudes, les que tinc, les que vaig tenir i les que
veig, les conreades i les silvestres... Seria un no acabar.
Abans es veien a pertot, balcons i
finestres i a peu de terra, geranis; ara amb prou feines se'n troben;
plantes resistents, de colors vivíssims, de fulles perfumades, ara
amb prou feines se'n troben a les floristeries.
El perfum de les flors petites dels
gessamins i dels tarongers m'embriaga, els segueixo el rastre. No
tinc tarongers i els gessamins de la terrassa mai m'han durat gaire;
m'he de conformar amb els dels altres.
Les clívies, les orquídies, em
floreixen cada any. Quin plaer! I com desafien l'hivern els
ciclàmens, tant si la flor és blanca com vermella.
I aquestes flors insòlites dels
cactus, sovint efímeres, sovint tan duradores.
Les roses de Sant Jordi, ai!, no fan
olor.
Busco i no trobo els heliotropus
arborescens, i la comparo, sense motiu amb la plumbago capensis, una
de les meues preferides.
Ja ha florit la ginesta? No n'entenc
gaire.
Com que sóc de secà, m'agraden les
flors de la garriga, la del timó, és a dir, farigola, que encara
recullo cada divendres sant; la del romer, és a dir, romaní, que
també és petita i humil i no se sap que faci cap servei; la de
l'argilaga, d'un groc tan viu que enlluerna, i és flor d'hivern cantada per Carner.
I com que els de secà teníem poc
arbres, encara ara em fixo amb la flor de l'olivera, petitíssima,
insignificant, gairebé imperceptible, però que acabarà produint a
l'hivern uns olis daurats amb reflexos de verds. I heu vist la flor
del garrofer abans que no sigui garrofina fina? Ei, que també tenim
la flor de l'ametller, tan fràgil, però tan atrevida, que ja
esclata al febrer -o abans i tot- i anuncia primavera.
Inacabable, cada dia una flor, i les
que em deixaria.
2 comentaris:
Quin títol més maco!!! Poètic! Que subscric totalment. M'enamoren les flors, totes i no sé si donaré l'abast a dibuixar-les totes, peró si parlem de col·leccions, em puc permetre de no dibuixar les que ja tinc... Que són moltes, i dibuixaré les noves, les que no he fibuixat mai. Segurament les aplegaré totes en un post.
Les que m'has deixat les posaré totes a la llista, que no se'n perdo ni una!
Els geranis (jo encara en tinc alguns testos, amb molta feina i poca fortuna) pateixen una plaga ferotge, una papalloneta petitona que hi pon els ous i cria unes eruguetes que "taladren" els troncs per dins, els deixen buits i la planta acaba morint, si no vas tirant insecticides i no vas traient les parts afectades.
Hi ha gessamins que fan enveja i que em fan aturar per gaudir del perfum...
No he vidt mai ( o no m'hi he fixat) la flor de l'olivera. M'hi fixaré!
Ja saps que jo també et segueixo, encara que no estigui tan xerraire com abans... A tu i al Ramon Llull, amb qui he fet bona amistat en rl que portem d'any.
Gràcies, Miquel, la meva llista farà goig...
He passat fa un moment per casa teua i he vist que és una condensació de la primavera, una competició de flors sense vencedors perquè totes tenen el seu moment, la seua gràcia i els seus seguidors (i seguidores)
No sé si podràs seguir enguany les petitíssimes inflorescències de les oliveres, crec que ara ja deuen haver-se convertit en els minúsculs fruits que aniran creixent per a ser collits a la tardor i l'hivern.
Amb els geranis, que m'agraden molt i en condicions normals són molt resistents, finalment vaig desistir; algun dia tornaré a tenir-ne.
Gràcies a tu per materialitzar amb els teus dibuixos els noms.
Publica un comentari a l'entrada