Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blocs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blocs. Mostrar tots els missatges

25.6.12

estimats blocs



Estimats blocs (blogs):

Ara, els premis entre nosaltres són més escassos que en temps passats, però encara ens arriben i ens agrada rebre'ls. Aquest món de la virtualitat és apassionant i estrany: ens deixem anar per tot el món encara que el món que ens visita és limitat, fàcil de comptar fins i tot pels de lletres; coneixem gent i gairebé no, com en la vida real; som molts i no som gaires, perquè tots tenim un límit... M'agraden les enumeracions, però m'aturo perquè les enumeracions em cansen i cansen encara més els lectors.

Estimats blocs, fa uns dies macondo, bloc amic -i persona amiga i propera, desconeguda en viu- em va concedir un premi d'aquells que exigeixen continuïtat i li ho vaig agrair -sembla que excessivament. Ahir la Júlia, amb qui m'entenc fins i tot quan estem en desacord, em va donar el mateix premi i també l'hi vaig agrair. Finalment, potser cal que digui alguna cosa aquí, ni que sigui per respecte al jurat benèvol unipersonal.

Estimats blocs, em costa de repartir premis. Tots els blocs que llegeixo, amb menys assiduïtat que caldria, són el meu premi, i no té gaire sentit premiar qui em premia, però que no sigui dit.

Estimats blocs, sembla que un dels requisits imprescindibles per continuar premiant és que el premiat no tingui més de 200 seguidors oficials (això dels seguidors es pot saber a partir d'un gadget que proporciona blogger i que mostra uns quadradets amb els noms dels lectors que, per cert, no és que vinguin cada dia a llegir-te, ni tampoc que siguin els únics lectors... Ara m'he perdut...

Estimats blocs, continuo la cadena i, amb el vostres permís, em permeto alguna transgressió. En primer lloc, no aviso els premiats que els he concedit un premi; després, els blocs que premio no tenen cap ni un seguidor oficial perquè, per la raó que sigui, no han col·locat el gadget que permetria saber-ho.  Que tots els premiats siguin dones -o potser no- no és casualitat.

Començo per cromets, que va ser un dels primers blocs que vaig llegir -potser un dels més vells de la catosfera?- i que no sé com enllaçar. Sempre m'ho passo bé amb els seus posts, o potser ja escriu apunts.

La Gemma, primer va ser virtual i després real. Ara fa temps que no ens veiem i ella escriu molt poc al bloc, però la tinc ben present.

La Clarissa , que ha tingut diversos blocs, algun dia serà escriptora en paper, ho sé. Mentrestant, continua sent un buf d'aire personal que refresca, malgrat que ella no ho tingui tan clar.

La Irene és una de les poetes més potents que conec i m'agradaria llegir-la més, però entenc que les poetes -i els poetes- tenen el seu ritme, i mai no se m'acudiria dir-li: més, més, més...

La iruna, virtual de nit i real de dia, la sento molt propera, i és una de les veus amb més capacitat analítica que escriu en un bloc, encara que potser no tracta la realitat que molts voldrien.


La Júlia, com que va tenir dos premis, ha donat continuïtat a deu blocs, jo m'aturo aquí, però em reservo el dret de continuar. Queda dit.

11.4.12

les connexions americanes

Gairebé tots tenim un comptador de visites en el bloc que ens informa, amb més o menys precisió, d'on prové l'interès per allò que escrivim, és a dir, qui buscava què, des d'on ho feia, quin sistema operatiu feia servir, etc. Algunes de les visites que tenim són de companys i companyes d'altres blocs amb els quals s'han anat creant uns certs lligams de reciprocitat. En molts altres casos, les visites són el resultat d'una cerca sobre temes diversos que finalment han conduït al bloc abans o després de consultar altres fonts d'informació. En el meu cas, per exemple, aquesta darrera setmana ha arribat al meu bloc molta gent que preguntava per les mones de pasqua, pels bunyols -de vent o empordanesos-, per un una aparent multa de la policia espanyola...

Tot aquest moviment en el bloc entra dintre de la normalitat, no té res d'estrany, encara que algunes vegades les preguntes que acaben a les meus pàgines són inesperadament curioses. Aquesta mateixa setmana, però, he tingut dues entrades persistents i inexplicables, totes dues americanes. En el primer cas es tractava d'algú, persona o màquina, que sistemàticament mirava posts diferents a raó d'un cada quatre minuts, segon més, segon menys. El meu comptador situava l'origen en la població de Council Bluffs, estat d'Iowa. Ignoro què buscava, quina penitència el va portar a recórrer pàgines i més pàgines el divendres sant sense deixar cap missatge, sense donar cap senyal de vida. Finalment, de la mateixa manera que va entrar va desaparèixer. De la seua presència física només en queda una ubicació improbable a la vora de l'aeroport municipal.

Des de dilluns que tinc una altra connexió americana que va passant posts nit i dia; ara sense la regularitat anterior. Les visites vénen, aparentment d'Atlanta, Georgia, i el lloc on se suposa que hi ha l'ordinador és més improbable que en el cas anterior: al mig d'un bosquet. Com que sembla que el visitant té una certa preferència per aquells escrits que van amb acompanyament musical i com que dos dels carrers de la vora es diuen Nottingham i Robin Hood, se m'ha acudit que potser està buscant proves que alguns dels meus vídeos musicals tenen drets d'autor no respectats. Ja ho veuré. De moment, tampoc cap senyal, cap missatge.

Tot plegat, res més que indicis que aquest món tan petit i concret de cadascú va molt més enllà del que un preveu fins a crear una teranyina en la qual quedem enganxats però que som incapaços de veure més que en una petita part, cosa que, per altra banda, té ben poca importància.




24.3.12

xarxes, pescadors i peixos

És ben curiosa aquesta xarxa formada pels blocs (les altres xarxes, també virtuals, m'interessen menys) on cada dia som al mateix temps pescadors i peixos. Pesquem peixos coneguts que tornem a deixar anar per tornar a capturar-los l'endemà o l'altre o al cap d'un temps; peixos de colors que un dia ens sorprenen i l'altre no tant,i que potser un dia desapareixen definitivament. De la mateixa manera que pesquem ens convertim en peixos que nadem fins que acabem en la xarxa d'algú que ens mira o ens remira i ens deixa marxar fins que torna a capturar-nos.

Els vells pescadors solem tenir xarxes de malles fetes a mida on al cap de temps sempre vénen a parar els mateixos peixos, que ja coneixem, però que sempre ens presenten alguna novetat perquè el mar és molt gran i els viatges mai no són iguals.

A vagades, a la nostra xarxa, vella, s'enganxa algun peix nou. El mirem, l'escoltem, mirem si fa la mida que ens agrada. Segons com, li parlem o el deixem anar. Apedacem la xarxa i afegim malles de noves mides, o no.

Ahir, mentre pescava, vaig trobar un peix nou, pescat en una altra xarxa, que a penes coneix les paraules dels pescadors. Deia, no a mi, sinó a ell mateix:

Ningú em llegeix
així puc dir el que vulgui,
si escrius coses i ningú les llegeix,
és com si no ho diguessis?
Paraules que es perdran
per la xarxa virtual
que no és real
i on tot existeix


 
Un peix desconfiat que fa temps que corre i que no pesca, que ens deixa anar històries velles i senzilles de mars properes i sols que es ponen, que ens diu de mals de panxa i de bancs freds d'hivern, del temps que passa i que era i no és... i de raïls interminables... Realitat i virtualitat, tot és u i tot és diferent. Pescadors de paraules, sempre trobem peixos nous.

5.10.11

blocs i literatura: exemples

Quin avorriment, sempre parlem de nosaltres o des de nosaltres! Però no, és què no hi ha altra manera de parlar. Fins i tot avui, que deixo que parlin els altres, sóc jo qui parla, perquè sóc jo qui tria.

Ho havia fet alguna vegada fa temps, i m'ha semblat una bona idea recuperar el que no es va convertir en costum i que no crec que ho sigui. Jo, com vosaltres, també sóc lector de blocs a temps parcial i com tothom tinc les meves preferències a les quals em mantinc fidel per raons diverses. Quines raons? Doncs avui en posaré dos exemples. No, no diré el bloc tal o qual, per això o per allò, perquè la majoria de vegades les fidelitats són simplement per complicitats diverses, cosa que no vol dir necessàriament per afinitats totals o per identificació amb un món idèntic, només faltaria. A vegades les complicitats són també per complementarietat. I, en el meu cas, ho he de dir, també cal que el que llegeixo no contingui excessiu artifici, que algun cop funciona, però sovintejat cansa.

Ho sabia, és impossible que no parli massa de mi. Ara que ja ho he fet, deixo parlar els altres. Avui dos: la Clarissa, vella amiga que estic segur que deu pensar que la tinc mig abandonada perquè darrerament li parlo poc; en Joan, a qui conec més recentment, sempre virtualment -m'han vingut ganes d'escriure virtuosament- i a qui tampoc deixo gaires mostres de la meva fidelitat. Que per què m'agrada llegir-los? Ja ho he dit. Les virtuts més concretes que les triï cadascú a partir dels exemples dels darrers dies.



Dubtes blocaires


He estat uns quants dies sense publicar el blog. Això no vol dir que hagi estat sense escriure, però trobava a faltar l’adrenalina de “publicar”, aquesta mena de vertigen cada cop que es pitja el botonet i saps que el que has escrit podrà ser llegit per qualsevol persona en qualsevol lloc del món en aquell mateix moment. Sé que el procés d’escriptura demana una reflexió, reposar i madurar els esborranys; en canvi el blog, encara que el text que publiquis estigui pulit, està escrit a raig fet, no es pot pas dir que el que dius en cada post hagi reposat gaire... Això no pot ser gaire bo per l’escriptura, sobretot si es tenen certes pretensions de qualitat literària... Aquest és un tema sobre el que haig de reflexionar més, potser canviar alguna cosa del procés d’escriptura... Però el fet que m’urgeixi publicar cada dia una cosa (publicar el blog és una addició), fa que no pugui veure més enllà de la pastanaga del post del dia. I si tal i com ho faig ja em sento realitzada, per què canviar res? De totes maneres, hi haig de pensar a fons, en això...




La veritat al blog


Al blog, hi dius la veritat?


Si la veritat és una ametlla, el que ofereixo al blog és una ametlla garrapinyada...


Clarissa. Llaços imaginaris



 Literatura per què


De jove, la literatura t’estimula i et complementa. De gran, et salva. Un arriba a una edat en què comença a estar tip d'un mateix; però hi ha una porta que et permet sortir del teu jo: la literatura. Quan estàs cansat de ser tu, la literatura és un descans. Una novel·la et convida a ser un altre; un poemari et presenta algú que viu dins teu i no coneixies, i et renoves. Un dia et lleves i sents que la teva personalitat t’engavanya; cap problema: et capbusses en un llibre i te n’emproves una altra. I t'esponges: et deixes influir.


La literatura ens aliena temporalment i a fi de bé. Se’ns endú una estona i quan tornem a casa notem que hem millorat una mica. Som un xic diferents de com érem. Estem salvats.


Joan Calaspeu . UCRONIES

20.1.11

bucle

Durant aquests anys d’escriptura al bloc, he anat parlant de temes ben diversos, encara que els llibres i la literatura ha estat possiblement el més freqüent. Tinc una idea vaga, llunyana,  de moltes històries sobre les quals he dit alguna cosa; algunes, però, les he oblidat completament. En alguns casos, a més,  se m'atribueixen paraules que mai no he escrit. Ho he pogut comprovar en consular a través del meu comptador de visites les paraules que han escrit a Google aquests darrers dies alguns internautes i que els han portat fins aquestes pàgines. Per exemple:

Homeotelèuton
Quan devia parlar d’aquesta figura? Ho busco i decobreixo que era una anotació sobre Queneau que només va tenir un comentari, tot i que després va donar pas al magnífic –no parlo per mi- transformacions, que qui sap si reprendrem alguna vegada, tot i que ara ens dirien que plagiem Lluís Lluís.

Claritromicina en nens
Aquest altre nom complicat m’és en aquest moment desconegut. En devia parlar referint-me a alguna de les meves malalties transitòries, però és segur que no em referia, malgrat la meva ingenuïtat, a les dosis adequades als nens. Ho sento.

Endevinalla sobre bigotis
Refrany del planeta Júpiter
Refranys a l’hora de menjar calçots
Tres casos en què estic segur que Víctor –ja li feu de mecenes? Jo encara no he col·laborat, i només queden 30 dies- podria dir força coses. Tinc el convenciment que jo no vaig satisfer les expectatives dels demandants.

La veritable història del llop
Quin llop? Qui pot buscar això? Què sé jo de llops, excepte del de Terra Baixa? Ara m’imagino algú que en un futur buscarà el llop de Guimerà i farà cap aquí. Quin desencís!

BAR BODEGA SIRUELA EN HOSPITALET
Asseguro que no hi he estat mai –no?-, però potser hi hauria d’anar. És la seu de l'editorial a Catalunya? M’hi posaré el cap de setmana.

Espero que durant les vacances heu repassat la química
Deixant de banda que jo no hagués fet servir aquest temps verbal, puc afirmar que el meu coneixement de química –si és que és química- no va més enllà de la composició de l’aigua, de la d’abans. Però m’intriga: què devia buscar?

Els cabells femenins com a figura retòrica al poema distret de gabriel ferrater
Concreto únicament aquesta cerca literària per dir que ja m’agradaria poder respondre preguntes com aquesta.

Quan va tardar colon a arrivar a america
Penso que potser ho sabia quan feia primària, però ara, ni que em matessin.

I les preguntes sense resposta –perdó, perdó- continuen sense aturador. Acabo amb una mica de música.

“subete a colon subete a colon” sisa
Aquesta, del meu pensador galàctic preferit, me la sé: discurs de les festes de la Mercè, tram final. Llàstima que no tingui la música.


Súbete a Colón, súbete a Colón,
desde allí verás la gran Barcelona.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
más cerca del cielo te sentirás.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
en el ascensor, a pie o en avión.

31.5.10

de les magnituds estelars

Llegeixo que avui fa 90 anys Antoni Maria Badia i Margarit i 59 Ferran Torrent. Del doctor Badia recordo les seves classes quan ell impartia “Filologia catalana”, una matèria que es va convertir més en una història del país que en el que el títol estrictament prometia; encara a les darreries del franquisme, que no tinc clar que s’hagi acabat del tot, agraeixo al doctor Badia, d’una bonhomia a tota prova, que em fes arribar una història viva però encara amagada i que m’interessés per continuar descobrint-la. Quant a Torrent, sóc lector de la seva obra des del principi i sempre m’ha semblat un dels novel·listes més sòlids de la nostra literatura, diguin el que diguin els crítics, i no em refereixo només al gènere negre, sinó a la narrativa en general, per bé que la seva obra té unes fluctuacions considerables. La seva darrera novel·la, Bulevard dels Francesos, prescindint de la tècnica que sempre domina, em sembla un llibre important, tant com m’ho va semblar en el seu dia Gràcies per la propina, amb la qual trobo alguns punts de contacte. Què tenen en comú Badia i Margarit i Ferrant Torrent? Doncs, a la seva manera diferent, dues fidelitats, que en els temps que corren ja em sembla prou per començar. És veritat que el primer encara creu en la col·lectivitat i el segon es mostra més aviat escèptic respecte les empreses comunes.

En les properes eleccions, si tot continua com fins ara, els socialistes deixaran de governar el país –també l’Estat- i la ciutat de Barcelona. No em sembla ni bé ni malament, però és lamentable que els nous governants (déu, meu, per fi Trias, tantes vegades políticament enterrat, serà alcalde!) arribin al poder més per demèrits dels governants sortints que per mèrits propis i per una situació global que determina la marxa de l’economia que a la fi és la que fa i desfà, fins i tot allò que abans anovenàvem cultures. De tota manera –m’hi jugo el que calgui-, en el nostre país continuarà havent-hi gent, no sé si molta o no tant, que malgrat l’evidència del retrocés social i econòmic espectacular seguiran veient l’origen de tots els mals en la manca d’un estatutet d’anar per casa i la solució en unes perspectives de sobirania molt interessants però que ni avui ni demà es realitzaran ni arreglaran el dia a dia ni l’any a any que ens esperen.

Dintre del desgavell general en tots els ordres, és d’agrair l’existència dels blocs, en creixement exponencial, reducte de llibertat i de veritat (la de cadascú), que ens permeten analitzar l’exterior i a nosaltres mateixos, a vegades amb exercicis de virtuosisme verbal –i virtual- més que notables i que, a la llarga, aconseguiran... Tinc tantes esperances en els blocs com a eina... que em quedaria curt en imaginació i en paraules a l’hora de voler expressar la seva multiplicitat de possibilitats.

Em miro un moment la tele just quan els jugadors petits del Barça acaben de guanyar els del Madrid. L’entrevistador pregunta si demanaran algun extra: “Jugar al Camp Nou”. “Davant de l’Inter?”. “De l’equip que sigui”. Una altra opció és “Anar al Tibidabo”. El futur és dels equips flexibles.

14.5.10

realitats (i paraules)

L’alcalde de Barcelona cobra una burrada, més que el de Madrid, és clar. El president de Catalunya cobra més que el d’Espanya, no podria ser d’altra manera. Guanyin el que guanyin, les seves responsabilitats i la seva dedicació al servei dels ciutadans són enormes. La seva eficàcia en la gestió del diner públic, indiscutibles.

(M’estava llegint el darrer llibre de Torrent, a poc a poc. Ara he fet un parèntesi)

Les mesures per sortir de la crisi seran enormement efectives per crear llocs de treball i riquesa a repartir entre els ciutadans.

(Aquesta tarda m’he adonat que si no passa res, aviat em florirà l’orquídia)

Alguns polítics de la meva ciutat volen impugnar la consulta sobre la Diagonal perquè bé el maquinari bé el programari que es fa servir en les votacions no funciona com caldria. S’espera que es realitzi una nova consulta amb més garanties.

(Ha començat a ploure amb una força inusitada. Els trons són freqüents i poderosos)

La patronal (la de la construcció i la del turisme incloses) no acaba d’estar satisfeta amb les mesures... Com que no sóc expert en res no sé ben bé la finalitat de les mesures dels governs, però entenc que la patronal vol una societat més justa, i a poder ser, sense vagues.

( Encara no tinc clar a quins actes poètics assistiré aquest cap de setmana. Potser també faré una ullada a la Fira del llibre antic de Barcelona, a la casa Batlló)

Zapatero menteix, Hereu menteix; entremig, tot un arc de sant martí de mentides polítiques i de tot tipus, també sentimentals. Els bancs –s’hauria d’escriure en majúscules: BANCS?- presenten els comptes clars.

(Ara, potser encara llegiré algun bloc: paraules místiques, vergonyoses, vergonyants, desvergonyides, dures, iròniques, suaus, intel·ligents, entremaliades, innocents, sensuals, experimentals... Crec en la força de la paraula. La paraula, ara atomitzada en milers de fragments, algun dia s’unirà per formar una sola frase definitiva que reunirà tots els significats i tots els matisos i traspassarà pantalles, papers i l’aire, que aconseguirà unificar els milions d’ideals i desitjos dispersos de la humanitat. Qui sap si els fills dels fills dels fills dels fills que no tinc ni tindré, ho veuran?)

L’alcalde de Barcelona...

Interminable.

(Després de llegir, escriuré una mica: centenars de milers de paraules i de combinatòries al meu servei que algun dia em permetran trobar la frase justa. Crec en el poder de la paraula. La pluja, fidel companyia, ha minvat i els trons s’han allunyat. Com que és de nit, seria inútil buscar l’arc de sant martí)

14.2.10

laberints

I és camí incert cada camí,
n´és cada vida.

Josep Carner


Trio el punt de partida: fa fred però la comtessa té un racó càlid: feia dies que no passava per casa seva perquè bloglines, el meu confident, sembla que ja no m’avisa de totes les novetats de les cases que visito i que de vegades em porten a descobrir altres cases. Descanso una mica i trio un dels múltiples camins possibles entre els enllaços, que em porta fins a la casa d’en Francesc; de casa seva passo a la llar de la Mercè, una lectora corrent; continuo el camí fins que m’aturo a fullejar llibres vells; passo per casa d’un aprenent de bibliotecari? El bibliotecari llegeix, com jo, la Júlia; i és ella qui em porta a la casa de la Isabel, que entenc que és multipropietària virtual; des d’allí agafo un corriol fins a la vella (recordeu que cabo de confessar que sóc betacista) residència d’en Jaume. Com que sobtadament m’agafen ganes d’anar lluny i de canviar d’horari, travesso l’Atlàntic en un segon o encara menys i em presento –no sé si m’esperava- al domicili que imagino provisional d’en Miq (quina hora deu ser allà?). Fa fred, torno al barri, una mica més amunt, on viu la Violette, acollidora i càlida, que es disfressarà ros sobre ros, i continuarà sent qui és. Ei, xurri, que baixo una mica i passo per casa teva, espero que no dormis i em convides a... no, ara no beurem cervesa; potser un cafè –fa anys que no en prenc- a la casa d’en Litus?. I si des d’allí (no m’hi vull estar gaire perquè vés a saber quins plans tenen) visito en Martí; en un dia d’aigua com el d’avui sembla que és una bona idea triar aquest viarany.

Martí, sisplau! Casa teva és un atzucac! Com m’ho faré per tornar a la comtessa i, des del seu nord encara amb records dels sud, retrobar el camí de retorn? I tants camins que preveia transitar. I tantes paraules que a penes tinc temps de llegir. I tantes complicitats, amors i desamors, vies cent voltes trepitjades al costat d’altres ignorades –milers- que mai sabré on em portarien... No faré trampa: avui, si no et sap greu, em quedo amb tu.

Algun dia potser em perdré definitivament. No crec que m’importés gaire.

11.5.09

videoclip

Després de contactar per correu amb la Núria, quedem el dimarts passat a la plaça de la Sagrada Família per fer-me un videoclip promocional d’uns dos minuts que publicarà, em diu, el “Diari de Barcelona”.

Si no m’equivoco, desaparegut el periòdic de paper, va ser finalment l’Ajuntament qui finalment es va fer càrrec de la capçalera i el continua mantenint en format digital i amb una estructura molt curiosa que no sé si és gaire eficaç a l’hora d’aconseguir i fidelitzar lectors (potser han fet alguna enquesta, que desconec, sobre el tema): la informació és presenta en vídeos de durada desigual, però mai gaire llarga, com si fos un informatiu de televisió a la carta centrat especialment en Barcelona i amb diverses seccions. El sistema és atractiu, però feixuc, pel fet que impedeix les lectures diagonals que són tan freqüents i productives en la premsa escrita a l’hora de distribuir el temps del lector.

Tornant al vídeo, van gravar diverses imatges i una estona de conversa. Abans de començar i en acomiadar-nos, la Núria em va dir que li agradava com escrivia, cosa que ja comprendreu que em va satisfer; en canvi no em va dir que li agradés el que escrivia, cosa que em va preocupar, perquè sigui quin sigui el motiu pel qual s’escriu, un, al menys jo, té habitualment tant interès en allò que diu com en la forma d’expressar-ho, tot i que, també en el meu cas, de vegades m’interessa més compartir una imatge que trobo suggeridora que explicar-la. Bé, desfet l’error inicial sobre el meu anonimat: no tinc cap bloc anònim sinó amb pseudònim, en la més genuïna tradició literària, vaig improvisar les respostes com bonament vaig poder i no estic segur de no haver dit algun disbarat o d’haver deixat de banda alguns conceptes que trobo interessants en favor d’altres secundaris, i és que vaig tornar a comprovar que el directe no és el meu fort.

Avui, des de la feina, he vist el vídeo -sense veu perquè l’ordinador era mut- i he arribat a les conclusions següents:
1. Que hauré de deixar de beure cervesa.
2. Que hauré de tenir més cura del vestuari i del maquillatge quan m’entrevistin.
3. Que el meu índex esquerre demostra l’addició a la droga (la idea de fumar durant l’entrevista va ser meva per tal de no falsejar la realitat).
4. Que no sé per què em presto a fer un videoclip.
5. Que hauré de decidir-me a escoltar el que dic.

Per acabar, vull donar les gràcies a la Núria per haver pensat que el meu bloc, a més de a ella, podia interessar als lectors del diari i, en justa correspondència, vull recordar que al diari tenen un bloc que potser no coneixeu i us pot interessar.

Per cert, ahir, de sobte, em vaig cansar de la meva capçalera de bloc triada ja fa tant temps amb finalitat identitària i sentimental i vaig decidir un nom nou, que de fet no ho és perquè m’acompanya des del principi de l’etapa a blogspot. A partir d’ara el nom serà només un adjectiu: provisionals. Em temo, que el tipus de contingut serà el de sempre i no cal dir que em podeu continuar anomenant saragatona, a part de pere o com us vingui de gust; això sí, sempre en minúscula.

30.3.09

de les ondulacions dels camins dels mots fins arribar a la meta (reedició ampliada, que no revisada)

Si hom vol afirmar, es torna boig, ha de fer qüestió de cada paraula, cosa que no passa amb el castellà. En català no estàs mai segur si és un castellanisme, si és admès, si no és admès..., encara que siguin paraules molt senzilles. [...] Comprèn la cosa? Se’n fa càrrec, del que això representa? Has de fer qüestió de cada paraula, absolutament de cada paraula. I les coses van així! Ho consulto tot, absolutament tot, i si alguna cosa no la trobo resolta en el Fabra o en el Moll, recorro a les solucions francesa, italiana o castellana, que són les llengües neollatines més pròximes. I després entra ja el factor de la creació estètica. Això és una feina absolutament de ximples, de boigs...

Salvador Espriu

Ho entenc perfectament, però no deixa de neguitejar-me el temps que ocupem –no sempre- els qui ja tenim un domini acceptable de la llengua a buscar al diccionari la confirmació de la bondat o la maldat dels nostres termes dubtosos, i no em refereixo, evidentment, a l’ortografia. Existeix aquesta paraula, ens preguntem? Home, jo la dic. Però, l’hauries de dir? L’hauries d’escriure? Ets prou gran per apartar-te de l’ortodòxia filològica?

Aquesta dèria que ha fet dels catalans uns especialistes o pseudoespecialistes terminològics o, més encara, uns hamlets lingüístics amb sensacions vagues de culpabilitat és terrible. Us heu fixat quanta gent –i jo qualsevol dia- té un apartat especial dedicat als enllaços als diccionaris a la columna de la dreta o de l’esquerra del seu bloc o blog (per cert, quan es plantejarà si mem o meme? I apunt o post, per què no genera més polèmica?)? I del lèxic podríem passar a la morfologia i a la sintaxi. Us heu fixat quants de nosaltres podem fer servir habitualment els mots correctes, impecablement contrastats, però que una vegada els ajuntem no diuen ben bé res? Ei, potser parlo per mi.

Admeto que els debats lèxics i semàntics poden ser divertits, però sovint són aspectes menors en el desenvolupament de la llengua i la literatura del país i, quan es converteixen en una reiteració en què tothom hi posa cullerada, de vegades l’única cullerada, fatiguen.

Fullejo les incorporacions de fa quatre dies al DIEC2 i penso en la quantitat de mots que no hem pogut utilitzar els en el fons ortodoxos fins que aquesta segona edició va sortir al carrer. Quantes frustracions! Quantes nits en vetlla per aconseguir expressar amb un cert rigor allò que volíem dir i que el diccionari ens negava! Quanta manca de gosadia i quants mots estranys a la pròpia parla i a la raonable inclinació del nostre seny!

Em limito a la a i deixo, potser, per una altra ocasió consonants i vocals de la be a la zeta. Fins fa poc podíem parlar d’absentisme, però no hi havia absentistes, cosa gens estranya en un país en què tothom vol donar exemple d’eficàcia i els absentistes eren els altres. Teníem un passat ancestral, però no teníem ancestres, segurament a causa del Decret de Nova Planta que, com tothom sap, una mica més i ens acaba uniformant irremeiablement, la qual cosa qui sap si s’esdevindrà inexorablement en l’actualitat per molts altres mitjans no legislats. Abans hi havia gent que es lesionava, però no ha estat fins ben consolidada (?) la democràcia que la gent s’autolesiona com a forma de protesta d’efectivitat dubtosa. No és estrany que la literatura de ciència ficció en llengua catalana fos tan escassa i de baixa volada: on s’ha vist que no hi poguessin aparèixer alienígenes que podien abduir els ineficaços humans i humanoides (aquests darrers encara no existeixen)? Afroasiàtics sí, però no afroamericans fins fa res? És clar, els negres americans no tenien gaire importància fins que es va preveure l’arribada d’Obama a la presidència dels USA. Que tampoc existissin aiatol·làs ni adventistes era normal en una societat catòlica tot i que poc practicant. Cal dir a favor de la visió de futur del DIEC2 que va incloure els mots antiavalots i agroturisme abans que es posessin de moda, i més que ho estaran si continua la crisi.

En fi, que de vegades un pensa, per la insistència amb què apareix el culte al mot del diccionari i les interminables discussions sobre la idoneïtat d’admetre’n o no la inclusió dels dubtosos o realment discutibles, que es vol fer creure que l’apocalipsi (en la segona accepció del DIEC2) de la llengua arribarà per aquí. Tant de bo fos aquesta la principal amenaça, perquè tindríem un exèrcit preparat per combatre-la com mai no ha existit en qualsevol altre país o temps. Em temo, però, que actualment per al futur de la llengua oral i escrita el batalló dels croats dels mots pot ser bàsic, imprescindible, però no definitiu.


P. S.

1.Tinc la sensació que aquest post o apunt ja l’he escrit alguna vegada.
2.Em sembla que necessito un corrector d’estil.
3. Per si teniu temps i ganes: Esmenes introduïdes en la segona impressió del DIEC2 (novembre de 2007).
4. No sé on tinc el cap darrerament. En aquest cas l'estímul extern del post venia de les paraules d'Espriu -i, per suposat, algunes lluites filològiques i gosadies de la Iruna) que ara (17,01 del dilluns) reprodueixo al principi. Una de les prerrogatives (la definició d'aquest mot al DIEC s'hauria d'ampliar) dels blocs és que podem modificar a l'instant i deixar constància pública d'aquesta modificació al mateix moment.
5...

24.11.08

temes

Fa setmanes que hauria d’haver suprimit o canviat l’enquesta de la dreta, i aquí ha continuat, obsoleta i acusadora. La veritat és que estava una mica dolgut pels resultats. M’explicaré. Jo em considero sobretot un analista social i polític amb una bona informació sobre el món actual, tant del català com de l’espanyol, i dotat d’una capacitat d’anàlisi notable, i a l’hora de plantejar els possibles temes a tractar preveia que la gent em reconeixeria aquesta capacitat i es decantaria inevitablement per saber la meva opinió en aquests camps. Res, uns resultats aclaparadorament decebedors: 1 vot per a la fallida pressupostària, que era el meu tema preferit i que, com sabeu, encara no tracten els periodistes més ben informats perquè encara no s’ha produït; les bandes intergeneracionals i la ruta de la prostitució, 2 i 3 vots respectivament: assumptes socials de primer ordre negligits pels votants. A místics i polítics, em podia lluir, ho sé: descobrir les motivacions més íntimes d’alguns dels personatges públics de l’actualitat! La resta de propostes eren únicament ornamentals, perquè no es digués, però en cap moment em van semblar serioses.

El tema triat en primer lloc pels amables lectors, Bloquejo ergo existeixo, em semblava d’argumentació tan òbvia que vaig dubtar d’incloure’l, i ja ho veieu. De solituds i solitaris, en parlo amb certa freqüència, de manera que pensava que ja havia acomplert amb escreix. De llibres il·legibles en podria fer una llista, des de la meva perspectiva, és clar, però no tinc per costum ofendre conscientment ningú, també ho sabeu; maleeixo internament el moment en què vaig decidir comprar el llibre o iniciar la seva lectura i ja en tinc prou (que es digui que retiro les piles del taulell de novetats de les llibreries, és una calúmnia que m’ofèn). De les revistes infantils catalanes –un tema menor- alguns recordareu que ja n’he parlat i de totes maneres se’m va colar entre les altres proposicions. Finalment, la qüestió de la pluja responia al meu estat d’ànim del moment, tip com estava aquelles dies d’anar amb paraigües que inevitablement acabo perdent a la mínima que el sol treu el cap entre els núvols; més que voler parlar de la meteorologia, era una interrogació retòrica mirant un cel on sabia que no trobaria resposta.

En fi, que tot i que potser massa tard, finalment he acomplert les demandes que se’m feien en aquests posts curts: 9 en 1. Però continuo tenint un cert sentiment de desil·lusió: mira que no votar massivament per la fallida pressupostària. No, no, ara em nego a avançar res. En parlaré, si s’escau, quan en parlin tots, cosa que comprendreu que tindrà poca gràcia i menys novetat.

P. S. El post previst per avui pretenia parlar de la notícia que fa uns dies ens informava sobre l’oferta d’una discoteca multiautonòmica d’oferir gratuïtament una remodelació de pits per un cirurgia de reconegut prestigi. Una enquesta personal prèvia i el fet que la discoteca hagi retirat l’oferta m’han fet tirar enrere. Estic segur, a més, que m’hagués ficat en un inútil i depriment conflicte ideològic amb els/les lectors/lectores.

Un tema semblant, el dels crucifixos a les escoles, estic convençut que hagués produït els mateixos deplorables resultats.

13.6.08

addenda

Línia: 5 6 f. [CO] [BB] Fila rectilínia formada per un conjunt de signes gràfics, en forma manuscrita o impresa, disposats l’un al costat de l’altre. Una pàgina de vint línies o ratlles. Un article, un anunci, pagat a tant la línia
(Diec)

Ratlla: 5 f. [LC] Sèrie de lletres o de mots disposats d’una manera contínua en direcció horitzontal. Una plana de vint ratlles o línies. Pagar un escrit a tant la ratlla. Escriu-li quatre ratlles participant-li la nova.
(Diec)

(Per cert, per què subratllar i no subliniar?)

Ahir, més pendent de la borratxera de línies i de la seva limitació autoimposada, em vaig oblidar de concretar el veritable motiu del post –ja sabeu que a partir dels trenta les neurones...-, la idea que tenia en començar, que no era altra que la següent (passo a l’altra línia –es pot canviar per ratlla- perquè la importància del pensament, que deixo en estil sentenciós i en un altre tipus de lletra, ho demana):

Premis, llibres i articles de tot tipus a part, el reconeixement definitiu dels blocs o dels blogs arribarà quan en la prova de Selectivitat aparegui el primer text que en procedeixi (aquí és quan s’accepten apostes sobre quin bloc podria ser el triat en aquest moment, és a dir, qui serà el Monzó dels blocs).

Dit el que volia, trenco la unitat de pensament, que no d’estil, per preguntar si creieu possible que algú que no encerti la resposta correcta a la frase que copio a continuació podria haver-la escrit:

3.4. Pareu atenció al fragment següent, subratllat en el text: de vegades necessita cent pàgines per començar a intuir de què va el que escriu.
De les quatre afirmacions següents, només UNA és del tot correcta. Indiqueu quina és:
a) de vegades fa de complement circumstancial, i cent pàgines fa de predicatiu.
b) Necessita és un verb intransitiu, i intuir és un verb transitiu.
c) De què fa de complement de règim verbal, i que fa de complement directe.
d) Començar a intuir és una perífrasi verbal, i va un verb auxiliar.


Sigui quina sigui la vostra opinió, no em negareu que no es va divertir el preguntador.

7.5.08

amenaça de mort

No tinc gaire costum d’expressar el sentiments més íntims en aquestes notes, encara que és veritat que alguna vegada he parlat aquí de cansaments, d’alentiments i fins i tot, potser, de tancar el bloc, que no d’esborrar-lo. Ja sabeu que tots tenim alts i baixos raonables o sobtats. La primavera, a més, facilita els estats d’ànim canviants que propicien que el que un dia et sembla fantàstic al dia següent ho trobis insignificant. Arriba un moment, però, que un rep un comentari com aquest i es replanteja la seva vida real i virtual:


S'han dit moltes coses innecessàries per aquí, Sr Mut, tant en català com en castellà. Completament d'acord amb la desaparició d'aquest blog , que , al meu entendre, mai hauria d'haver començat. La millor manera de guanyar una discussió és no començar-la.

Ep, compte!, pensa un, que això se m’escapa de les mans. Que una cosa és que un, sobretot quan arriba la primavera, es replantegi el seu paper al món –i qui diu al món diu al bloc- i una altra cosa és que et vulguin eliminar, així, de cop, sense prolegòmens. Que una cosa és que algú consideri que el meu –insisteixo: meu!- bloc mai hauria d’haver començat –no ho podríem discutir?- i una altra és que algú de fora estigui completament d’acord, no se sap amb qui, per fer-lo desaparèixer. Que jo sóc innocent! Que jo gairebé ni sóc el missatger! Que jo no discuteixo res!

La veritat, tinc una mica de por, pel bloc i per mi. La por al buit s’ha instal·lat en la meva persona. Ja em sabria greu que destruïssin el bloc –potser algun malware subtil i orquestrat des d’un ignot pis de l’Eixample o des d’un misteriós auditori?-, però, i si l’única forma de fer-ho és eliminar-me a mi? Amics i amigues, si em passa alguna cosa, els primers sospitosos seran els de la banda. Recordeu-ho. Busqueu-los i feu-los cantar.

13.4.08

post dedicat

Sol a casa, llegeixo el diari i també alguns blocs en aquesta tarda de diumenge de sol i de vent en què encara queden hores de llum. Dintre d’una estona començaré a treballar una mica. No deixo res escrit en els llocs que visito, potser demà. Inacabables diversitats de móns i de propostes intimistes i públiques que es creuen i s’enllacen. Enceto un joc sense bases, premis, participants ni, per suposat, guanyadors: diverses lectures –quants disbarats a l’entorn de l’aigua!- , però especialment una, em suggereixen una brevíssima publicitat de sabó. Jugo matusserament amb les paraules i les imatges i la pujo a You Tube, en la veu de l’inefable Sisa (o és Ricardo Solfa), un dels pensadors –poca broma!- més brillants del país.

Malenconia del diumenge que passa.


13.12.07

atmosferes

En els darrers dies he rebut un premi honorífic que corre darrerament pels blocs: Premi al blog solidari. Me l’han concedit, per ordre alfabètic, l’arare, la katrin i la mar, belles amigues no només virtuals. Els estic agraït perquè pensessin en mi, i em sento com el feliç posseïdor de tres creus de sant Jordi concedies pràcticament al mateix temps. Em permeteu dir que sobretot aprecio la vostra amistat. La veritat és que com que no fan discurs de concessió, no acabo de saber exactament quins mèrits reuneixo que em fan mereixedor del guardó, però investigo una mica els orígens i em trobo que cal compartir idees i opinions (les comparteixo), que mostro el que sé (bé, mostro), que ho faig d’una manera altruista (uf, aquí no sabria que dir, però tot el que és meu és vostre, virtualment parlant –la hipoteca no cal que la compartim), que escric pel desig de compartir (costa poc de dir io és evident que no cobro per escriure) . Finalment, cal seguir la cadena i passar el premi a set blocs. I aquí és on em planto. Primer perquè em tocaria investigar qui és que encara no ha rebut el premi i, segon, perquè ja fa molt temps que he concedit aquest premi als qui passeu per aquí i als qui no passeu però m’acosto jo. Què voleu que us digui, les coses són així: sempre m’ha semblat una injustícia i una limitació haver de triar entre un nombre reduït. Cadascú té el seu encís i quantificar-lo em sembla una... Així que, considereu-vos totes i tots premiats, fins i tot els que heu rebut el premi diverses vegades. Que no, que no faré ara concrecions. És clar que tu també hi ets, cal que t’ho confirmi?

I continuo amb els blocs. Fa dies que es fa publicitat d’unes jornades de la catosfera –el terme sempre m’ha semblat, com atmosfera, eteri) organitzades a Granollers. Entre els organitzadors, en Toni (informació i enllaços en el seu blog), En Sani, en Tibau... I alguns altres que no llegeixo. També, l’editorial Cossetània i Jordi Ferrer (que sí que llegeixo). Sembla que els blocaires podem enviar el que considerem el nostre millor post per tal que sigui oportunament publicat per l’editorial. No diré que no em tempta la proposta, però haver de repassar-me tots els posts que he escrit seria una tasca que en aquest moment sobrepassa les meves forces; per altra banda, sempre m’ha semblat que són els altres i no un mateix qui ha de decidir que és allò que cal destacar. Llàstima, doncs, que la meva mandra disfressada de modèstia em facin inhibir i m’impedeixin figurar en una obra sobre paper que segurament serà un referent imprescindible de no sé ben bé què.

I encara els blocs. No sabria explicar per què, però no m’acaben d’agradar els blocs institucionals. Em refereixo a aquells que munten des de les institucions de tot tipus que tenen altres mitjans per fer-se sentir i s’apunten a una moda, ja vella, que acaben desvirtuant: els blocs dels diaris, els blocs dels programes de la tele... En fi, els blocs comercials i circumstancials, que no dubto que poden tenir el mateix interès o més que els dels aficionats, però...Els del temps de TV3, amb la nova remodelació de l’espai virtual de la cadena, avui devien anar bojos amb el seu bloc (no: blog; interessant tema a debatre en les jornades de Granollers) i no els ha fet res atribuir la temperatura i la humitat que, segons la foto, corresponia a l’Ametlla de Mar, a l’Ametlla del Vallès. En fi, tot són ametlles i tampoc hi devia haver tanta diferència de temperatura o d’humitat -avui més aviat escassa- en un país tan petit. Per cert, paguen per la col·laboració dels comentaristes, o és altruista, com la seva feina?

6.11.07

riuada de blocs (compte amb les inundacions!)

Em repeteixo i confirmo que intentar generalitzar sobre els blocs és possible en la mateixa mesura que ho podem fer sobre el món que ens envolta. Si fa uns anys es podia tenir la pretensió de dir sobre els blocs que un els coneixia pràcticament tots, ara això ja és impossible, i parlo només dels escrits en català.

Fins i tot comença a ser difícil arribar a conèixer els blocs que tracten un camp temàtic determinat; per exemple, els que d’una manera o una altra parlen d’ensenyament o educació. En aquest camp, sembla que la cosa s’ha complicat moltíssim a partir d’aquesta proposta d’ara fa dues setmanes:

XTECBlocs és el nou servei que ofereix el Departament d’Educació per facilitar l’edició de materials didàctics en línia en un entorn àgil i segur, alhora.
Tot el professorat amb identificador de la XTEC i l’alumnat amb identificador de l’edu365 en pot fer ús sense cap altra limitació que el respecte a la legalitat vigent i a la finalitat pedagògica a què els blocs han de servir. No s’hi val fer-hi blocs personals! Vigileu amb les dades que hi difoneu i vetlleu per tenir-ne els corresponents permisos!
De fet, ara el vostre principal repte ha de ser: “Què puc fer amb un bloc que millori el procés d’ensenyament i aprenentatge que condueixo?” Si necessiteu exemples d’usos didàctics del blocs, us recomanem que feu un tomb per
educastur blog.

Quants blocs nous han aparegut? No ho sé i mentiria si digués que m’interessa gaire saber-ho, però us dono una xifra. Des del moment en què he entrat aquest matí a la pàgina on hi havia l llistat de novetats, a les 10 aproximadament, fins a les 8 d’aquesta tarda s’han creat al voltant de 100 blocs. Una barbaritat. Si segueix aquest ritme l’XTEC corre el perill de bloquejar-se. Ja es veurà. He entrat en alguns i majoritàriament hi ha el mateix post: Benvingut/da a XTECBlocs. Aquest és el teu primer article. Edita’l o esborra’l i comença a fer ús del bloc!

Tindran continuitat aquests blocs? La majoria dels que subsisteixin, els llegirà algú més a part del col·lectiu de la pròpia escola? Malgrat que poden ser llegits des de qualsevol part del planeta, em temo que la seva difusió serà la mateixa que la d’una revista feta per aficionats d’un col·legi o per un grup d’amics. O potser no tant. El primer que n’enllaci algun que m’ho faci saber.

P. S. En el moment de penjar aquest post, llegeixo que hi ha 2270 blocs en aquest servei de l'XTEC.

Aprofito per recordar que a la tertúlia parlen d'educació. Si hi voleu participar...

26.10.07

tots els colors dels blocs

No hi ha respostes que puguin ser alhora precises i satisfactòries en el moment actual a TOTES les preguntes que es puguin fer sobre els blocs. Qualsevol individu que avui pretengui fer un estudi total sobre el tema es trobarà amb un camp tan ampli que o bé morirà en l’intent o bé haurà d’autolimitar-se i cenyir-se a determinats aspectes temàtics, de llengua ... o de la tipologia que se li acudeixi per intentar desenvolupar una hipòtesi prèvia o sobre la marxa. Intentar abastar tot el que fa referència als blocs pot ser tan llarg i més decebedor que escriure una història crítica de la literatura universal des de totes les perspectives possibles; a la fi, per bé que vaga, tenim una certa idea del concepte literatura, mentre que el concepte bloc i les seves variants –a banda de poder llegir-se a través d’Internet i tenir una certa estructura, i encara- depèn en bona part de qui prengui la decisió de definir-lo. Podem dir que només pel fet de presentar una estructura més o menys estàndard determinat espai ja és un bloc? El que compta és la intenció del seu autor o autors? ...?

Però que no sigui dit que jo m’abstinc de respondre preguntes. A continuació teniu una classificació provisional:

Blocs i blogs, blogs i fotoblogs, blocs de dia i blocs de nit, blocs d’entitats i blocs de particulars, blocs literaris i blocs sobre literatura, blocs amb imatges i blocs orfes d’il·lustracions, blocs amb comentaris i d’altres sense, blocs personals i blocs impersonals, blocs originals i blocs plagis, blocs intensos i blocs desapassionats, blocs d’un sol post i blocs interminables, blocs amb posts intermitents i blocs de post diari, blocs sobre política i blocs polítics, blocs de cuina i blocs on és possible morir d’inanició, blocs poètics i blocs prosaics, blocs embafadors i blocs exquisits, blocs emocionals i blocs racionals, blocs previsibles i blocs imprevisibles, blocs grocs, vermells, negres i multicolors, blocaires multibloc i blocaires d’un sol bloc, blocs ciutadans i blocs rurals, blocs d’un sol autor i blocs amb col·laboradors, blocs amb pubicitat i blocs sense, blocaires que cobren i blocaires aficionats, exblocs i preblocs, blocs de mestres i blocs d’alumnes, blocs especialtzats i blocs generalistes, blocs sobiranistes i blocs aconfessionals, blocs de cara la galeria i blocs sense galeria, blocs populars i blocs introbables, blocs segons els cànons i blocs no canònics, blocs previsibles i blocs imprevisibles (sic), blocs a la deriva i blocs amb rumb fix, blocs irats i blocs amables, blocs escèptics i blocs innocents, blocs fabrians, prefabrians i postfabrians, blocs de blocs i blocs a penes bloc, blocs femenins i blocs masculins, blocs sexuals, asexuats o de sexualitat incerta, blocs oficials i blocs estraoficials, blocs i bloquets, blocs que enamoren i blocs enamorats, blocs premiats i els altres, blocs biogràfics i blocs hagiogràfics, blocs de barbamecs i blocs de barbuts, blocs censurats i blocs autocensurats, blocs parany, blocs capciosos, blocs impertinents, blocs excel·lents...

La vida mateixa en x polzades en diagonal.

D’acord ara caldria ampliar-ho, organitzar-ho tot i concretar noms. A veure, tampoc no sóc tan estúpid per deixar-m’hi la pell, però cadascú es pot classificar, reclassificar i fins i tot obrir noves vies classificatòries.

Qualsevol cosa llegida als blocs –i no parlem dels altres mitjans- sobre els propis blocs amb la intenció de ser mitjanament definitiva m’ha semblat més aviat força fragmentària, parcial i decebedora. I no hi ha res a fer. Entre altres coses, perquè a diferència de la comunicació escrita en paper, la de la televisió o la de la ràdio, en el món virtual és impossible, que jo sàpiga, arribar a conèixer tot el material que hi ha escampat. Qui ens pot assegurar, per exemple, que el bloc que una gran majoria podria considerar el més interessant –què vol dir més interessant?-dels que hi ha en aquest moment no sigui només llegit pel seu propietari i pel gos del propietari?


Naixement i resurrecció

Després de l’atac sofert en la part dels comentaris per algun desaprensiu estranger (ai, ai, racisme) i abans de recobrar del tot la salut, el senyor Boix ha decidit que el seu majordom Evarist rebi les visites. Apa, doncs, a xerrar cap allà. Ah, i al senyor Evarist li han buscat una habitació a la mateixa casa on vivim nosaltres, a blogspot.

Des de just el començament de l’estiu, amb una petita aparició queixosa entremig, que
la meva lectora preferida no donava senyals de vida. I vet aquí que abans d’ahir va ressuscitar amb una força impressionant: 8 posts, 8, d’una tirada. Sembla que a la Clara la revifa la fresca de la tardor, com si fos una formiga atípica que ha anat guardant posts durant l'estiu. Benvinguda i que no pari. Anirem assaborint a poc a poc el seu nou material.

7.6.07

metablogueria (esborrany)

Dos articles llegits avui –i tanta feina com tinc aquests dies!- que d’una manera directa i tangencial parlen dels blocs –em perdoneu la modernitat discutible de la c del Termcat, que equilibro en el títol, i els meus entre guions, que allarguen innecessàriament el post: ja sé que l’ortodòxia diu que han de ser curts i n’entenc els motius- em porten a opinar sobre aquest mitjà d’expressió i d’opinió –en alguns casos- que fem servir uns quants –milers si hem de fer cas al que s’escriu sobre el tema-.

De l’article de Quim Monzó de “La Vanguardia” –ja us el llegireu si us ve de gust-, extrec que Wiquipedia i les seves variants són relativament fiables i censurades –en puc donar fe de la primera afirmació en la mesura que jo indirectament hi participo i també em crec la segona per motius que sabem i que no cal fer explícits, però el cas no és ni més ni menys important que el d’altres enciclopèdies, tot i que si voleu en podem parlar. La segona afirmació, també certa i matisable, és que determinats blocs –ell parla dels dels alcaldes- no admeten comentaris o bé els filtren. Res de nou, i, com sabem, no ens hem de limitar als blocs dels polítics, per bé que bona part de la població pot pensar que els seus espais d’opinió són més importants –però, home de déu!, si els polítics tenen mitjans de sobra per expressar-se i els seus blocs no són més que un afegit més, força temporal i inconstant, i no el més important, de la seva tasca propagandística-

En Miquel Porta, vell amic, comenta el llibre de Ramon Alcoberro L’home que mira, que ha passat de la virtualitat al paper a través de Cossetània. M’agrada el principi de l’article, tot i no poder afirmar que sigui del tot cert el que diu: “Dicen que internet está cambiando la manera de entender el mundo. Incluso la manera de transmitir el pensamiento. Lo primero resulta evidente; lo segundo, está aún por ver.” La veritat és que dubto més de la primera afirmació que de la segona, però no dubto que totes dues tenen un punt de veritat, al menys virtual. Continua dient l’articulista: “Para empezar, un asunto que en este caso no resulta baladí: la forma. Incurre el autor en una contradicción al convertir al pantalla en libro? Si bien se mira, si bien se lee, el blog de nuestro filósofo es un libro que, tras infiltrar-se en la pantalla –un intruso se ha colado en internet-, recupera la forma que le es propia.” Més endavant afegeix, i aquí és on jo recordaria l’article d’en Monzó: “Al respecto, és una lástima que el libro no incluya los comentarios generados por los internautas”. I encara més: “¿El lenguaje filosófico puede i debe adaptar-se a la sintaxis telegramática de internet?” I aquí obre una altra via de discussió que alguns deuen tenir molt clara: la sintaxi d’internet ha de ser especialment telegrámática –jo hauria d’haver acabat aquest post fa estona-?; hi ha llenguatges més o menys aptes per a internet? En fi, preguntes amb respostes variades, que fa temps que es plantegen però sense conclusions taxatives, i que, vés per on, Miquel Porta replanteja en l’univers del paper, semblant i diferent al de la pantalla.

Penso que fins aquí ja tenim suficient material per reemprendre un debat que jo no encetaré més enllà dels breus comentaris que he deixat anar, però no em puc estar d’objectivar les possibilitats que ofereix el món dels blocs en els aspectes tècnics. Concreto a partir de Blogger, tot recordant que no oblido els aspectes esmentats més amunt.

1. Es pot pujar text amb finalitat diversa. No és ara la meva intenció fer una classificació dels blocs segons el seu contingut.
2. Es poden il·lustrar els textos amb imatges o utilitzar les imatges com a element bàsic del post. En el meu post anterior, per exemple, malgrat el que es pugui pensar, malgrat la lectura que se n’hagi fet, el centre d’atenció és la fotografia de sant Jordi i el drac, la resta és una mica de lletra per no perdre el costum.
3. Les imatges poden ser estàtiques o en moviment, encara no s’admet, que jo sàpiga, la sofisticació dels arxius de flash, per posar un exemple.
4. Se’ns ofereix la possibilitat de pujar música, bé amb una finalitat complementària bé com a centre d’interès, com en el cas de les imatges.
5. Enllaçant amb el punt 2 i 3, tenim la possibilitat d’afegir vídeos propis o d’altri, sempre amb les finalitats que decideixi el blocaire, no cal insistir-hi.
6. Els comentaris, i torno als dos articles de “la Vanguardia”, són un complement del propi post, que semblen importants als dos articulistes –i a mi mateix-, però que no apareixen com una opció en alguns blocs per raons diverses, de vegades confessades i d’altres no pels seus propietaris. Fins quin punt els comentaris, que no el correu, poden modificar el sentit del propi post? En aquest mateix punt es pot afegir el costum o no de comentar o respondre els comentaris per part de l’autor del bloc o les respostes únicament a determinats cometaris. Sí o no als comentaris dels comentaris? Respostes selectives?
7. Potser no tant important –ho ha de decidir cadascú- és la possibilitat de jugar amb la tipografia: formes, mides i colors.

Segur que em deixo alguns aspectes, però crec que hi ha prou elements sobre la pantalla per iniciar un procés de reflexió ni que sigui mental. No hi ha dubte que qualsevol opció és vàlida a l’hora d’aconseguir el que tothom desitja quan fa servir els blocs: expressar-se, és a dir, explicar el món o explicar-se un mateix, o les dues coses a l’hora, amb finalitats, limitacions i condicionaments diversos. Entenc que el que es busca també és la immediatesa que no permet el paper, al qual per altra banda, no pot arribar tothom, i les complicitats i etc., i bla, bla, bla. Deixeu-me, però, acabar dient, que trobo que el mitjà està força desaprofitat i que la lletra- costum, nostàlgia, incapacitat, escala de valors, etc, etc., i bla, bla, bla- continua sent la reina encara que sigui a través de la modernitat de la pantalla. I que consti que no jutjo més del que he insinuat. Ja ho veieu: el meu post d’avui no té cap imatge ni altre condiment que us pugui fer distreure de l’essencial.

I plego, que no sabeu com se’m menja la feina, encara que no ho sembli.

1.4.07

reconeixements

Per què escrivim? Ja suposo que ningú no espera que des d’aquí se li aclareixi un misteri que alguns han intentat explicar de manera més o menys creïble –qui ho sap realment?-. Jo només puc afirmar que escrivim perquè tenim els instruments i la voluntat per fer-ho, i el temps, potser esgarrapat d’altres activitat –què ens perdem mentre escrivim?-, que ens permet concentrar-nos a explicar-nos i explicar, a mostrar i opinar.

Un altra cosa és arribar a saber el motiu que ens porta a voler ser llegits. Perquè, evidentment, vosaltres i jo tenim la pretensió de ser llegits. Les respostes també són variades. Des d’aquell qui pensa que escriu per compartir experiències i busca complicitats, a aquells qui pensen que si allò que escriuen no surt a la pantalla –parlo dels blocs, evidentment- el món s’està perden un geni més enllà de tota mesura i sovint incomprès; entremig, l’acte de teràpia que d’una manera o altra suposa gairebé tota escriptura, fins a cert punt compartida.

Dit això, també és veritat que en la majoria dels casos –jo m’hi incloc- es necessita un reconeixement explícit que qui escriu és llegit i que allò que diu obté una certa valoració. Aquí és on entren en joc els comentaris al posts, els emails que es reben, els enllaços a les pàgines, els esments d’altres col·legues, l’aparició del nom o l’obra en paper –oh, la sacralització del paper!-...

De vegades aquests reconeixements més o menys diluïts i poc publicitats no són suficients i alguns pretenen un reconeixement més consistent, que els singularitzi de manera evident. I aquesta és la tasca dels premis: el millor d’entre no se sap quants. I si aquest reconeixement d’excel·lència pot aparèixer sobre paper –ai, aquest material tan vell i tan apreciat!- molt millor. No importa que el paper sigui reciclat, que el premi sigui sospitós de parcialitat, que el jurat es consideri inadequat, el paper dignifica, entre altres coses perquè no tothom hi pot arribar i perquè l’avalen segles d’ús. El paper, a més, té més possibilitats de fer perdurar aquell qui hi figura que no aquest món tan fràgil i canviant d’Internet, i, aneu a saber perquè, la humanitat té tendència a la immortalitat. Un mateix text, ni millor ni pitjor, sobre pantalla o sobre paper pot variar enormement la percepció d’un mateix i la percepció que en tenen els altres. Tot i que una edició en format de llibre tindrà un nombre limitat de lectors, se sol preferir a la possibilitat –dic possibilitat- de tenir milions de lectors arreu del món des del moment que es prem l’enter del teclat.

Deixem de moment el paper i tornem-nos a centrar en la pantalla. En aquest moment ja es concedeixen alguns premis a les millors pàgines d’internet de caràcter general o específic. En molts casos es tracta d’un reconeixement que permet afegir el nom del premi a la pàgina premiada (el cas dels premis Lletra a la millor pàgina de literatura catalana, que no sé per què no es continua concedint) i poder llegir algun article de premsa on s’esmenta la concessió. Gairebé per casualitat he arribat a un premi –no sé si el puc anomenar així, perquè hi haurà molts premiats- que no només reconeix la tasca feta a Internet sinó que promet fer publicitat de la pàgina en paper. Em refereixo a la iniciativa d’Òmnium Cultural que per votació popular recollirà aquells dos-cents noms més importants de la “catosfera”: Qui creus que forma part de la catosfera? Fes-nos la teva proposta i aconsegueix un exemplar de Nació.cat. En sortegem cinquanta! Aquestes pàgines figuraran en un annex del llibre Nació.cat –títol imaginatiu i engrescador-, de Saül Gordillo, que sortirà per sant Joan. No afegeixo valoracions sobre la iniciativa. Un jurat parcial i aleatori com tots, és a dir, vosaltres mateixos si us decidiu a exercir el dret a vot que se us concedeix, decidirà qui cal incloure en els dos-cents. El criteri per decidir què significa “més destacat de la catosfera” és cosa vostra: un bloc literari? intimista? pornogràfic? anònim? polític? generalista? cal que sigui en català o és suficient que l’escrigui un català? es respectarà la paritat dona-home? D’acord, alguns direu que no és gaire motivador aparèixer més o menys amagat entre cent noranta-nou o que l’empresa promotora o l’autor del llibre no és del vostre gust, però per alguna cosa és comença. Quan comenceu a ser famosos, quan algú us destaqui d’entre la resta, ja tindreu temps d’afinar més en les vostres tries. Jo vaig a votar ara mateix.