6.3.07

l'última forma de saviesa?

Hi ha vegades que d’una conversa, d’un poema, et queda una paraula, un vers. És la clau que t’obre la porta d’aquella conversa tantes vegades repetida, d’aquell poema tants cops llegit. Cadascú té la seva pròpia clau, diferent de la de l’interlocutor, de la del poeta. No s’hi pot fer res, ni el serraller més expert és capaç de copiar-la. Tampoc no suposa cap problema: hi ha tantes converses i tants poemes, tantes claus perdudes de portes senzilles...


-Explica’m, tu, què és el sol. –El sol.
-Explica’m què és la lluna. –La lluna.
-I per què Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquests arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
-I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món? i l’home?
-Heus aquí
l’última forma de la saviesa:

Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.


Joan Brossa: "Ecos", dins Rua de llibres (1980)

P. S. M'arriba un mail amb la proposta que corri; com que la xurri, coneguda de vegades per la seva memòria de peix -ha!-, ja li ha donat publicitat indirecta, us hi remeto. Escolto Zapatero que diu que ell també ha rebut el mail amb la mateixa indicació.

2 comentaris:

Xurri ha dit...

Osti, doncs ara no caic a qué et refereixes... :(

(jé)

D'altra banda: m'agrada el poema, tot i que trobo que quí respón no té gaire esperit lúdic - i tampoc és massa carinyós. Es clar, que tampoc és obligatori, aixó.

pere ha dit...

Això del poema és que deu ser com la mateixa vida -com alguna vida, almenys-, encara que de la vida no en tinc la clau perquè em falta pagar alguns terminis de la hipoteca. O potser no era això, ja no me'n recordo.