14.4.09

més Espriu!

Més que llegir (ni una línia de Pla, cosa insòlita quan sóc al nord!) , parlar o escriure, aquests dies he mirat i escoltat. He tornat a veure i a sentir Espriu responent les preguntes que al 1976, un any després de la mort de Franco, li feia Soler Serrano en aquell magnífic programa que es deia “A fondo”. Cap intermediari, només les paraules dels dos asseguts cara a cara. Cap imatge que distragués l’atenció de la conversa excepte les portades d’alguns llibres. A la televisió d’avui, un programa com aquest, sense interferències, amb aquesta sobrietat, amb aquesta durada, és raríssim.

Encara es poden trobar en alguna llibreria els DVD amb les entrevistes a Espriu, Pla, Rodoreda..., un material que em sembla, si no imprescindible, al menys interessant per acostar-se a aquests escriptors i a la seva obra, sobretot tenint en compte que són converses de maduresa, paraules de qui ha viscut i ha treballat prou per expressar unes reflexions que van més enllà de la improvisació del moment, de la resposta lleugera, de l’autopublicitat gairebé inevitable.

Més avall us deixo un fragment de l’entrevista quaresmal amb Espriu. Paraules pausades, sense concessions, de realitats condensades i suggerents, com als seus poemes i a les seves proses (i el fons de la mort), amb veu suau, monòtona, només algun cop amb un somriure insinuat als llavis i als ulls, com quan parla de les matemàtiques o del concepte de poesia. Reflexions que et porten a preguntar-te la relació de l’ètica amb l’estètica (?). Valoracions d’algun oblidat (també al país), gairebé només el nom: Joaquim Ruyra; potser actualment massa blanc, massa neutre; i d’aquí a la prosa verdagueriana, que encara queda sempre en segon terme, darrere d’una poesia inacabable i a vegades ... no seré jo qui s’atreveixi a dir el que Espriu no diu. I la contundència d’aquestes paraules que avui no diuen diran ni els polítics (deixem els escriptors de banda momentàniament) perquè ells, siguem condescendents, sempre necessiten més paraules: “yo estoy absolutamente dedicado a mi pueblo (brevíssima pausa per emfatitzar) catalán, a mi nación (pausa encara més breu) catalana, a mi lengua i a mi cultura”; i Soler Serrano que al cap d’un moment i subtilment li refà la denominació de nació: “región catalana... audiencia nacional... otra parte del país”. Acabo el fragment amb la pregunta sobre “el problema catalán” que, òbviament, encara es troba en la fase de cerca de resposta satisfactòria, o potser no existeix problema o resposta?



I finalment, encara que no calgui, la pregunta de sempre: Espriu i la seva obra són ja un mite de la iconografia catalana o encara són reals? Per què? Continuarem fent la pregunta i recollint, potser, respostes.

Mentrestant, segur que alguns rieu en llegir la pregunta perquè aquesta mateixa nit heu vist al canal 33 l’espectacle que la “Locomotora negra” va realitzar fa poc i que no sé si encara és viu i si sortirà en CD o en DVD.

(m'hauré de fer amb algun manipulador de vídeo que sigui més efectiu, més d'aficionat avançat; però l'audio funciona, oi?



9 comentaris:

Montse/Arare ha dit...

Pere, jo he vist el programa al Canal 33 i m'ha encantat el gir que ha pres la Coral Sant Jordi, amb la L.N. i la força dels poemes d'Espriu i com recitava la Carme Sansa, i com cantava la soprano i com cantava el... era tenor, aquell noi, o baríton?

Unes músiques totalment apartades de la carrincloneria, uns poemes que parlen de nosaltres, unes bones vibracions... al menys, això és el que jo vaig sentir!

malgrat que em va agradar molt, hi ha alguns poemes que m'agraden més musicats per Raimon.

Uix, me'n vaig a treballar, que a Tordera no és festa (A Blanes, si que ho és, que avui és el dia de la Mare de Déu del Vilar, festa local)

petonssss

Júlia ha dit...

Aquí oblidem aviat els mites, Espriu inclòs. Grans entrevistes aquelles, amb totes les seves limitacions i el seu eclecticisme, avui només Justo Molinero amb el seu Qui és qui ens ofereix alguna cosa semblant, quines coses té aquest país més estranyes! Jo crec que el gènere revifaria si s'entrevistés gent interessant.

pere ha dit...

Jo, Montse, em vaig perdre una part del concert; esperò tenir l'ocasió de veure'l sencer perquè des del punt de vista musical, de recreació, etc. em va semblar molt interessant.
Algunes de les adaptacions de Raimon són realment bones i, a més, hi estem acostumats.
Ho veus, per no quedar-te a trebalalr al poble :-)
petons.

No sé que fa en Molinero, Júlia, m'hauràs de donar més detalls.
En el fons penso que es va fent alguna cosa sobre Espriu, n'és una mostra el concert de la Locomotora negra. Cert que el seu ressò és minoritari i que les generacions noves no li reconeixen cap mestratge ni en solen parlar.

Sadurní Vergés ha dit...

Hola Pere, tinc l'entrevista de l'Espriu en CD, me la vaig baixar de l'emule ja fa un temps. És impagable. Esgarrifa pensar que avui dia segurament ningú (i menys a la tele espanyola) li faria una entrevista així. Alguns se senten més còmodes tapant boques que donant veu als savis.

Salutacions,
S.

Júlia ha dit...

Aquestes entrevistes del Soler Serrano, així com les que feia Montserrat Roig, es troben a moltes biblioteques, jo n'agafo alguna de tant en tant i sobta veure on hem arribat, pel que fa a la tele! Els anys els han donat més valor perquè molts d'aquells entrevistats ara són gairebé mites.

Sobre el Molinero, fa unes entrevistes més breus que es diuen 'Qui és qui' i on porta gent molt diversa, castellana i catalana, hi he vist fins i tot gent com Raimon i molts polítics, metges, cantants, també escriptors, encara que menys. No són A fondo ni Personatges però en el món televisiu d'avui, deunidó, deixa parlar la gent i no hi ha publicitat pel mig.

Cal dir que jo, anys enrera d'aquestes que comenteu, tampoc tenia el Soler Serrano per un senyor tan 'senyor'.

pere ha dit...

Ei, Sadurní, encara és pitjor pensar que poca gent -em refereixo a la perspectiva de competitivitat i audiència televisiva- miraria l'entrevista de Pla, i menys la d'Espriu (si passes algun dia per la llibreria ONa tenen en el mateix DVD la d'Espriu i Rodoreda). I ni vull insinuar qui és que taparia boques.
Salutacions.

És veritat, Júlia, a les biblioteques i als centres de recursos de la professió, però continuo sense entendre perquè no es troben a les llibreries: total, ocuparien poc espai.
Definitivament, m'hauré de mirar en Molinero (de fora vindran, he, he...)

Júlia ha dit...

La veritat és que tant t'hi pots trobar en Benach o en Raimon com la Ferrusola, el doctor Estivill, la Pantoja o el Falete, això sí. Ho fan els dijous. El mateix pel que fa als vídeo clips que posa, uns quants de catalans, pocs, però és que a 'la nostra' no en posen cap. No ho miro sempre, de tant en tant m'hi ensopego per casualitat. Poca broma, diuen que és 'el nostre Berlusconi', el senyor. Jo no diria tant, la veritat. Però... qui sap?

Júlia ha dit...

Sobre això de les llibreries, potser en alguna ocasió n'havia vist alguns, com en el cas dels Personatges, però realment costen de trobar. Passa amb moltes coses. Fa anys van fer un recull d'Estudios 1 i els van comercialitzar però tampoc no es troben, si no és alguns d'ells per les biblioteques. Em fa molta ràbia quan veig que altres països tenen tot això 'seu' molt ben comercialitzat, així com també gravacions en casette (ara potser en cd) de lectures o dramatitzacions de bones novel·les o teatre. Aquí, en tot cas, t'has de fer soci de l'ONCE per accedir a aquest tipus de materials.

pere ha dit...

Esperem que no sigui el nostre Berlusconi, però qui sap...
Ben cert, aquest és el país, el del costat també, però no sé si tant, de l'instant, de molta boqueta i poca realitat.