M'havia proposat fer una petita
introducció amb reflexions sobre el moment de l'escriptura i
l'actual, sobre els poemes (?) dels polítics quan encara no ho
eren, sobre les possibles similituds i divergències entre Durán i
Lleida i ell (uf!)..., però sobtadament m'ha semblat una mena de
sacrilegi, gairebé una poca-soltada que trencaria l'esperit de la
festa, al menys de la meua festa. Copio solament el poema que el noi
Miquel Coll i Alentorn va enviar als Jocs Florals de 1922 amb el lema
de La nostra Pàtria és gran, la nostra Pàtria és bella... El
títol d'aquests quartets octosíl·labs és "Aquí tot és goig". Que
sigui així, al menys avui (si pot ser -perdoneu la intrusió d'un
element profà- amb la complicitat del Barça).
Jo en sé una terra regalada
plena d'olor de romaní,
plena de cants de l'ocellada,
que refileja amb so diví
On bat el sol que l'or xarbota
sota un cel blau mai entelat,
i és una perla cada gota,
i una maragda cada prat.
D'una dolçor mai sospitada
cada maduixa és un robí.
El llavi roig de l'estimada
n'és molt més dolç i coralí.
I la taronja que rumbeja,
entre el brancatge esponerós,
n'és fruit daurat que el cor sedeja,
i el gust n'enyora neguitós.
I l'olivera revellida
mes sempre amb força per brotar
plàcidament passa la vida
donant gaubança i benestar.
És nostra Pàtria aqueixa terra,
que n'és del cel un regalim;
si un dol hi ha, prompte el desterra,
que la tardor durà el raïm.
I quan el most rajant brilleja,
fa entrar pruïja de besar;
i un llavi ardent que vermelleja
n'és bell remei a tot penar.
P. S.: Si voleu allunyar-vos una estona
del cansament dels carrers atapeïts del centre, una bona opció és
passejar-se per la Pedrera i contemplar el transformisme visual i
literari en blanc i negre del fotògraf Chema Madoz, amb una part
dedicada a Brossa i una altra a l'Espriu de Per al llibre de salms
d'aquests vells cecs. Unes imatges -totes- excel·lents.
