Espriu i Soler, i els grans i els petits

Tinc un compte a You Tube des del mes d'abril de 2007 en què pujo vídeos que majoritàriament em serveixen de complement a algun post, encara que a vegades tenen vida pròpia, independent. La majoria de vídeos són muntatges meus, sovint amb algun fons musical. Avui, en la meua darrera consulta, he vist que tinc 266 vídeos que han rebut un total de 474.089 visites, més del doble que al blog; hi tinc 137 subscriptors, nou més que al blog.

Com tothom sap, la meua relació amb internet a través del blog no té cap ànim de lucre, sinó que més aviat consisteix en un testimoniatge del meu pensament o de la meua immediatesa, o la d'altres. Algunes vegades, tant des dels vídeos com des dels textos, al·ludeixo a tercers, sovint -sobretot en els vídeos- en una mostra dels meus gustos o disgustos o de la meua admiració i sempre en un context raonat.

M'admira, i em sorprèn, les vegades que des de You Tube m'han advertit sobre alguna música o algun fragment de pel·lícula: “se han encontrado coincidencias con contenido de terceros” o “este video se ha bloqueado en algunos paises” (escena de Ser o no ser, de Lubitsch; "Vals de aniversario", de Gil de Biedma; final d'Scoop, de Woody Allen...). Només en un cas, els creadors del material original o els seus hereus han tingut inconvenients en la reproducció dels meus fragments; en alguns casos, els creadors, o els seus parents, han trobat adequada la meua aportació. Qui m'adverteix, doncs, que la meua activitat pot vorejar la il·legalitat? Les productores, les companyies de distribució, les empreses que no creen però que representen.

Fa tres dies vaig rebre el segon advertiment greu de You Tube, el que m'amenaçava que a la tercera va la vençuda, que si persistia en el meu propòsit de pujar vídeos amb copyright m'esborrarien tot el que tinc. La demanda la feia Egeda sobre un fragment de la entrevista de Joaquín Soler Serrano a Salvador Espriu, en un d'aquells magnífics A fondo. Les meus al·legacions no van servir de res, l'amenaça és en ferm: no tant perquè, ignorant com sóc, m'atrevís a pujar el fragment, sinó perquè vaig gosar al·legar.

A partir de l'inevitable, vaig voler investigar una mica com anava la cosa. A la contraportada del DVD -comprat a ONA- del qual vaig extreure el fragment d'Espriu, hi ha diverses companyies implicades en la distribució de la producció de TVE: Trasbals, SA, Gran Via Musical (totes dues sembla que creades per Gonzalo Herralde) i Impulso Records, que té la seu a les Canàries i no li conec relació amb les anteriors. Com passa la distribució o la gestió  fins a Egeda? No ho sé. Per la seua banda, Egeda (entitat de gestió de drets dels productors audiovisuals), fundada l'any 1990, està dirigida des de 1998 per Enrique Cerezo, Agustín Almodóvar (el germà del director de cinema) n'és el vicepresident. Cal dir, per als qui no són aficionats al futbol, que Enrique Cerezo va ser vicepresident de l'Atlético de Madrid amb Jesús Gil i que quan aquest va haver de dimitir, Cerezo va ocupar la presidència, fins avui... Les històries són llargues i avorrides.

He seguit una mica més el fil de la teranyina, dels personatges i dels contactes amb institucions i companyies públiques i privades, però he decidit que no és cosa meua, que segur que algun periodista d'investigació escriurà algun dia, a fons, una sèrie de reportatges sucosos sobre Egeda, la seua gent, les sues connexions i la seua activitat, que tant se sembla a la de la SGAE.

L'únic dubte interesant, més enllà del que implica el control de la informació, que voldria resoldre i que sé que no podré satisfer, és la quantitat que perceben cada any els hereus de Joaquín Soler i Salvador Espriu per les preguntes que un dia l'un va fer i l'altre va respondre en un programa que avui és pràcticament impossible de trobar, encara que a Internet es pot veure aquí i aquí, i a casa meua o a la de qui vulgui que li deixi el DVD amb l'entrevista, també, a la Mercè Rodoreda.

Tinc un altre dubte, però la hipòtesi em sembla massa complicada, encara que actuacions més estranyes s'han vist en els darrers temps.

Ah, i al web de l'Any Espriu, l'entrevista sencera:

més Espriu!

Més que llegir (ni una línia de Pla, cosa insòlita quan sóc al nord!) , parlar o escriure, aquests dies he mirat i escoltat. He tornat a veure i a sentir Espriu responent les preguntes que al 1976, un any després de la mort de Franco, li feia Soler Serrano en aquell magnífic programa que es deia “A fondo”. Cap intermediari, només les paraules dels dos asseguts cara a cara. Cap imatge que distragués l’atenció de la conversa excepte les portades d’alguns llibres. A la televisió d’avui, un programa com aquest, sense interferències, amb aquesta sobrietat, amb aquesta durada, és raríssim.

Encara es poden trobar en alguna llibreria els DVD amb les entrevistes a Espriu, Pla, Rodoreda..., un material que em sembla, si no imprescindible, al menys interessant per acostar-se a aquests escriptors i a la seva obra, sobretot tenint en compte que són converses de maduresa, paraules de qui ha viscut i ha treballat prou per expressar unes reflexions que van més enllà de la improvisació del moment, de la resposta lleugera, de l’autopublicitat gairebé inevitable.

Més avall us deixo un fragment de l’entrevista quaresmal amb Espriu. Paraules pausades, sense concessions, de realitats condensades i suggerents, com als seus poemes i a les seves proses (i el fons de la mort), amb veu suau, monòtona, només algun cop amb un somriure insinuat als llavis i als ulls, com quan parla de les matemàtiques o del concepte de poesia. Reflexions que et porten a preguntar-te la relació de l’ètica amb l’estètica (?). Valoracions d’algun oblidat (també al país), gairebé només el nom: Joaquim Ruyra; potser actualment massa blanc, massa neutre; i d’aquí a la prosa verdagueriana, que encara queda sempre en segon terme, darrere d’una poesia inacabable i a vegades ... no seré jo qui s’atreveixi a dir el que Espriu no diu. I la contundència d’aquestes paraules que avui no diuen diran ni els polítics (deixem els escriptors de banda momentàniament) perquè ells, siguem condescendents, sempre necessiten més paraules: “yo estoy absolutamente dedicado a mi pueblo (brevíssima pausa per emfatitzar) catalán, a mi nación (pausa encara més breu) catalana, a mi lengua i a mi cultura”; i Soler Serrano que al cap d’un moment i subtilment li refà la denominació de nació: “región catalana... audiencia nacional... otra parte del país”. Acabo el fragment amb la pregunta sobre “el problema catalán” que, òbviament, encara es troba en la fase de cerca de resposta satisfactòria, o potser no existeix problema o resposta?



I finalment, encara que no calgui, la pregunta de sempre: Espriu i la seva obra són ja un mite de la iconografia catalana o encara són reals? Per què? Continuarem fent la pregunta i recollint, potser, respostes.

Mentrestant, segur que alguns rieu en llegir la pregunta perquè aquesta mateixa nit heu vist al canal 33 l’espectacle que la “Locomotora negra” va realitzar fa poc i que no sé si encara és viu i si sortirà en CD o en DVD.

(m'hauré de fer amb algun manipulador de vídeo que sigui més efectiu, més d'aficionat avançat; però l'audio funciona, oi?