la guerra de les banderes

No sé com acabarà el darrer episodi -de moment- de la guerra de l'estelada, però em costa d'entendre aquesta dèria persecutòria. He arribat a una conclusió doble i paradoxal. Per una banda, els qui pretenen fer invisible la bandera a base de prohibicions, que en aquest cas ha estat desautoritzada per un jutge, la fan molt més visible, més potent, més reivindicativa; per altra banda, potser aquesta és l'estratègia -podríem dir que de fermesa, de no passara- que, en darrer terme, vol assegurar-se uns vots a base de la més iniqua i volàtil inconsistència. Una cosa tinc clara, que la prohibició inicial era molt més propensa a produir actes de violència, que és el que sembla que es volia evitar, que el silenci i el fet de deixar que les estelades onegessin al ventijol del diumenge. Realment volien violència, de veritat volien -volen- escalfar el públic? No m'estranyaria. No ho dubto.

De la reacció autòctona, a part de les declaracions i els ara no vaig ara vaig, m'he fixat sobretot en les alternatives banderaires: que sí la del Barça amb estel, que si la cubana (sic), que si la negra..., fins i tot la l'escocesa, que crec que ja se n'han encomanat no sé quantes abans que el jutge digués la seua. No fotem, home, aquí tot déu preparat per fer negoci. A veure on se les fotran ara les escoceses, qua són capaços de portar-les al camp: home, com que ja les hem pagades...

A mi, ja em perdonareu, això dels draps no em fa gaire fred ni calor. Ja m'estan bé, però com que en l'aspecte identitari sé qui sóc i d'on sóc, només em cal la veu per recordar-ho si convé, tot i que entenc que la gent cada dia està més per les iconografies, pels símbols, que espero que no acabin substituint la realitat i facin realitat allò de la qüestió és moure's.