perversions endormiscades

Em miro, perquè m'ajuda a regular l'ensopiment de la sobretaula i perquè algú ho ha de fer, el debat de la nació, que aquí diríem de l'estat. És el torn de Rajoy de després de la intervenció al matí de Zapatero. Escolto la resposta de Zapatero i plego en el segon torn de Rajoy. Si no coneguéssim la situació real podríem pensar que un i altre tenen raó en les seves raons, però es tracta d'un joc dialèctic, retòric, repetit fins a la sacietat, cada cop més allunyat de la realitat i les necessitats socials i reproduït pels mitjans i per polítics de tots colors amb les variacions adients. Cap dels dos concreta -com ho podrien fer?- el que interessa o hauria d'interessar tot el territori, els passos que cal fer per crear llocs de treball -molts llocs de treball- i previsions temporals en aquest aspecte. No ho poden fer. A curt termini no hi ha cap solució i poquíssimes perspectives. I quan comenci a disminuir l'atur serà fonamentalment, no ens enganyem, a partir de feines escombraries en el sector serveis. Aquí, i també em refereixo a Catalunya, es fabrica ben poca cosa, es produeix ben poc; i aquesta productivitat encara minvarà en termes absoluts els propers mesos. I tenim sort que el nord d'Àfrica s'estigui reestructurant i no ens prengui el turisme, una de les fonts de “riquesa” que encara ens permet anar fent la viu-viu. En fi, què puc dir que no sàpiga tothom?

Del debat, a part de les conclusions d'anar per casa de mes amunt, m'ha cridat l'atenció la dèria reiterada i irredenta dels líders dels dos partits majoritaris d'autoerigir-se en portaveus de “tots els espanyols”. Si no m'equivoco, i no consulto dades, els dos partits junts no representen la voluntat, a les urnes i fora, de la majoria dels habitants de la península, ni tan sols del 50 %. També m'he fixat, jo que no sóc conegut precisament per tenir cura de la meva indumentària, en el vestit de Rajoy que, per la raó que sigui, semblava a punt d'esclatar, com si fos del seu germà gran o d'un gripau sobtadament inflat. De fet, aquest és un punt a favor del candidat i proper president d'Espanya: indica que el vestit no li ha tallat el sastre de Camps.

qui no et conegui que et compri

Per no perdre el costum miro Àgora. Els periodistes especulen fums, com sol passar sovint en parlar de política. Antich –recordeu el nom i al seva imatge- director de “La Vanguardia” diu que la imatge dels candidats, generalitzant, però referint-se especialment a Zapatero i Rajoy en el seu debat d’ahir, és un element important i conclou que l’actual president dóna una imatge moderna i que Rajoy sembla del segle passat, igual que Campo Vidal, el moderador (vestit de gris perquè li ho va aconsellar la seva dona, trobo que amb molt bon criteri). Continua recordant que Nixon va perdre les eleccions a causa de la manca de competitivitat de la seva imatge davant de la de Kennedy, i que els demòcrates van editar un cartell on es veia Nixon i una inscripció que posava: Li compraria un cotxe a aquest senyor (cita no textual).

Segurament Antich té raó i una part dels vots dels electors aniran a parar a mans d’un o altre candidat a partir d’una externalitat més o menys jove, més o menys a la moda, més o menys còmplice. Serà així i no hi ha res a fer, i serà més així a mesura que passi el temps. Llàstima. Argumentar el contrari, demanar una anàlisi dels fets passats i de la credibilitat de cara al futur és anar contra corrent i no ho faré. Només afegiré que jo encara prefereixo informar-me abans de comprar un cotxe i anar al concessionari a prendre una decisió quan ja em sembla que tinc prou clares les meves prioritats automobilístiques; després, em fa gràcia veure que em diu un o altre venedor i, si s’escau, posar-los algun parany, només per diversió. És clar que en política som molts compradors per un sol cotxe, no es pot tenir una conversa directa amb el venedor i cal plegar-se a la decisió de la majoria.

Quant a Campo Vidal, fa més temps que el conec que a Antich i em sembla d’una honradesa professional important, cosa que alguns poden considerar una característica una mica antiquada. No ho dubto.

l'última forma de saviesa?

Hi ha vegades que d’una conversa, d’un poema, et queda una paraula, un vers. És la clau que t’obre la porta d’aquella conversa tantes vegades repetida, d’aquell poema tants cops llegit. Cadascú té la seva pròpia clau, diferent de la de l’interlocutor, de la del poeta. No s’hi pot fer res, ni el serraller més expert és capaç de copiar-la. Tampoc no suposa cap problema: hi ha tantes converses i tants poemes, tantes claus perdudes de portes senzilles...


-Explica’m, tu, què és el sol. –El sol.
-Explica’m què és la lluna. –La lluna.
-I per què Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquests arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
-I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món? i l’home?
-Heus aquí
l’última forma de la saviesa:

Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Joan Brossa: "Ecos", dins Rua de llibres (1980)

P. S. M'arriba un mail amb la proposta que corri; com que la xurri, coneguda de vegades per la seva memòria de peix -ha!-, ja li ha donat publicitat indirecta, us hi remeto. Escolto Zapatero que diu que ell també ha rebut el mail amb la mateixa indicació.