continuitat

No per anunciat resulta menys impactant i trist l'empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Com que els mitjans públics i privats en van plens, dels fets i d'opinions, no crec que calgui una valoració més. Aquesta presó incondicional -l'empresonament també, òbviament- em sembla un disbarat, no només des de la meua subjectivitat, sinó des dels fets imputats i des de la valoració dels riscos que suposadament comporta que segueixin lliures. Dos aclariments personals: el primer, repetit qui sap quantes vegades, és la meua dèria de renyir als qui reiteradament parlen de la justícia com a element tangible; la justícia només existeix en la mesura que existeixen els qui l'apliquen, és a dir, els jutges -i jutgesses- (els fiscals, recordem-ho tenen poc a veure amb la justícia); en segon lloc... ja no me'n recordo.

Dit això, diré també que em reconforta continuar escrivint al blog perquè em permet anar a mirar i a vegades llegir els blogs amics que tinc a la dreta del meu i veure com, malgrat tot, la vida continua més enllà dels fets que ni la política ni els polítics poden enterbolir gaire. Una mica d'això i d'allò i del de més enllà... Per cert, diuen que aquesta setmana arribaran les pluges i baixarà la temperatura. La previsió meteorològica m'alegra i em disgusta alhora.

P. S. : A darrera hora m'arriba un whatsapp en que s'exigeix que el Barça no jugui el partit de dimecres. Passa-ho, diu el text. Ja hi tornem a ser.

reconeixements

Per què escrivim? Ja suposo que ningú no espera que des d’aquí se li aclareixi un misteri que alguns han intentat explicar de manera més o menys creïble –qui ho sap realment?-. Jo només puc afirmar que escrivim perquè tenim els instruments i la voluntat per fer-ho, i el temps, potser esgarrapat d’altres activitat –què ens perdem mentre escrivim?-, que ens permet concentrar-nos a explicar-nos i explicar, a mostrar i opinar.

Un altra cosa és arribar a saber el motiu que ens porta a voler ser llegits. Perquè, evidentment, vosaltres i jo tenim la pretensió de ser llegits. Les respostes també són variades. Des d’aquell qui pensa que escriu per compartir experiències i busca complicitats, a aquells qui pensen que si allò que escriuen no surt a la pantalla –parlo dels blocs, evidentment- el món s’està perden un geni més enllà de tota mesura i sovint incomprès; entremig, l’acte de teràpia que d’una manera o altra suposa gairebé tota escriptura, fins a cert punt compartida.

Dit això, també és veritat que en la majoria dels casos –jo m’hi incloc- es necessita un reconeixement explícit que qui escriu és llegit i que allò que diu obté una certa valoració. Aquí és on entren en joc els comentaris al posts, els emails que es reben, els enllaços a les pàgines, els esments d’altres col·legues, l’aparició del nom o l’obra en paper –oh, la sacralització del paper!-...

De vegades aquests reconeixements més o menys diluïts i poc publicitats no són suficients i alguns pretenen un reconeixement més consistent, que els singularitzi de manera evident. I aquesta és la tasca dels premis: el millor d’entre no se sap quants. I si aquest reconeixement d’excel·lència pot aparèixer sobre paper –ai, aquest material tan vell i tan apreciat!- molt millor. No importa que el paper sigui reciclat, que el premi sigui sospitós de parcialitat, que el jurat es consideri inadequat, el paper dignifica, entre altres coses perquè no tothom hi pot arribar i perquè l’avalen segles d’ús. El paper, a més, té més possibilitats de fer perdurar aquell qui hi figura que no aquest món tan fràgil i canviant d’Internet, i, aneu a saber perquè, la humanitat té tendència a la immortalitat. Un mateix text, ni millor ni pitjor, sobre pantalla o sobre paper pot variar enormement la percepció d’un mateix i la percepció que en tenen els altres. Tot i que una edició en format de llibre tindrà un nombre limitat de lectors, se sol preferir a la possibilitat –dic possibilitat- de tenir milions de lectors arreu del món des del moment que es prem l’enter del teclat.

Deixem de moment el paper i tornem-nos a centrar en la pantalla. En aquest moment ja es concedeixen alguns premis a les millors pàgines d’internet de caràcter general o específic. En molts casos es tracta d’un reconeixement que permet afegir el nom del premi a la pàgina premiada (el cas dels premis Lletra a la millor pàgina de literatura catalana, que no sé per què no es continua concedint) i poder llegir algun article de premsa on s’esmenta la concessió. Gairebé per casualitat he arribat a un premi –no sé si el puc anomenar així, perquè hi haurà molts premiats- que no només reconeix la tasca feta a Internet sinó que promet fer publicitat de la pàgina en paper. Em refereixo a la iniciativa d’Òmnium Cultural que per votació popular recollirà aquells dos-cents noms més importants de la “catosfera”: Qui creus que forma part de la catosfera? Fes-nos la teva proposta i aconsegueix un exemplar de Nació.cat. En sortegem cinquanta! Aquestes pàgines figuraran en un annex del llibre Nació.cat –títol imaginatiu i engrescador-, de Saül Gordillo, que sortirà per sant Joan. No afegeixo valoracions sobre la iniciativa. Un jurat parcial i aleatori com tots, és a dir, vosaltres mateixos si us decidiu a exercir el dret a vot que se us concedeix, decidirà qui cal incloure en els dos-cents. El criteri per decidir què significa “més destacat de la catosfera” és cosa vostra: un bloc literari? intimista? pornogràfic? anònim? polític? generalista? cal que sigui en català o és suficient que l’escrigui un català? es respectarà la paritat dona-home? D’acord, alguns direu que no és gaire motivador aparèixer més o menys amagat entre cent noranta-nou o que l’empresa promotora o l’autor del llibre no és del vostre gust, però per alguna cosa és comença. Quan comenceu a ser famosos, quan algú us destaqui d’entre la resta, ja tindreu temps d’afinar més en les vostres tries. Jo vaig a votar ara mateix.