25.10.16

La Maria i la mare


Cal fer una prèvia -podria ser un post escriptum -per recordar que una mateix plat pot tenir conclusions seràfiques o finals aberrants. Un arròs de marisc o una paella-paella, poden ser sublims -exagerar una mica no costa gaire- o produir una sensació de vergonya aliena.

Resulta que 120.000 persones han respost a la pregunta que feia la revista Cuina sobre quin és el plat preferit dels catalans. No m'embrancaré ara en consideracions sobre si es considerà catalans els qui viuen i treballes a Catalunya ni si una mostra que inclou menys gent que els assistents a un partit del Barça és gaire representativa; la qüestió, com se sap, és distreure el personal i que cadascú digui la seua, alguns cobrant uns calerons directament o indirectament. En definitiva, els finalistes eren el pa amb tomata (tomàquet) i l'escudella i carn d'olla. Finalment, per un marge insignificant, ha guanyat l'escudella, resultat que s'adiu amb el meu vot no emès.

De tota manera, en això dels menjars -la gastronomia?- jo trobo que el més important no és el plat en si mateix, que cal que tingui els atractius objectius suficients, sinó, sobretot i com en tantes altres coses de la vida, les connotacions sentimentals. Què hagués triat jo?

Quan era jovenet, ni tan sols un adolescent, vaig passar uns quants estius en un un mas en època de recollida, pelat i assecat de les ametlles. Al matí, quan el sol a penes començava a acariciar la mar (en primer terme l'Ametlla, a l'esquerra, en dies clars, podies imaginar Tarragona), m'asseia en una taula jo sol, sota l'emparrat, els altres ja havien esmorzat. La Maria m'havia preparat el pa, sucat per les dues bandes, oliat, salat... Recordo el pa i la tomata, però ara sóc incapaç de saber si anava acompanya de de pernil, de fuet, de llonganissa seca... Que gloriós començar un dia sempre segur d'aventures noves contemplant el cel, la mar, les vinyes, les oliveres, amb la fresca encara de primera hora. Fa molts anys que no visito el mas, no sé si encara hi ha el raïm madurant; la mar i el cel deuen ser si fa no fa com sempre.

Ja sabeu com són les mares. Mare que demà vindre a l'hora de dinar, que... Jo ja era gran i només anava de tant en tant al poble. No importava que fos un estiu d'una calor asfixiant ni que la mare em recordés que potser aniria més bé una altra menja; a l'hora de dinar -a casa sempre menjàvem tard- hi havia escudella i card d'olla. Sempre sobraven pilotes i botifarres de ceba (a les carnisseries del poble no feien botifarra negra) que jo em podia sofregir a la nit o l'endemà, amb la mica de patata i el que fos que hagués quedat. Continuo pensant que els plats calents i calòrics són un bon remei contra la calor de l'estiu, però ja no practico, són altres temps i la mare ja no hi és.

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo hauria votat l'escudella i carn d'olla, potser per que a casa la Nuri en fa gairebé tot l'any, llevat dels mesos de més calor a l'estiu, fa una olla molt gran i el caldo sobrant el guarda al congelador, va molt bé per la sopa de ceba - per exemple -. Jo de menut, el que recordo per berenar és el pa amb vi i sucre. Ara no em ve degust, bereno cada dia, però 'pa amb xocolata'

salut

Anònim ha dit...

El pa amb tomàquet està bé, però queda una mica senzill, no? Vull dir que on hi hagi una bona escudella...

miquel ha dit...

Francesc, el pa amb xocolata (amb llet) va ser el meu berenar durant tots els anys d'internat i ja ha quedat aparcat; la mare, quan jo tornava a casa, em feia berenar més sucosos. Ara no bereno res. Si em de triar una sola cosa, l'escudella, sense dubte.

Totalment d'acord, Pons, sempre recordant que cada cosa té el seu moment i no estic segur que una escudella com cal me la pogués acabar al cap de poca estona de sortir del llit.