No sé com acabarà el darrer episodi
-de moment- de la guerra de l'estelada, però em costa d'entendre
aquesta dèria persecutòria. He arribat a una conclusió doble i
paradoxal. Per una banda, els qui pretenen fer invisible la bandera a
base de prohibicions, que en aquest cas ha estat desautoritzada per
un jutge, la fan molt més visible, més potent, més reivindicativa;
per altra banda, potser aquesta és l'estratègia -podríem dir que
de fermesa, de no passara- que, en darrer terme, vol assegurar-se
uns vots a base de la més iniqua i volàtil inconsistència. Una
cosa tinc clara, que la prohibició inicial era molt més propensa a
produir actes de violència, que és el que sembla que es volia
evitar, que el silenci i el fet de deixar que les estelades onegessin
al ventijol del diumenge. Realment volien violència, de veritat
volien -volen- escalfar el públic? No m'estranyaria. No ho dubto.
De la reacció autòctona, a part de
les declaracions i els ara no vaig ara vaig, m'he fixat sobretot en
les alternatives banderaires: que sí la del Barça amb estel, que si
la cubana (sic), que si la negra..., fins i tot la l'escocesa, que
crec que ja se n'han encomanat no sé quantes abans que el jutge
digués la seua. No fotem, home, aquí tot déu preparat per fer
negoci. A veure on se les fotran ara les escoceses, qua són capaços
de portar-les al camp: home, com que ja les hem pagades...
A mi, ja em perdonareu, això dels
draps no em fa gaire fred ni calor. Ja m'estan bé, però com que en
l'aspecte identitari sé qui sóc i d'on sóc, només em cal la veu
per recordar-ho si convé, tot i que entenc que la gent cada dia està
més per les iconografies, pels símbols, que espero que no acabin
substituint la realitat i facin realitat allò de la qüestió és
moure's.
